LA NOVA FISCAL DE L'ESTAT NO DESCARTA CANVIS EN LA SEVA POSICIÓ SOBRE L'1-O

La fiscal general de l’ Estat, María José Segarra, va declarar ahir que en el procés penal sobre el cas 1- O no hi ha canvis “avui dia”. Però no va descartar que n’hi pugui haver en un termini no gaire llarg, perquè, tot seguit, va destacar que la Fiscalia es plantejarà la situació quan hagi d’abordar el tràmit processal consistent en la quali­ficació provisional dels fets investigats.

Òbviament, per això cal que primer s’acordi el tancament del sumari i s’obri la fase de judici oral. Segons Segarra, el primer d’aquests passos es farà ben aviat. La fiscal general, per tant, és plenament conscient que aviat haurà de començar a prendre cartes en la qüestió, amb decisions que, tenint en compte el pes de la Fiscalia en les causes penals, mar­caran el futur del cas 1- O. És a dir, el futur dels polítics que hi estan acusats.

Preguntada ahir sobre la pos­sibilitat que els fiscals rebaixin les seves tesis inicials i recondueixin les acusacions a delictes que tinguin menys pena –el de rebel·lió pot suposar 30 anys de presó–, Segarra va explicar que el següent que farà la Fiscalia és precisament “formular la qualificació” provisional dels fets. Farà aquest tràmit –va afegir– “quan ens donin trasllat, i se suposa que serà aviat, perquè sembla que ja està gairebé conclús el sumari”. Per tant, en aquell moment –va dir– “anirem posicionant-nos i explicarem les actuacions que duguem a terme”.

 

De moment, Segarra no ha abordat el sumari. Acaba d’aterrar. Ha tingut contactes informals amb la cúpula de la Fiscalia i amb els quatre fiscals del Suprem que porten el cas 1- O des del començament. Però encara no s’hi ha assegut per parlar tranquil·lament del tema. Hi ha qüestions més urgents, malgrat que tampoc no són del tot alienes al procés derivat dels fets de l’octubre a Catalunya.

 

Reunió del Consell Fiscal

 

Aquesta setmana, per exemple, es reuneix el Consell Fiscal, màxim òrgan representatiu –i consultiu– de la carrera. Segarra hi explicarà els seus plans per a la reorganització interna de la Fiscalia General.

Aquests plans afectaran, probablement, la Secretaria Tècnica, el laboratori jurídic en què s’elaboren els principals textos de la Fiscalia. Va ser allà, sense anar més lluny, on per ordre de l’aleshores fiscal general, José Manuel Maza, es van redactar les querelles per rebel·lió, sedició, malversació i desobediència, segons els casos, contra els exmembres del Govern català i la Mesa del Parlament. La possible recomposició de la Secretaria Tècnica, per tant, proporcionarà noves pistes sobre quina orientació vol donar Segarra a la tasca de la Fiscalia General.

En tot cas, la fiscal de l’ Estat ja va deixar clar en la preceptiva compareixença al Congrés, prèvia al seu nomenament, que considerava una prioritat el seguiment del cas 1- O sense posicions preconcebudes. En resposta a Lourdes Ciuró (PDECat), que li va retreure l’ús de l’expressió “desafiament independentista”, Segarra va dir que, en el seu cas, “no hi ha cap predisposició a res”, i que només el principi de lega­litat regirà les seves anàlisis sobre els fets del setembre i l’octubre passats a Catalunya. Va afegir que sempre actuaria “valorant totes les proves que existeixin en el procediment”, amb el benentès que “qualsevol violació del nostre marc constitucional sempre portarà l’enèrgica, proporcionada i serena resposta” de la Fiscalia General, perquè el contrari “seria un abandó de funcions per part meva”.

Informa:LAVANGUARDIAESPAÑOLA.CAT (10-7-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08170814