CARTA DE TORRA ALS LÍDERS EUROPEUS: " TENIM PRESOS I EXILIATS "

Nou gest d’internacionalitzció del nou Govern. El president de la Generalitat, Quim Torra ha remès avui una carta als mandataris i ambaixadors europeus, informant-los del nou executiu i les circumstàncies estranyes amb què s’ha nomenat. Torra destaca la posada en funcionament de l’executiu, en una “situació anòmala, de conflicte obert entre les institucions catalanes i l’Estat espanyol, amb polítics catalans demòcrates i honorables en presó provisional, acusats de rebel·lió sense haver-hi cap sentència ferma, així com amb el Molt Honorable president Sr. Carles Puigdemont, altres membres del seu govern i antigues diputades del Parlament de Catalunya que es troben a l’exili”.

Torra insisteix en la missiva en la “voluntat de fonamentar-se en els valors de la solidaritat, la diversitat i la cohesió” i que “continuarà apostant fermament pel diàleg i la negociació com a eines per resoldre les discrepàncies polítiques”. De fet, ha enfatitzat la terna de paraules de la seva missiva: “debat, diàleg i urnes”.

El president també explica als mandataris que l’objectiu dels nous consellers i d’ell mateix és “desenvolupar polítiques que facin de Catalunya un país pròsper i socialment just, en el marc d’una Europa més forta, justa i equitativa”, perquè, ressalta, “seguim convençuts de la voluntat clarament europeista de la societat catalana”. “Compartim els valors de respecte de la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, el pacifisme, la igualtat, l’estat de dret i el respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a minories, que fonamenten la Unió Europea”, afegeix.

La carta s’acomiada amb els versos de l’estrofa final de l’himne de les Nacions Unides, que va compondre Pau Casals i amb lletra de poeta W.H. Auden, on destaca la frase “Where Fate is Freedom”: “On el destí és la llibertat”.

Informa:ELMON.CAT (12-6-2018)

ELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES POTSER FALLARAN, PERÒ ESPANYA NO ENS FALLARÀ MAI

 

"No patiu: els vots no tenen amo "


«De situacions de frenada i confusió, de desesperació, ja n'hem passades unes quantes i molt serioses. I sempre han acabat obrint pas a fórmules guanyadores»

 

Vicent Partal

 

Hi ha una tensió ambiental notable entre els independentistes, a parer meu ben lògica i raonable. Un any després de la proclamació del 27 d’octubre no som ni de bon tros on tots voldríem ser. I les promeses fetes el 21 de desembre ni s’han complert ni van pel camí de complir-se. Com que les desavinences entre les forces polítiques independentistes són també molt evidents i els incidents entre els uns i els altres sovintegen, la situació deriva en acusacions molt poc elegants. Especialment, entre les parròquies fanàtiques, fanatitzades, de cada banda. Pràcticament cada dia, un polític d’un partit diu blanc i immediatament el de l’altra banda diu negre i ja hi som.

En una entrevista que publicàvem ahir, el diputat d’ERC Ruben Wagensberg diu: ‘Com que no hi ha cap estratègia, ni cap objectiu clar compartit per tots els actors sobiranistes, qualsevol petita cosa es magnifica moltíssim.’ Afegeix, i crec que té raó: ‘Si això [la discrepància sobre el vot dels diputats] hagués passat dos mesos abans del primer d’octubre, hauria semblat una minúcia. Però, sense consens i objectius estratègics compartits, ens anem encallant.’

Efectivament, la clau de tot és que no hi ha consens ni objectius estratègics compartits. No n’hi ha entre Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP. No n’hi ha entre els tres partits i el govern. No n’hi ha entre els polítics i l’ANC. Ni entre l’ANC i Òmnium, cada dia més allunyats. Però la qüestió és que això no pot imposar-se ni pot imposar-ho ningú.

El debat, i per tant la confrontació d’idees i projectes, és imprescindible. No és que siga necessari, és que és imprescindible. I probablement vol temps. Perquè són els fets, i no les paraules, que fan que s’entenguen les propostes. I he de dir que, en aquest sentit, no em fa perdre el son això que passa. Junts per Catalunya sembla que s’aclarirà aviat sobre què vol ser, amb la creació imminent de la Crida i la seua definició. ERC juga fort pel lideratge polític pensant en l’hegemonia electoral i bastint un projecte que sembla que vol incorporar sectors no estrictament independentistes al moviment per l’autodeterminació. I la CUP, tal com expliquem avui en aquest article, ja anuncia mesures importants i radicals, com ara refundar-se o deixar buits els escons del parlament, llevat dels moments clau.

De tot plegat, i de les conseqüències de tot això que veiem, n’emergiran propostes ben diferenciades entre tots, que crec que al final serà la millor manera d’aclarir-nos sobre quin és el camí per a continuar avançant. Personalment, no tinc cap idea de què preferirà la gent, el votant, els ciutadans. Com tots, tinc les meues preferències, però això no té importància. A parer meu, allò que és important de veritat és la certesa que –potser lentament però potser a una velocitat de vertigen– el país anirà entenent molt millor on som, afinant l’anàlisi, i decidirà en conseqüència. I tinc la seguretat absoluta que els vots i els escons variaran si ho vol i ho necessita la gent, com també poden variar els lideratges, desaparèixer demà mateix els actuals per més intocables que puguen semblar i aparèixer-ne de nous que ningú no espera ni controla. Llegeix més...

Visites Rebudes

08325800