CENTENARS DE PERSONES REBEN FORN, RULL I TURULL A LA PRESÓ DE LLEDONERS

“Continuen essent presos polítics però tots prop de casa”. Aquesta és una de les lectures ‘positives’ que en feia una senyora, amb samarreta groga, de l’arribada dels consellers Joaquim Forn, Josep Rull i Jordi Turull, a la presó de Lledoners, Sant Joan de Vilatorrada. Una arribada que completa el grapat de presos polítics processats pel magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena que en la darrera setmana han estat traslladats de presons espanyoles a garjoles catalanes.

Cap a les 13 hores, Forn, Rull i Turull han arribat en dues furgonetes -vermella i blanca- al modern centre de Lledoners, on fa una setmana ja hi són el vicepresident Oriol Junqueras, el conseller Raül Romeva i els líders sobiranistes Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Han arribat seguint un periple obligat pel protocol penitenciari, passant per tres centres penitenciaris abans de l’arribada. Sis cents quilòmetres en dos dies. “A Madrid s’ha de ser valent per complir la llei”, diuen des del departament de Justícia que destaquen que les autoritats espanyoles no han volgut fer cap gest que trenqui el reglament no fos cas que la caverna mediàtica embogís. Els vehicles els han desencotxat en el mòdul d'ingressos de la presó directament per tramitar la seva entrada al nou centre penitenciari.

Els consellers han estat rebuts per una catifa de llaços grocs pintats a la calçada de la carretera d’accés, flanquejada per llaços grocs a banda i banda i per uns centenars de persones convocats pels CDR que els han aclamat en arribar. els familiars i amics dels presos també s'hi han concentrat. De fet, ni han pogut ni fer fotos en esmerçar les energies en saltar per fer-se veure al pas de les furgonetes.

Els Mossos han desplegat un ampli dispositiu de control perimetral de la presó i una vigilància exhaustiva d’accés als voltants del centre penitenciari. La policia ha identificat a algun concentrat per córrer davant el cordó de seguretat. Els manifestants també han cridat als agents: "El vostre conseller és a la presó!", per retreure'ls la seva actitud de control als que s'havien aplegat per expressar-li la seva solidaritat.

Tot i la proximitat amb les famílies, la demanda per la injustícia que suposa la presó preventiva dels polítics independentistes continua. A les set del vespre hi ha convocada una manifestació als voltants de la presó, impulsada per Òmnium i ANC, per exigir l’alliberament dels presos. Demà rebran la visita del president de la Generalitat, Quim Torra, i el conseller d’Interior, Miquel Buch, farà el traspàs de carteres amb Forn. La paradoxa, però continua. Les claus de la presó les té la Generalitat, amb un Govern que serà carceller a contracor, però carceller.

Informa:ELMON.CAT (11-8-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08166260