L'ANC CONSULTARÀ ALS SOCIS SOBRE LES PRIMÀRIES REPUBLICANES A LES MUNICIPALS

 Del 22 al 25 de juliol, l’Assemblea Nacional Catalana donarà veu als socis i sòcies per ratificar o no el posicionament que el Secretariat Nacional va prendre el passat 1 de juliol. El Secretariat, reunit extraordinàriament, va aprovar organitzar primàries obertes, a les principals ciutats del país, amb l'objectiu de construir llistes unitàries republicanes per a les eleccions municipals del 2019, en funció de la idoneïtat tenint en compte la idiosincràsia de cada municipi.

El dia 11 de juliol s’iniciarà una campanya informativa amb reunions comarcals, que durarà fins al 21, en què els Secretaris Nacionals es desplaçaran per explicar el projecte i resoldre els possibles dubtes que sorgeixin. A més, just el mateix dia 11, s’enviarà a tots els socis un argumentari amb la finalitat de facilitar la consulta.

 

Llistes republicanes unitàries

 

La proposta del Secretariat Nacional té com a objectiu aconseguir el màxim d’alcaldies independentistes i garantir la unitat d’acció per fer efectiva la República catalana. Aquestes primàries hauran de conformar llistes republicanes unitàries als municipis de més de 25.000 habitants i garantir l’elecció d’una alcaldia independentista.

En els municipis de menys de 25.000 habitants, on són més freqüents les agrupacions d’electors o els partits d’àmbit estrictament local, les assemblees territorials hauran de valorar, d’acord amb el Secretriat Nacional, si, amb la situació actual de correlació de forces i la projecció de futur que tinguin, és aconsellable impulsar un procés de primàries en el municipi o seria millor establir només compromisos amb els actors locals, per seguir garantint l’alcaldia independentista.

Es procedirà de la mateixa manera en aquells municipis de més de 25.000 habitants on, per l’actual correlació i projecció futura o bé per la formació de llistes unitàries o candidatures ad-hoc, l’alcaldia independentista estigui garantida. Les assemblees territorials seran determinants en aquesta decisió.

Informa:NACIODIGITAL:CAT (9-7-018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170619