LA SUSPENSIÓ, UNA ALTRA ABERRACIÓ JUDICIAL

"La suspensió "

Joan J. Queralt

 

De tots els delictes pels quals podien ser jutjats els qui, segons l’estat actual de coses, apareixen com a principals responsables judicials del procés, es va triar la rebel·lió, un delicte mai aplicat en democràcia per la jurisdicció ordinària.

Cal reiterar un cop més que cap dels delictes pels quals s’han obert diligències s’ha donat en la realitat. Cal reiterar un cop més l’arbitrarietat de l'enjudiciament a què se sotmet els anteriors president, consellers, integrants de la Mesa del Parlament i els membres de la societat civil, els Jordis.

Però encara no responem a la qüestió del primer paràgraf: per què s’han triat aquests delictes, delictes que, com ja hem vist, els tribunals europeus no compren. La raó rau en l’article 384 bis de la llei d’Enjudiciament Criminal (LECr):

“Firme un auto de procesamiento y decretada la prisión provisional por delito cometido por persona integrada o relacionada con bandas armadas o individuos terroristas o rebeldes, el procesado que estuviere ostentando función o cargo público quedará automáticamente suspendido en el ejercicio del mismo mientras dure la situación de prisión.”

És a dir, la norma es refereix a subjectes integrats en bandes armades o que hi estan relacionats, o que són terroristes o rebels ells mateixos. Per a aquests encausats, quan el processament és ferm (no hi ha lloc per a més recursos) i es trobin en la presó provisional, es produeix la suspensió automàtica dels seus càrrecs públics, siguin electes o no.

 

Ho vam avançar al seu dia que pel que fa a la previsió legal dels individus rebels. La cosa no era bufar i fer ampolles. Si s’aplica la llei, llei prou maltractada fins ara per qui més i millor l’hauria d’aplicar i garantir, la resposta ha de ser negativa: no pot tenir lloc cap suspensió.

 

Si s’aplica la llei no pot tenir lloc cap suspensió

 

Anem a pams. D’on surt aquest precepte de la LECr? La llei orgànica 4/1988 entre d’altres modificacions legals va ser la que el va introduir. Posteriorment, aquest precepte va ser objecte d’un doble recurs d’inconstitucionalitat per part dels parlaments català i basc, que va resoldre la STC 199/1987. Si bé és cert que va sostenir que l’article 384 bis era constitucional, va fixar-ne el contingut en el seu fonament jurídic 4t, paràgraf 7è.

La qüestió que es dilucidava era si les limitacions de drets que preveu l’article 55. 2 de la Constitució donaven cobertura a la limitació prevista en el referit article 384 bis. Amb una simple lectura de l’esmentada disposició constitucional es veu que no fa cap referència a rebels ni a rebel·lió.

A fi de mantenir la constitucionalitat del precepte, en uns anys en què tant la sagnia terrorista era esfereïdora com l’amenaça del colpisme s’havia fet palesa el 23-F, el Tribunal Constitucional (TC) va donar a l‘article 384 bis el seu abast constitucional. Això significa que aquest i no un altre és el seu contingut i que, per tant, és d’obligatori acatament per a tots els tribunals. Aquest radi d’acció queda així fixat i no el poden defugir, ampliant-lo o modificant-lo, els òrgans judicials.

 

El TC va dir

 

“Es cierto que el art. 55.2 [de la Constitución] no ha mencionado expresamente a los rebeldes, sino solo a las bandas armadas o elementos terroristas. Sin embargo, no cabe duda de que, como señala el Letrado del Estado, la rebelión es la más grave de las acciones delictivas susceptibles de ser realizadas, o intentadas, por una banda armada. Por definición, la rebelión se realiza por un grupo que tiene el propósito de uso ilegítimo de armas de guerra o explosivos, con una finalidad de producir la destrucción o eversión del orden constitucional. A su vez el art. 8 de la Ley Orgánica 9/1984 equipara la integración en una organización rebelde a la integración en una banda armada, refiriéndose a la utilización de 'armas de fuego, bombas, granadas, sustancias o aparatos explosivos o medios incendiarios de cualquier clase'. Por ello a tales rebeldes en cuanto integran el concepto de banda armada del art. 55.2 de la Constitución, les resulta legítimamente aplicable la suspensión de derechos a la que habilita el precepto constitucional.”

