SENSE OBRIR UN JUDICI A PUIGDEMONT NO ES POT OBRIR CAP JUDICI ALS ALTRES IMPUTATS

"Obertura de judici impossible "

Si no s'exigeixen unes responsabilitats al president, no es poden exigir als conseller

 

JAVIER PÉREZ ROYO Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla 

 

Recordo que fa uns anys vaig parlar amb Joan Queralt sobre la conveniència, per no dir gairebé exigibilitat, que el dret constitucional i el dret penal formessin part de la mateixa àrea de coneixement. El dret constitucional entra en contacte amb totes les disciplines jurídiques sense excepció, però amb cap ho fa amb tanta intensitat com amb el dret penal.

El Codi Penal és la Constitució en negatiu. La Constitució garanteix l'autonomia personal mitjançant el reconeixement dels drets fonamentals, d'una banda, i la divisió de poders, de l'altra. Els drets habiliten cada individu a fer amb la seva vida el que li sembli apropiat. La divisió de poders organitza el monopoli de la coacció física legítima en què l'estat consisteix, de tal manera que no interfereixi indegudament en l'autonomia personal, és a dir, en l'exercici dels drets fonamentals.

Mitjançant el Codi Penal la societat estableix els límits tant per als individus com per als poders públics. No els límits inherents a l'exercici dels drets i al funcionament regular dels poders, que en el cas de ser traspassats generen o poden generar algun tipus de responsabilitat jurídica, sinó els límits absoluts, que generen el retret de la societat en el seu conjunt per a ls individus o per als titulars dels poders mitjançant el 'ius puniendi' de l'estat.

Dret constitucional i dret penal estan indissolublement vinculats. Sense la presència del pressupòsit constitucional pertinent no és possible l'exercici de l'acció penal. No hi ha axioma més rellevant que aquest per a l'estat de dret.

Aquest pressupòsit constitucional és el que està absent en el judici per rebel·lió contra nombrosos polítics nacionalistes, l'obertura del qual, pel que diuen els mitjans de comunicació, s'espera per al mes d'octubre. És el que intentaré explicar a continuació.

L'estat constitucional no és més que la projecció del principi d'igualtat a través de la legitimació democràtica de qualsevol forma de manifestació del poder. La cadena de legitimació democràtica de l'estat és el nucli essencial de l'estat constitucional, allò que el fa "recognoscible" com a tal.

Aquesta cadena de legitimació democràtica té dues formes de manifestació: la presidencialista pròpia del continent americà; i la parlamentària, pròpia del continent europeu. A la presidencialista els òrgans de naturalesa política, legislatiu i executiu, tenen legitimitat democràtica directa. A la parlamentària, únicament el legislatiu té legitimació directa; l'executiu la rep d'ell.

En la Constitució espanyola i en els Estatuts d'Autonomia únicament es preveu el procés de legitimació democràtica del president del govern o del president de la comunitat autònoma a través de la investidura. És el candidat a president el que presenta al Parlament el seu programa de govern basant-se en el qual sol·licita la investidura. Un cop investit, ell designa i cessa lliurement els ministres o consellers, que són, per tant, auxiliars del president en l'execució del seu programa de govern.

Els ministres i consellers són responsables de la gestió del seu ministeri o de la seva conselleria, i se'ls pot exigir la responsabilitat que correspongui, penal inclosa, com a conseqüència d'aquesta gestió.

Però quan es tracta d'una acció de govern, la responsabilitat s'ha d'exigir sempre al president. Un cop s'exigeix al president, també es pot exigir als ministres o consellers. Però si no s'exigeix al president, no es pot exigir a ells, que són mers apèndixs del primer.

Sense obrir judici contra Carles Puigdemont no es pot obrir judici contra cap dels altres imputats. Aquesta és una exigència de compliment inexcusable a partir del reconeixement i ordenació del principi de legitimitat democràtica que estableixen la Constitució i els Estatuts d'Autonomia.

informa:ARA.CAT (7-8-2018)

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08314800