A LA INDEPENDÈNCIA S'HI ARRIBA PER DIVERSOS CAMINS NO SEMPRE COINCIDENTS I FINS I TOT CONTRADICTORIS

"Cinc camins per avançar "

De l’assumpció de la contradicció en neix la força del sobiranisme

 

Salvador Cardús

 

L’objectiu de la independència ens ha obligat a seguir diverses estratègies simultànies, i fins i tot contradictòries a curt termini. La principal contradicció –però no l’única– que cal afrontar és la d’haver de governar amb responsabilitat el dia a dia del país i, alhora, defensar una ruptura amb el mateix sistema des del qual es governa. La transcendental reunió del president Torra i el president Sánchez és una expressió ben nítida d’aquesta dificultat.

Un altre exemple d’aquesta tensió ha estat rebre al sistema penitenciari propi els presos a qui el Govern i la majoria parlamentària voldrien lliures. Frívolament, s’hi ha burxat com si això fos una expressió d’hipocresia sobiranista del govern català. En realitat, és tot el contrari. Primer, perquè no són els governs els qui poden empresonar o alliberar ningú sense vulnerar la divisió de poders que tant reclamem. Però, sobretot, perquè de l’assumpció de la contradicció en neix la força del sobiranisme: aquí, la majoria parlamentària –i per tant la majoria dels ciutadans– vol un procés netament democràtic, això és, de la llei a la llei. I sí, això obliga a fer tota mena de marrades.

Paral·lelament a la molt complexa i arriscada missió que tenen les actuals institucions polítiques de governar segons les regles del vell marc autonòmic i alhora avançar cap a la independència, el conjunt de l’independentisme hauria de ser capaç de treballar simultàniament en cinc terrenys que tampoc no són sempre coincidents, ni en els temps ni en els procediments. Els resumeixo breument:

Ara es paga el preu d’haver parlat massa de “desconnexió” amb Espanya, quan del que es tracta és de connectar-hi millor i en pla d’igualtat

Dignitat.

Més enllà de tots els greuges polítics històrics i actuals, el dret a l’autodeterminació es fonamenta en la voluntat d’una comunitat d’existir i ser reconeguda políticament. Hi ha, més enllà de qualsevol raó pragmàtica, una qüestió de dignitat nacional que és la que contra tota mena d’entrebancs ha fet perdurar una consciència diferenciada respecte de les altres comunitats nacionals veïnes. És el punt de partida.

Projecte.

La voluntat d’autogovern, però, es fa forta en la mesura que ofereix l’esperança d’una millora general de les condicions de vida, de més prosperitat econòmica, de justícia, llibertat i màxim respecte als drets civils, de vitalitat educativa i cultural i d’intervenció amb veu pròpia en els afers mundials. Cal tenir un projecte i explicar-lo.

Majoria.

Una majoria àmplia i sobretot sòlida, encara que no suficient, és necessària per aconseguir el propòsit. La principal limitació per tenir-la depèn del fet que es pugui constituir en un marc de joc net, sense pors ni amenaces. Créixer a qualsevol preu, dissimulant el propòsit o les dificultats, seria letal si constituís una majoria voluble.

Confiança.

Els bons arguments materials a favor de la independència han fet menystenir la raó emocional. Ara es paga el preu d’haver parlat massa de “desconnexió” amb Espanya, quan del que es tracta és de connectar-hi millor i en pla d’igualtat. Tampoc no és fàcil convidar a fer un nou país des de la desconfiança antipolítica. I, encara, no es comença un ascens al cim sense una gran dosi de fe en les pròpies forces, i aquí som experts a fer-la trontollar.

Democràcia.

Finalment, per context geopolític, per grau de desenvolupament social i econòmic, i sobretot per convicció, sabem que allò que serem només ho aconseguirem democràticament. Pot semblar una autolimitació, però és una necessitat i l’única garantia per al futur reconeixement de la nostra sobirania política.

A la independència s’hi va fent diversos camins simultanis, no sempre coincidents i fins i tot contradictoris. I si deixem que cadascú triï la via per la qual se senti més capaç d’avançar?

Informa:ARA.CAT (10-7-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08166281