 

Només als processats i empresonats que hagin fet servir armes de guerra o explosius se’ls podrà aplicar la suspensió automàtica

 

O sigui, els subjectes als quals es refereix l’article 384 bis LECr, deixant de banda els subjectes integrats en organitzacions terroristes, són aquells rebels que integren una banda que se serveix per a les seves finalitats d’armes de guerra o explosius a fi de derrocar el règim constitucional.

Ni dels fets que són públics i notoris ni del que fins ara han dit les diverses resolucions judicials, tant de l’Audiència Nacional (Jutjat Central d’Instrucció número 3 i Sala del Penal —quan n’eren competents—) com la Sala d’Admissió, el jutge instructor i la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem, hi ha cap element que permeti considerar que els processats pel delicte de rebel·lió —sense cap mena de base, ho reiterem— n’han comès la variant més greu, amb l’ús organitzat d’armes de guerra o explosius.

Dit d’una altra manera, de les diverses modalitats de rebel·lió que preveu el Codi Penal, només als processats i empresonats que hagin comès el delicte agreujat per haver fet servir armes de guerra o explosius se’ls podrà aplicar la suspensió automàtica prevista a l’article 384 bis LECr. Aquest precepte, al cap i a la fi, només esdevé constitucionalment aplicable a una classe d’autors de les diverses modalitats del delicte de rebel·lió: els qui han procedit amb armes de guerra o amb explosius.

Com que aquest òbviament no és el cas, la suspensió automàtica de funcions o càrrecs públics un cop sigui ferm el processament per als qui es troben en presó provisional no pot donar-se.

Això és el pla legal i constitucional. Que es compleixi no depèn ni dels processats ni dels que, amb molta preocupació, observem els esdeveniments processals amb un bri d’esperança no confirmada, a la vista de l’experiència, per la aplicació de l’ordenament jurídic.

Informa:ELNACIONAL.CAT (10-7-2018)

SENYORS DE L'ICE: UNA LLENGUA AMENAÇADA COM EL CATALÀ NECESSITA UNA NORMA FORTA, SEGURA, ESTABLE QUE NO DESORIENTI

 

"Ara és l’hora, IEC"
«Una llengua amenaçada com el català ha de menester una norma forta, segura, estable, que no desorienti»

 

Per: Jordi Badia i Pujol

 

Ara fa dos anys que es va publicar la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC). L’acolliment d’aquella obra fou divers: alguns filòlegs hi veien una gran oportunitat d’acostar la norma al ‘català del carrer’. Alguns altres, preocupats per la pèrdua de genuïnitat accelerada, consideràvem perillós que acceptés mots, construccions i girs que fins llavors havien estat bandejats per la normativa perquè eren fruit de la interferència del castellà. Molts d’aquests castellanismes gramaticals, la GIEC els presentava com a col·loquialismes: no els recomanava en registres formals, però els acceptava en els informals.

En una cosa coincidia pràcticament tothom: la GIEC no oferia una exposició clara i entenedora, a l’abast del gran públic. Aquesta consideració, d’alguna manera, la feia seva àdhuc la presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, que ja abans de publicar-se la GIEC prometia que durant el 2017 s’enllestiria una gramàtica ‘essencial’, una obra ‘adient per a algú que no sigui especialista i que vulgui anar de cara a la norma’.

Quan ja feia mig any que circulava la GIEC, vaig tenir ocasió d’explicar-ne la meva visió davant un auditori d’estudiants i professors de filologia (Universitat de Girona, maig del 2017: vídeo) i vaig poder comprovar que poca gent del gremi l’havia consultada. Amb el temps, he anat constatant que, efectivament, la GIEC és una gramàtica que no ‘ha arribat’ a la gent (ni tan sols als professors de català), és a dir, que no és vista com una obra útil. Llegeix més...

Visites Rebudes

08937028