LA SUSPENSIÓ, UNA ALTRA ABERRACIÓ JUDICIAL

"La suspensió "

Joan J. Queralt

 

De tots els delictes pels quals podien ser jutjats els qui, segons l’estat actual de coses, apareixen com a principals responsables judicials del procés, es va triar la rebel·lió, un delicte mai aplicat en democràcia per la jurisdicció ordinària.

Cal reiterar un cop més que cap dels delictes pels quals s’han obert diligències s’ha donat en la realitat. Cal reiterar un cop més l’arbitrarietat de l'enjudiciament a què se sotmet els anteriors president, consellers, integrants de la Mesa del Parlament i els membres de la societat civil, els Jordis.

Però encara no responem a la qüestió del primer paràgraf: per què s’han triat aquests delictes, delictes que, com ja hem vist, els tribunals europeus no compren. La raó rau en l’article 384 bis de la llei d’Enjudiciament Criminal (LECr):

“Firme un auto de procesamiento y decretada la prisión provisional por delito cometido por persona integrada o relacionada con bandas armadas o individuos terroristas o rebeldes, el procesado que estuviere ostentando función o cargo público quedará automáticamente suspendido en el ejercicio del mismo mientras dure la situación de prisión.”

És a dir, la norma es refereix a subjectes integrats en bandes armades o que hi estan relacionats, o que són terroristes o rebels ells mateixos. Per a aquests encausats, quan el processament és ferm (no hi ha lloc per a més recursos) i es trobin en la presó provisional, es produeix la suspensió automàtica dels seus càrrecs públics, siguin electes o no.

 

Ho vam avançar al seu dia que pel que fa a la previsió legal dels individus rebels. La cosa no era bufar i fer ampolles. Si s’aplica la llei, llei prou maltractada fins ara per qui més i millor l’hauria d’aplicar i garantir, la resposta ha de ser negativa: no pot tenir lloc cap suspensió.

 

Si s’aplica la llei no pot tenir lloc cap suspensió

 

Anem a pams. D’on surt aquest precepte de la LECr? La llei orgànica 4/1988 entre d’altres modificacions legals va ser la que el va introduir. Posteriorment, aquest precepte va ser objecte d’un doble recurs d’inconstitucionalitat per part dels parlaments català i basc, que va resoldre la STC 199/1987. Si bé és cert que va sostenir que l’article 384 bis era constitucional, va fixar-ne el contingut en el seu fonament jurídic 4t, paràgraf 7è.

La qüestió que es dilucidava era si les limitacions de drets que preveu l’article 55. 2 de la Constitució donaven cobertura a la limitació prevista en el referit article 384 bis. Amb una simple lectura de l’esmentada disposició constitucional es veu que no fa cap referència a rebels ni a rebel·lió.

A fi de mantenir la constitucionalitat del precepte, en uns anys en què tant la sagnia terrorista era esfereïdora com l’amenaça del colpisme s’havia fet palesa el 23-F, el Tribunal Constitucional (TC) va donar a l‘article 384 bis el seu abast constitucional. Això significa que aquest i no un altre és el seu contingut i que, per tant, és d’obligatori acatament per a tots els tribunals. Aquest radi d’acció queda així fixat i no el poden defugir, ampliant-lo o modificant-lo, els òrgans judicials.

 

El TC va dir

 

“Es cierto que el art. 55.2 [de la Constitución] no ha mencionado expresamente a los rebeldes, sino solo a las bandas armadas o elementos terroristas. Sin embargo, no cabe duda de que, como señala el Letrado del Estado, la rebelión es la más grave de las acciones delictivas susceptibles de ser realizadas, o intentadas, por una banda armada. Por definición, la rebelión se realiza por un grupo que tiene el propósito de uso ilegítimo de armas de guerra o explosivos, con una finalidad de producir la destrucción o eversión del orden constitucional. A su vez el art. 8 de la Ley Orgánica 9/1984 equipara la integración en una organización rebelde a la integración en una banda armada, refiriéndose a la utilización de 'armas de fuego, bombas, granadas, sustancias o aparatos explosivos o medios incendiarios de cualquier clase'. Por ello a tales rebeldes en cuanto integran el concepto de banda armada del art. 55.2 de la Constitución, les resulta legítimamente aplicable la suspensión de derechos a la que habilita el precepto constitucional.”

 

Només als processats i empresonats que hagin fet servir armes de guerra o explosius se’ls podrà aplicar la suspensió automàtica

 

O sigui, els subjectes als quals es refereix l’article 384 bis LECr, deixant de banda els subjectes integrats en organitzacions terroristes, són aquells rebels que integren una banda que se serveix per a les seves finalitats d’armes de guerra o explosius a fi de derrocar el règim constitucional.

Ni dels fets que són públics i notoris ni del que fins ara han dit les diverses resolucions judicials, tant de l’Audiència Nacional (Jutjat Central d’Instrucció número 3 i Sala del Penal —quan n’eren competents—) com la Sala d’Admissió, el jutge instructor i la Sala d’Apel·lacions del Tribunal Suprem, hi ha cap element que permeti considerar que els processats pel delicte de rebel·lió —sense cap mena de base, ho reiterem— n’han comès la variant més greu, amb l’ús organitzat d’armes de guerra o explosius.

Dit d’una altra manera, de les diverses modalitats de rebel·lió que preveu el Codi Penal, només als processats i empresonats que hagin comès el delicte agreujat per haver fet servir armes de guerra o explosius se’ls podrà aplicar la suspensió automàtica prevista a l’article 384 bis LECr. Aquest precepte, al cap i a la fi, només esdevé constitucionalment aplicable a una classe d’autors de les diverses modalitats del delicte de rebel·lió: els qui han procedit amb armes de guerra o amb explosius.

Com que aquest òbviament no és el cas, la suspensió automàtica de funcions o càrrecs públics un cop sigui ferm el processament per als qui es troben en presó provisional no pot donar-se.

Això és el pla legal i constitucional. Que es compleixi no depèn ni dels processats ni dels que, amb molta preocupació, observem els esdeveniments processals amb un bri d’esperança no confirmada, a la vista de l’experiència, per la aplicació de l’ordenament jurídic.

Informa:ELNACIONAL.CAT (10-7-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08166133