LA SALA 61 DEL SUPREM: MAGISTRATS HOSTILS PER DECIDIR SI RECUSEN ELS JUTGES DE L'1-O

"La sala del 61 del Suprem: magistrats hostils per a decidir si recusen els jutges de l’1-O "
Una quinzena de jutges de les diverses sales del Tribunal Suprem espanyol decidiran al setembre si accepten les recusacions presentades pels independentistes processats

 

 Oriol Bäbler i Josep Casulleras Nualart

 

El magistrat que farà la instrucció de les recusacions contra els magistrats que jutjaran la causa contra el primer d’octubre i la declaració d’independència és Vicente Magro, ex-senador del PP. Però els qui finalment prendran la decisió sobre la recusació són els setze magistrats que integren l’anomenada sala especial del Tribunal Suprem de l’article 61. Pren aquest nom de l’article de la llei del poder judicial que la regula. Són el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, el president de cada sala i el magistrat més antic i el més nou de cadascuna. Entre els actuals magistrats que en formen part, no hi ha cap dona. I la majoria tenen un perfil conservador o un historial que deixa clara la seva hostilitat envers el sobiranisme. Un exemple: Jorge Rodríguez-Zapata, que va participar en la redacció de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que el 2010 va retallar l’estatut; va emetre un vot discrepant, perquè considerava que encara havia estat massa tova. Un dels qui no hi podrà participar, en canvi, és Manuel Marchena, president de la sala segona, perquè és un dels jutges a qui es demana la recusació.

La sala del 61 tracta sobretot els incidents de recusació contra el president del Suprem, els presidents de sala o de més de dos magistrats d’una mateixa sala. En el cas de la causa contra l’1-O, es recusen cinc jutges de la sala penal (vegeu qui són i el seu perfil). També es fa càrrec dels processos per a declarar il·legal un partit polític, i per tant, dissoldre’l, d’acord amb la polèmica llei de partits. És així que va declarar il·legal el Partit Comunista de les Terres Basques (2008), cosa que va fer possible que Patxi López disposés de la majoria parlamentària per a ser investit lehendakari.

 

Carlos Lesmes. President del Suprem i del Consell General del Poder Judicial. Va ingressar a la carrera judicial el 1983. Magistrat de conviccions conservadores i profundament religiós. Durant el govern de José María Aznar va exercir càrrecs polítics. Per exemple, va ser nomenat director general de l’Objecció de Consciència al Ministeri de Justícia (1996), amb Margarita Mariscal de Gante al capdavant. Quatre anys després (maig del 2000), el consell de ministres el va nomenar director general de Relacions amb l’Administració de Justícia, quan el titular de Justícia era Ángel Acebes. El 2005, Lesmes va deixar el càrrec de director per assumir la presidència de la sala contenciosa administrativa de l’Audiència espanyola. El 2010 va fer el salt al Suprem.

 

 

Com a magistrat del Suprem, Lesmes va ser el ponent de la sentència contra Sortu, que més tard va ser invalidada pel TC.

 

 

Lesmes va arribar a la cúpula de la Justícia espanyola després de l’escàndol de Carlos Dívar. L’estiu del 2012 va dimitir per uns viatges a Marbella pagats amb fons públics (6.000 euros en viatges i hotels). Abans, Gonzalo Moliner Tamborero havia exercit el càrrec durant un any. El 2012, Lesmes va assessorar el Ministeri de Justícia, comandat per Alberto Ruíz Gallardón, per reformar la llei orgànica del poder judicial. El 9 de desembre del 2013, va ser nomenat president del Suprem i del CGPJ. El nomenament, de la mà de Gallardón, no va ser benvist del tot per membres del TS, que preferien algú que fes més anys que exercia. Gallardón li va imposar la Gran Cruz de la Orden de San Raimundo de Peñafort. Entre el 2003 i el 2010, va participar en setze cursos de la FAES.

Ángel Calderón Cerezo. President de la sala militar (cinquena) del Suprem (2005). Va ser ponent de la recusació contra cinc jutges que havien de jutjar Garzón. Finalment la va cedir a un altre magistrat i va acabar emetent un vot discrepant perquè es va quedar sol desestimant la petició de Garzón. Era la primera vegada que la sala del 61 acceptava una recusació. El 2011, El País destacava que Calderón havia estat el màxim opositor a la revisió de les penes de mort imposades pels consells de guerra franquistes.

Luis María Díez-Picazo Giménez. President de la sala contenciosa administrativa (tercera) del Suprem (2015). Díez-Picazo va ser votat per tots els vocals de la majoria conservadora del CGPJ. Fins aquell moment, en una norma no escrita, el president d’una sala del Suprem era sempre renovat per a un segon mandat. Tanmateix, el 2015, José Manuel Sieira, que presidia la sala contenciosa administrativa, només va obtenir vuit vots, quatre menys que Díez-Picazo. El seu nomenament arribava de la mà de Lesmes i amb el beneplàcit del PP.

Jorge Rodríguez-Zapata. Magistrat de la sala tercera del Suprem. Recusat per la Generalitat quan era membre del Tribunal Constitucional, abans de la sentència contra l’estatut. Una recusació no acceptada. La sentència, del juliol del 2010, va acabar retallant greument l’estatut aprovat en referèndum pels catalans. Rodríguez-Zapata va emetre un vot particular molt dur contra la sentència perquè la considerava massa tova. Deia que el Tribunal Constitucional s’havia fet mal a si mateix i havia fet mal al sistema constitucional perquè havia abdicat de la seva ‘missió essencial de garantir la superioritat de la constitució espanyola sobre els estatuts d’autonomia’. Volia que es redactés una sentència que es limités a declarar ‘purament i simple la inconstitucionalitat’ de tot l’estatut.

Fernando Salinas Molina. Vice-president del Consell General del Poder Judicial entre el 2001 i el 2008. De tendència progressista, és expert en legislació de l’àmbit social i laboral.

Javier Juliani Hernán. Magistrat de la sala militar del Tribunal Suprem. Va formar part de la sala que el juny del 2007 va denegar a la família de Puig Antich l’autorització per a revisar la condemna a mort del 1974. Ho explicava Gutmaro Gómez Bravo al llibre Puig Antich. La transició inacabada: ‘El segon vocal [de la sala], el general i assessor del Ministeri de Defensa Javier Juliani Hernán, procedia també del cos jurídic militar i era fill del general Antonio Juliani, uns quants cops condecorat pel Caudillo “por su servicio a España”.’ El periodista Jordi Panyella, al llibre Salvador Puig Antich, cas obert, destacava la defensa aferrissada que va fer Juliani del règim feixista.

José Antonio Seijas Quintana. Magistrat de la sala civil del Suprem. És membre de la minoritària associació Jueces para la Democracia, de tendència progressista.

Jacobo López Barja de Quiroga. Membre de la sala militar del Suprem.

Fernando Pantaleón Prieto. De tendència conservadora, va ser advocat del rei espanyol emèrit Juan Carlos en un cas de demanda de paternitat per part de la ciutadana belga Ingrid Sartiau. Era el 2015. La sala civil del Suprem va desestimar-ne el recurs; la mateixa sala de la qual formaria part Panataleón just un any després.

Rafael Toledano Cantero. Magistrat de la sala contenciosa administrativa del Suprem.

Els altres magistrats que completen la sala del 61 són Sebastián Morallo Gallego i Pablo Llarena.
Tribunal Suprem

Informa:VILAWEB.CAT (9-8-2018)

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08658146