EL FINAL DE LA INVESTIGACIÓ HAURIA DE FACILITAR EL TRASLLAT A CATALUNYA DELS PRESOS POLÍTICS

El Govern espanyol disposa de marge i competències per traslladar a presons catalanes els nou dirigents independentistes que ara són a tres presons de Madrid. El Tribunal Suprem ja ha conclòs la instrucció i ha dictat l'ordre de processament, per la qual cosa res fa preveure que els hagin de portar davant del jutge Pablo Llarena, que al gener ja va obrir la porta en una interlocutòria al fet que els presos reclamin el trasllat de presó a Institucions Penitenciàries.

Des que Pedro Sánchez va ser investit president, ERC ha reclamat el trasllat a presons catalanes dels líders independentistes —la majoria, dirigents polítics— empresonats per presumpta rebel·lió, sedició i malversació de fons públics. L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, es va sumar aquest dilluns a aquesta petició. Diversos ministres han esquivat el tema dels presos des que van prendre possessió amb l'argument que el trasllat depèn dels jutges, tot i que la veritat és que la norma atribueix la competència a la Secretaria General d'Institucions Penitenciàries, que depèn del Ministeri de l'Interior, que és el responsable de les presons a tot Espanya excepte a Catalunya.

L'article 31 del Reglament penitenciari estableix que aquesta secretaria té "competència exclusiva per decidir, amb caràcter ordinari o extraordinari, la classificació i destinació dels reclusos als diferents establiments penitenciaris". Qualsevol trasllat, afegeix, s'ha de comunicar al jutge de vigilància penitència, si es tracta d'un penat, o al jutge instructor, si és preventiu.

Els nou presos independentistes estan en aquesta última situació a l'espera de judici: Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a la presó de Soto del Real; Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi Turrull i Josep Rull, a Estremera, i Carme Forcadell i Dolors Bassa, a Alcalá-Meco.

El principi general, sostenen les fonts jurídiques consultades per EL PAÍS, és que un pres preventiu "ha d'estar a la disposició del jutge i, per tant, a la presó més propera a l'òrgan que instrueix", per a la pràctica de diligències i per poder declarar quan el jutge ho sol·liciti. No obstant això, el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena va dictar el 23 de març l'ordre de processament contra els nou líders del procés, que està pendent d'una vista per adquirir fermesa. La instrucció judicial, per tant, ha finalitzat, per la qual cosa és més que probable que els nou presos no siguin conduïts davant la justícia fins que es faci el judici.
Criteri de proximitat

Per tant, en principi no hi ha res que impedeixi que Institucions Penitenciàries els traslladi a presons situades a Catalunya, en compliment de la instrucció 11/2011 d'aquest organisme, que estableix com a norma general el "criteri de proximitat al domicili de l'intern" a l'hora de determinar el centre on han de romandre els reclusos a Espanya.

En el cas dels polítics catalans, fins i tot el jutge Llarena, instructor de la causa contra el procés, es va mostrar obert al fet que els afectats sol·licitessin aquest trasllat a Institucions Penitenciàries en una interlocutòria que va dictar al gener. En aquesta mateixa interlocutòria va denegar la sortida de Junqueras, Forn i Sànchez per participar en una votació al Parlament.

Fonts d'Institucions Penitenciàries admeten que la situació política ha estat determinant perquè no s'hagi fet el trasllat. A Catalunya no hi havia Govern fins fa uns dies i en aquests mesos s'han produït nombrosos intents de l'independentisme de tornar a desobeir el Tribunal Constitucional, per la qual cosa el Govern del PP es va tancar en banda.

Ara la situació és diferent. El Departament de Justícia de la Generalitat, del qual depenen les presons catalanes, està en mans d'ERC, que representa en aquest moment el sector independentista i la via del diàleg més pragmàtic que descarta la via unilateral.

