A LA INDEPENDÈNCIA S'HI ARRIBA PER DIVERSOS CAMINS NO SEMPRE COINCIDENTS I FINS I TOT CONTRADICTORIS

"Cinc camins per avançar "

De l’assumpció de la contradicció en neix la força del sobiranisme

 

Salvador Cardús

 

L’objectiu de la independència ens ha obligat a seguir diverses estratègies simultànies, i fins i tot contradictòries a curt termini. La principal contradicció –però no l’única– que cal afrontar és la d’haver de governar amb responsabilitat el dia a dia del país i, alhora, defensar una ruptura amb el mateix sistema des del qual es governa. La transcendental reunió del president Torra i el president Sánchez és una expressió ben nítida d’aquesta dificultat.

Un altre exemple d’aquesta tensió ha estat rebre al sistema penitenciari propi els presos a qui el Govern i la majoria parlamentària voldrien lliures. Frívolament, s’hi ha burxat com si això fos una expressió d’hipocresia sobiranista del govern català. En realitat, és tot el contrari. Primer, perquè no són els governs els qui poden empresonar o alliberar ningú sense vulnerar la divisió de poders que tant reclamem. Però, sobretot, perquè de l’assumpció de la contradicció en neix la força del sobiranisme: aquí, la majoria parlamentària –i per tant la majoria dels ciutadans– vol un procés netament democràtic, això és, de la llei a la llei. I sí, això obliga a fer tota mena de marrades.

Paral·lelament a la molt complexa i arriscada missió que tenen les actuals institucions polítiques de governar segons les regles del vell marc autonòmic i alhora avançar cap a la independència, el conjunt de l’independentisme hauria de ser capaç de treballar simultàniament en cinc terrenys que tampoc no són sempre coincidents, ni en els temps ni en els procediments. Els resumeixo breument:

Ara es paga el preu d’haver parlat massa de “desconnexió” amb Espanya, quan del que es tracta és de connectar-hi millor i en pla d’igualtat

Dignitat.

Més enllà de tots els greuges polítics històrics i actuals, el dret a l’autodeterminació es fonamenta en la voluntat d’una comunitat d’existir i ser reconeguda políticament. Hi ha, més enllà de qualsevol raó pragmàtica, una qüestió de dignitat nacional que és la que contra tota mena d’entrebancs ha fet perdurar una consciència diferenciada respecte de les altres comunitats nacionals veïnes. És el punt de partida.

Projecte.

La voluntat d’autogovern, però, es fa forta en la mesura que ofereix l’esperança d’una millora general de les condicions de vida, de més prosperitat econòmica, de justícia, llibertat i màxim respecte als drets civils, de vitalitat educativa i cultural i d’intervenció amb veu pròpia en els afers mundials. Cal tenir un projecte i explicar-lo.

Majoria.

Una majoria àmplia i sobretot sòlida, encara que no suficient, és necessària per aconseguir el propòsit. La principal limitació per tenir-la depèn del fet que es pugui constituir en un marc de joc net, sense pors ni amenaces. Créixer a qualsevol preu, dissimulant el propòsit o les dificultats, seria letal si constituís una majoria voluble.

Confiança.

Els bons arguments materials a favor de la independència han fet menystenir la raó emocional. Ara es paga el preu d’haver parlat massa de “desconnexió” amb Espanya, quan del que es tracta és de connectar-hi millor i en pla d’igualtat. Tampoc no és fàcil convidar a fer un nou país des de la desconfiança antipolítica. I, encara, no es comença un ascens al cim sense una gran dosi de fe en les pròpies forces, i aquí som experts a fer-la trontollar.

Democràcia.

Finalment, per context geopolític, per grau de desenvolupament social i econòmic, i sobretot per convicció, sabem que allò que serem només ho aconseguirem democràticament. Pot semblar una autolimitació, però és una necessitat i l’única garantia per al futur reconeixement de la nostra sobirania política.

A la independència s’hi va fent diversos camins simultanis, no sempre coincidents i fins i tot contradictoris. I si deixem que cadascú triï la via per la qual se senti més capaç d’avançar?

Informa:ARA.CAT (10-7-2018)

LA POR A LA CRIDA NACIONAL PER LA REPÚBLICA

"La por a la Crida Nacional per la República"

 


Agustí Colomines

 

Qui no té feina el gat pentina. Això és el que caldria dir-los a tots els que ara es dediquen a interpretar què és i què no és la Crida Nacional per la República (CNR). Lakoff ha fet molt de mal. Els defensors que el relat és la realitat, que és una versió déjà-vu del postmodernisme, no saben explicar per què en menys de 24 hores aquesta crida ja comptava amb gairebé 30.000 adhesions. Llavors recorren al relat. Al seu relat. I aquí s’agermanen els intel·lectuals orgànics del centredreta, d’ERC i els hiperventilats pròxims a no se sap què. El que fa gràcia és que tots coincideixen a dir que la CNR és una OPA a ells mateixos o la refundació del centredreta. Ja està, ras i curt. Resolta la qüestió. Es creuen que així han rebentat el gra que ha fet irreconeixible el sistema de partits.

La crisi catalana ha estat devastadora per a tots els partits. I no tan sols perquè no hagin sabut lidiar-la, sinó perquè les vacil·lacions i les acceleracions, al capdavall el tacticisme, han provocat desastres monumentals. Algú entén la posició d’ERC? Només s’explica pels canvis de lideratge? És que Roger Torrent i Pere Aragonès han portat l’antic partit de Macià a les manses aigües del vell catalanisme, aquell que retòricament era independentista però políticament regionalista? És que l’ERC vol ser l’hereva com Cambó i Jordi Pujol? Això vol dir, per exemple, que Marta Rovira i Gabriel Rufián dominaven en el moment previ al 27-O i que ara manen els “claudicants”? Si això fos així, on queda el centreesquerra i el centredreta que alguns comentaristes fan servir per atacar l’aparició de la CNR i no pas per explicar-ne les raons? Llegeix més...

Visites Rebudes

07878729