TERRORISME LEGAL: EL SECRETARI DE LA " UNIÓN DE OFICIALES DE LA GUARDIA CIVIL " CELEBRA L'AGRESSIÓ AL FOTOPERIODISTA BORRÀS

El guàrdia civil Juan Ramon Manzanares ha celebrat aquest dimecres al matí l'agressió que va patir el fotoperiodista d'"El Món" Jordi Borràs a mans d'un inspector de la Policia Nacional espanyola que, a crits de "Viva España" i "Viva Franco", li va causar una fractura nasal i contusions a diverses costelles. Manzanares, que va ingressar a la Benemérita l'agost de 1986 després de sol·licitar fer el servei militar obligatori a la Guàrdia Civil Auxiliar, ha considerat que Borràs "va anar a buscar llana i va sortir esquilat". El madrileny, però, no és un agent qualsevol sinó que és el secretari de la Unión de Oficiales de la Guardia Civil, l'associació que representa més de 1.000 oficials del cos i l'única associació d'oficials amb representació al Consell de la Guàrdia Civil.

UO Juanra Manzanares
@manzanaresjr
El periodista fue por lana y salió trasquilado... trolete


Aquesta, però, no és la primera vegada que el guàrdia civil aprova les accions violentes de la dreta espanyolista a Catalunya. Quan un cotxe va entrar a la plaça Major de Vic per endur-se per davant algunes de les creus grogues que s'hi havien instal·lat, posant en perill la integritat dels vianants, Manzanares també va suggerir a través de Twitter fer servir "una excavadora o un lleva neus" perquè, segons va explicar, proporcionaven "més espai".

Informa: ELMON.CAT (8-8-2018)

ELS POLÍTICS INDEPENDENTISTES POTSER FALLARAN, PERÒ ESPANYA NO ENS FALLARÀ MAI

 

"No patiu: els vots no tenen amo "


«De situacions de frenada i confusió, de desesperació, ja n'hem passades unes quantes i molt serioses. I sempre han acabat obrint pas a fórmules guanyadores»

 

Vicent Partal

 

Hi ha una tensió ambiental notable entre els independentistes, a parer meu ben lògica i raonable. Un any després de la proclamació del 27 d’octubre no som ni de bon tros on tots voldríem ser. I les promeses fetes el 21 de desembre ni s’han complert ni van pel camí de complir-se. Com que les desavinences entre les forces polítiques independentistes són també molt evidents i els incidents entre els uns i els altres sovintegen, la situació deriva en acusacions molt poc elegants. Especialment, entre les parròquies fanàtiques, fanatitzades, de cada banda. Pràcticament cada dia, un polític d’un partit diu blanc i immediatament el de l’altra banda diu negre i ja hi som.

En una entrevista que publicàvem ahir, el diputat d’ERC Ruben Wagensberg diu: ‘Com que no hi ha cap estratègia, ni cap objectiu clar compartit per tots els actors sobiranistes, qualsevol petita cosa es magnifica moltíssim.’ Afegeix, i crec que té raó: ‘Si això [la discrepància sobre el vot dels diputats] hagués passat dos mesos abans del primer d’octubre, hauria semblat una minúcia. Però, sense consens i objectius estratègics compartits, ens anem encallant.’

Efectivament, la clau de tot és que no hi ha consens ni objectius estratègics compartits. No n’hi ha entre Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP. No n’hi ha entre els tres partits i el govern. No n’hi ha entre els polítics i l’ANC. Ni entre l’ANC i Òmnium, cada dia més allunyats. Però la qüestió és que això no pot imposar-se ni pot imposar-ho ningú.

El debat, i per tant la confrontació d’idees i projectes, és imprescindible. No és que siga necessari, és que és imprescindible. I probablement vol temps. Perquè són els fets, i no les paraules, que fan que s’entenguen les propostes. I he de dir que, en aquest sentit, no em fa perdre el son això que passa. Junts per Catalunya sembla que s’aclarirà aviat sobre què vol ser, amb la creació imminent de la Crida i la seua definició. ERC juga fort pel lideratge polític pensant en l’hegemonia electoral i bastint un projecte que sembla que vol incorporar sectors no estrictament independentistes al moviment per l’autodeterminació. I la CUP, tal com expliquem avui en aquest article, ja anuncia mesures importants i radicals, com ara refundar-se o deixar buits els escons del parlament, llevat dels moments clau.

De tot plegat, i de les conseqüències de tot això que veiem, n’emergiran propostes ben diferenciades entre tots, que crec que al final serà la millor manera d’aclarir-nos sobre quin és el camí per a continuar avançant. Personalment, no tinc cap idea de què preferirà la gent, el votant, els ciutadans. Com tots, tinc les meues preferències, però això no té importància. A parer meu, allò que és important de veritat és la certesa que –potser lentament però potser a una velocitat de vertigen– el país anirà entenent molt millor on som, afinant l’anàlisi, i decidirà en conseqüència. I tinc la seguretat absoluta que els vots i els escons variaran si ho vol i ho necessita la gent, com també poden variar els lideratges, desaparèixer demà mateix els actuals per més intocables que puguen semblar i aparèixer-ne de nous que ningú no espera ni controla. Llegeix més...

Visites Rebudes

08325779