LA FISCAL GENERAL DE L'ESTAT DESCARTA DEMANAR UNA REBAIXA DE PENES PER ALS PRESOS POLÍTICS

La fiscal general de l'Estat, María José Segarra, ha descartat de moment demanar una rebaixa de penes per als presos polítics sobiranistes. En declaracions a Santander, ha assegurat que "ara per ara no hi ha cap canvi en la posició" de la fiscalia respecte als casos oberts sobre el Procés i ha expressat el seu "suport" a tots els fiscals que han actuant fins ara en aquestes causes, que segons ella ho han fet amb "absoluta professionalitat".

Després que transcendissin informacions que apuntaven a una possible rebaixa de la petició de penes dels presos en cas que reconeguessin els delictes pels quals estan acusats, la fiscal general ho ha negat. "No s'ha formulat cap escrit d'acusació, per la qual cosa no es pot parlar de cap rebaixa de res", ha dit Segarra, que ha detallat que el següent pas que farà la fiscalia és precisament "formular la qualificació". Quan ho farà? "Quan sigui el moment, i és de suposar que serà aviat, perquè sembla que el sumari està gairebé conclòs". "Però només podem parlar que formularem nostre escrit d'acusació en el moment processal pertinent", ha insistit.

Segarra ha assegurat que en els procediments oberts pel referèndum a Catalunya "no hi ha cap novetat" i "segueixen el seu curs", tant en la causa que instrueix el Suprem contra els delictes de rebel·lió, sedició i malversació com la causa que porta l'Audiència Nacional per sedició i organització criminal. "En el moment que tinguem trasllat per qualificar, bé en la causa del Tribunal Suprem o bé la de l'Audiència Nacional, ja anirem posicionant-nos i explicarem les actuacions que duem a terme, però de moment no hi ha cap canvi respecte a la posició que ha mantingut la fiscalia", ha sentenciat.

Dissabte l'advocat d'Oriol Junqueras i Raül Romeva, Andreu Van den Eynde, va descartar absolutament la possibilitat de parlar amb la fiscalia amb la intenció d'arribar a un pacte per rebaixar les penes dels polítics processats, tal com divendres Gonzalo Boye –l'advocat de Carles Puigdemont i els exconsellers exiliats a Bèlgica– suggeria que podrien estar fent algunes defenses. "Quan els teus clients són innocents, pactar és absurd", ha sentenciat l'advocat a Rac 1.

Informa:ARA.CAT (9-7-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170532