 


La petició de Cuixart està sobre la taula

 

El president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, pare d'un nadó, va sol·licitar el 23 d'abril a la direcció de la presó madrilenya de Soto del Real el seu trasllat a una presó catalana invocant l'interès del nen, que cada setmana viatja amb la seva mare a veure'l des de Barcelona. Institucions Penitenciàries, dirigida per Ángel Yuste en funcions, encara no ha respost.

Informa:ELPAIS.CAT (12-6-2018)

ELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES POTSER FALLARAN, PERÒ ESPANYA NO ENS FALLARÀ MAI

 

"No patiu: els vots no tenen amo "


«De situacions de frenada i confusió, de desesperació, ja n'hem passades unes quantes i molt serioses. I sempre han acabat obrint pas a fórmules guanyadores»

 

Vicent Partal

 

Hi ha una tensió ambiental notable entre els independentistes, a parer meu ben lògica i raonable. Un any després de la proclamació del 27 d’octubre no som ni de bon tros on tots voldríem ser. I les promeses fetes el 21 de desembre ni s’han complert ni van pel camí de complir-se. Com que les desavinences entre les forces polítiques independentistes són també molt evidents i els incidents entre els uns i els altres sovintegen, la situació deriva en acusacions molt poc elegants. Especialment, entre les parròquies fanàtiques, fanatitzades, de cada banda. Pràcticament cada dia, un polític d’un partit diu blanc i immediatament el de l’altra banda diu negre i ja hi som.

En una entrevista que publicàvem ahir, el diputat d’ERC Ruben Wagensberg diu: ‘Com que no hi ha cap estratègia, ni cap objectiu clar compartit per tots els actors sobiranistes, qualsevol petita cosa es magnifica moltíssim.’ Afegeix, i crec que té raó: ‘Si això [la discrepància sobre el vot dels diputats] hagués passat dos mesos abans del primer d’octubre, hauria semblat una minúcia. Però, sense consens i objectius estratègics compartits, ens anem encallant.’

Efectivament, la clau de tot és que no hi ha consens ni objectius estratègics compartits. No n’hi ha entre Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP. No n’hi ha entre els tres partits i el govern. No n’hi ha entre els polítics i l’ANC. Ni entre l’ANC i Òmnium, cada dia més allunyats. Però la qüestió és que això no pot imposar-se ni pot imposar-ho ningú.

El debat, i per tant la confrontació d’idees i projectes, és imprescindible. No és que siga necessari, és que és imprescindible. I probablement vol temps. Perquè són els fets, i no les paraules, que fan que s’entenguen les propostes. I he de dir que, en aquest sentit, no em fa perdre el son això que passa. Junts per Catalunya sembla que s’aclarirà aviat sobre què vol ser, amb la creació imminent de la Crida i la seua definició. ERC juga fort pel lideratge polític pensant en l’hegemonia electoral i bastint un projecte que sembla que vol incorporar sectors no estrictament independentistes al moviment per l’autodeterminació. I la CUP, tal com expliquem avui en aquest article, ja anuncia mesures importants i radicals, com ara refundar-se o deixar buits els escons del parlament, llevat dels moments clau.

De tot plegat, i de les conseqüències de tot això que veiem, n’emergiran propostes ben diferenciades entre tots, que crec que al final serà la millor manera d’aclarir-nos sobre quin és el camí per a continuar avançant. Personalment, no tinc cap idea de què preferirà la gent, el votant, els ciutadans. Com tots, tinc les meues preferències, però això no té importància. A parer meu, allò que és important de veritat és la certesa que –potser lentament però potser a una velocitat de vertigen– el país anirà entenent molt millor on som, afinant l’anàlisi, i decidirà en conseqüència. I tinc la seguretat absoluta que els vots i els escons variaran si ho vol i ho necessita la gent, com també poden variar els lideratges, desaparèixer demà mateix els actuals per més intocables que puguen semblar i aparèixer-ne de nous que ningú no espera ni controla. Llegeix més...

Visites Rebudes

08325884