LLARENA SUSPÈN ELS DIPUTATS INDEPENDENTISTES EMPRESONATS I PUIGDEMONT

El jutge instructor Pablo Llarena ha confirmat que executa la suspensió dels diputats independentistes empresonats i de Carles Puigdemont. De moment no ha suspès a Toni Comín. Després que la sala penal del Tribunal Suprem confirmés fa dues setmanes el processament de l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont i els altres investigats, el jutge ha confirmat la seva suspensió aquest dimarts. La suspensió afecta Carles Puigdemont i els diputats empresonats Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Raül Romeva.

La suspensió implica deixar fora del Parlament els diputats encausats per rebel·lió, que perdrien l'escó, tal com recull l'article 384 bis de la Llei d'Enjudiciament Criminal. Segons els preceptes d'aquest article poden quedar fora del Parlament els diputats empresonats, que fins ara han pogut delegar el seu vot. Això obligaria JxCat i ERC a fer córrer les llistes i reemplaçar els seus escons.

Ara, tot apunta que la suspensió provocarà un nou xoc de legitimitats. D'una banda, la llei espanyola d'Enjudiciament Criminal -aprovada el 1882 per un reial decret- sentencia en l'article 384 bis que la persona processada quedarà "suspesa automàticament" del seu càrrec públic "mentre duri la situació de presó", en els casos de presó provisional pels delictes per "integració i relació amb bandes armades, individus terroristes o rebels". Per tant, la causa de rebel·lió podria justificar l'aplicació de l'article 384 bis.

 

D'altra banda, el reglament del Parlament especifica -en l'article 25- que és causa de "suspensió" d'un diputat si el plenari "ho acorda per majoria absoluta, atesa la naturalesa dels fets imputats", un cop sigui ferm l'acte de processament o d'obertura de judici oral. El reglament parlamentari fa una exposició de delictes en general, sense especificar més.

Tot i així, els experts consideren que si la cambra decidís negar-se a suspendre aquests diputats, amb la resolució de Llarena que expressament ordena al Parlament l'execució de la suspensió, el Suprem o el Constitucional podrien "iniciar un procediment sancionador per un delicte de desacatament".
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (10-7-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08166148