LA SALA 61 DEL SUPREM: MAGISTRATS HOSTILS PER DECIDIR SI RECUSEN ELS JUTGES DE L'1-O

"La sala del 61 del Suprem: magistrats hostils per a decidir si recusen els jutges de l’1-O "
Una quinzena de jutges de les diverses sales del Tribunal Suprem espanyol decidiran al setembre si accepten les recusacions presentades pels independentistes processats

 

 Oriol Bäbler i Josep Casulleras Nualart

 

El magistrat que farà la instrucció de les recusacions contra els magistrats que jutjaran la causa contra el primer d’octubre i la declaració d’independència és Vicente Magro, ex-senador del PP. Però els qui finalment prendran la decisió sobre la recusació són els setze magistrats que integren l’anomenada sala especial del Tribunal Suprem de l’article 61. Pren aquest nom de l’article de la llei del poder judicial que la regula. Són el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, el president de cada sala i el magistrat més antic i el més nou de cadascuna. Entre els actuals magistrats que en formen part, no hi ha cap dona. I la majoria tenen un perfil conservador o un historial que deixa clara la seva hostilitat envers el sobiranisme. Un exemple: Jorge Rodríguez-Zapata, que va participar en la redacció de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que el 2010 va retallar l’estatut; va emetre un vot discrepant, perquè considerava que encara havia estat massa tova. Un dels qui no hi podrà participar, en canvi, és Manuel Marchena, president de la sala segona, perquè és un dels jutges a qui es demana la recusació.

La sala del 61 tracta sobretot els incidents de recusació contra el president del Suprem, els presidents de sala o de més de dos magistrats d’una mateixa sala. En el cas de la causa contra l’1-O, es recusen cinc jutges de la sala penal (vegeu qui són i el seu perfil). També es fa càrrec dels processos per a declarar il·legal un partit polític, i per tant, dissoldre’l, d’acord amb la polèmica llei de partits. És així que va declarar il·legal el Partit Comunista de les Terres Basques (2008), cosa que va fer possible que Patxi López disposés de la majoria parlamentària per a ser investit lehendakari.

 

Carlos Lesmes. President del Suprem i del Consell General del Poder Judicial. Va ingressar a la carrera judicial el 1983. Magistrat de conviccions conservadores i profundament religiós. Durant el govern de José María Aznar va exercir càrrecs polítics. Per exemple, va ser nomenat director general de l’Objecció de Consciència al Ministeri de Justícia (1996), amb Margarita Mariscal de Gante al capdavant. Quatre anys després (maig del 2000), el consell de ministres el va nomenar director general de Relacions amb l’Administració de Justícia, quan el titular de Justícia era Ángel Acebes. El 2005, Lesmes va deixar el càrrec de director per assumir la presidència de la sala contenciosa administrativa de l’Audiència espanyola. El 2010 va fer el salt al Suprem.

 

 

Com a magistrat del Suprem, Lesmes va ser el ponent de la sentència contra Sortu, que més tard va ser invalidada pel TC.

 

 

Lesmes va arribar a la cúpula de la Justícia espanyola després de l’escàndol de Carlos Dívar. L’estiu del 2012 va dimitir per uns viatges a Marbella pagats amb fons públics (6.000 euros en viatges i hotels). Abans, Gonzalo Moliner Tamborero havia exercit el càrrec durant un any. El 2012, Lesmes va assessorar el Ministeri de Justícia, comandat per Alberto Ruíz Gallardón, per reformar la llei orgànica del poder judicial. El 9 de desembre del 2013, va ser nomenat president del Suprem i del CGPJ. El nomenament, de la mà de Gallardón, no va ser benvist del tot per membres del TS, que preferien algú que fes més anys que exercia. Gallardón li va imposar la Gran Cruz de la Orden de San Raimundo de Peñafort. Entre el 2003 i el 2010, va participar en setze cursos de la FAES.

Ángel Calderón Cerezo. President de la sala militar (cinquena) del Suprem (2005). Va ser ponent de la recusació contra cinc jutges que havien de jutjar Garzón. Finalment la va cedir a un altre magistrat i va acabar emetent un vot discrepant perquè es va quedar sol desestimant la petició de Garzón. Era la primera vegada que la sala del 61 acceptava una recusació. El 2011, El País destacava que Calderón havia estat el màxim opositor a la revisió de les penes de mort imposades pels consells de guerra franquistes.

Luis María Díez-Picazo Giménez. President de la sala contenciosa administrativa (tercera) del Suprem (2015). Díez-Picazo va ser votat per tots els vocals de la majoria conservadora del CGPJ. Fins aquell moment, en una norma no escrita, el president d’una sala del Suprem era sempre renovat per a un segon mandat. Tanmateix, el 2015, José Manuel Sieira, que presidia la sala contenciosa administrativa, només va obtenir vuit vots, quatre menys que Díez-Picazo. El seu nomenament arribava de la mà de Lesmes i amb el beneplàcit del PP.

