LA CUP CARREGA CONTRA LA REUNIÓ: " AIXÒ NO ÉS UN DIÀLEG, SINÓ DOS MONÒLEGS "

El diputat de la CUP, Vidal Aragonès, ha fet una valoració negativa de la reunió d'avui entre el president Quim Torra i el seu homòleg espanyol, Pedro Sánchez, després de constatar la negativa del líder socialista a reconèixer el dret a l'autodeterminació de Catalunya. "Ens trobem davant de dos monòlegs i no d'un diàleg i pot haver-hi una voluntat de tancar per dalt allò que la gent va obrir per baix l'1-O i el 3-O", ha denunciat Aragonès. "Continua el desescalament i així ho ha expressat el president Torra", ha afegit Aragonès, que ha esmentat el pacte del 1978 de les elits per girar full. "La renúncia o no a la unilateralitat no li correspon a cap partit, l'1-O va ser possible gràcies al conjunt del poble de Catalunya, no estem al 2012, estem al 2018, vam fer un referèndum d'autodeterminació i els partits es van comprometre a fer efectiu el dret a l'autodeterminació i només veiem renúncies", ha remarcat el diputat independentista.

El diputat cupaire ha recordat que l'expresident Puigdemont continua en un exili forçós i que el govern espanyol ha donat un "caràcter subaltern" a la trobada amb Torra. Sobre el dret a l'autodeterminació, Aragonès ha destacat que s'ha posat sobre la taula l'article 2 de la Constitució en una aposta clara "per tancar aquest debat". Tampoc amb els presos i exiliats hi ha hagut, a parer de la CUP, s'ha notat cap gest. "El no reconeixement dels presos polítics i dels exiliats és la prova més clara d'aquest tancament", ha subratllat Aragonès, que ha lamentat que la membre del CDR de Viladecans, Tamara Carrasco, no pugui visitar la seva mare, malalta, a Sant Vicenç dels Horts perquè no pot sortir de la seva ciutat.

"Es manté la repressió contra l'independentisme i davant d'aquest fet per què el president Torra fa una valoració positiva de la reunió?", s'ha preguntat el diputat independentista, que ha ressaltat que dels cinc punts que s'han posat sobre la taula no hi ha cap diferència hi ha amb el govern del PP. Pel que fa a la recuperació de les lleis socials suspeses pel TC, Aragonès ha afirmat que "només amb tres d'elles la portaveu del govern espanyol s'ha obert a permetre la seva aplicació". "El govern espanyol necessita dels vots del PDECat i d'ERC per aprovar lleis cosmètiques perquè no hem vist voluntat de derogar la llei mordassa, per exemple", ha anotat Aragonès per justificar aquesta trobada, que ha titllat de "marxa enrera".

Informa:ARA.CAT (9-7-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170647