Jorge Rodríguez-Zapata. Magistrat de la sala tercera del Suprem. Recusat per la Generalitat quan era membre del Tribunal Constitucional, abans de la sentència contra l’estatut. Una recusació no acceptada. La sentència, del juliol del 2010, va acabar retallant greument l’estatut aprovat en referèndum pels catalans. Rodríguez-Zapata va emetre un vot particular molt dur contra la sentència perquè la considerava massa tova. Deia que el Tribunal Constitucional s’havia fet mal a si mateix i havia fet mal al sistema constitucional perquè havia abdicat de la seva ‘missió essencial de garantir la superioritat de la constitució espanyola sobre els estatuts d’autonomia’. Volia que es redactés una sentència que es limités a declarar ‘purament i simple la inconstitucionalitat’ de tot l’estatut.

Fernando Salinas Molina. Vice-president del Consell General del Poder Judicial entre el 2001 i el 2008. De tendència progressista, és expert en legislació de l’àmbit social i laboral.

Javier Juliani Hernán. Magistrat de la sala militar del Tribunal Suprem. Va formar part de la sala que el juny del 2007 va denegar a la família de Puig Antich l’autorització per a revisar la condemna a mort del 1974. Ho explicava Gutmaro Gómez Bravo al llibre Puig Antich. La transició inacabada: ‘El segon vocal [de la sala], el general i assessor del Ministeri de Defensa Javier Juliani Hernán, procedia també del cos jurídic militar i era fill del general Antonio Juliani, uns quants cops condecorat pel Caudillo “por su servicio a España”.’ El periodista Jordi Panyella, al llibre Salvador Puig Antich, cas obert, destacava la defensa aferrissada que va fer Juliani del règim feixista.

José Antonio Seijas Quintana. Magistrat de la sala civil del Suprem. És membre de la minoritària associació Jueces para la Democracia, de tendència progressista.

Jacobo López Barja de Quiroga. Membre de la sala militar del Suprem.

Fernando Pantaleón Prieto. De tendència conservadora, va ser advocat del rei espanyol emèrit Juan Carlos en un cas de demanda de paternitat per part de la ciutadana belga Ingrid Sartiau. Era el 2015. La sala civil del Suprem va desestimar-ne el recurs; la mateixa sala de la qual formaria part Panataleón just un any després.

Rafael Toledano Cantero. Magistrat de la sala contenciosa administrativa del Suprem.

Els altres magistrats que completen la sala del 61 són Sebastián Morallo Gallego i Pablo Llarena.
Tribunal Suprem

Informa:VILAWEB.CAT (9-8-2018)

LA CÚPULA JUDICIAL ESPANYOLA ÉS UNA AMENAÇA NO SOLAMENT CONTRA LA REPÚBLICA, SINÓ CONTRA CADASCUN DE NOSALTRES

 

"Però no oblideu que la justícia espanyola és un perill concret per a les nostres vides…"

«Que la celebració de la victòria de Valtònyc, com abans les de dels consellers a l'exili i el president Puigdemont, les de Marta Rovira o Anna Gabriel, no ens faça oblidar res ni ens aparte del nostre objectiu fonamental»

 

 Vicent Partal

 

Valtònyc és lliure. Un tribunal belga ha tornat a fer miques la credibilitat de la justícia espanyol quan ahir refusà de cursar l’euroordre que l’acusava de terrorisme, ni més ni menys. Perquè fa cançons. Però ahir la justícia belga deixà clar allò que és evident. Que en els seus texts no hi ha cap delicte i que dur-lo davant els tribunals és un atac a la llibertat d’expressió. Bravo, doncs, pels tribunals belgues. Bravo pels advocats. I bravo per Valtònyc, que amb la seua valentia ha obert un camí que esperem que arribe a Estrasburg i cree precedents cabdals.

La lluita en l’espai lliure europeu es va demostrant d’una eficàcia indiscutible. Un encert monumental. I ha de continuar així. Ha d’arribar al final i empènyer contra les cordes la justícia espanyola, l’estat espanyol. Però, dit això, nosaltres no hauríem d’oblidar ni un segon que la justícia espanyola, aquesta justícia espanyola, és un perill concret per a les nostres vides. No és solament una qüestió de debat polític.

Ho és evidentment per als presos polítics. Per als Jordis, tancats de manera infame. Ho és per al govern, començant pel vice-president, per la presidenta del parlament, per tots els consellers que són en una presó provisional completament irregular i injusta. Demencial. Però ho és també per a Tamara, que no pot eixir del seu poble. I per a la vice-presidenta de la CCMA, a qui amenacen perquè TV3 i Catalunya Ràdio van emetre els anuncis publicitaris oficials del primer d’octubre! I ho és per a Paco Gas, el batlle de Roquetes i una de les millors persones que he conegut mai, que dijous haurà d’anar a declarar, acusat perquè durant les eleccions del 21-D al seu poble hi havia llaços grocs pel carrer.

Més de mil persones, només al Principat, tenen la vida penjada d’un fil per culpa d’aquest sistema judicial copat per l’extrema dreta, autàrquic, excèntric a Europa, empeltat fins a l’arrel de l’autoritarisme franquista. Ara, per tot això que passa, ho veiem més, amb més claredat, tot plegat. Però recordeu que aquests polítics que van vestits amb una toga són els qui van convertir el judici per l’assassinat de Guillem Agulló en gairebé una acusació contra ell. Els qui han ordenat de tornar als nazis les armes que varen fer servir. Els qui acluquen els ulls quan un policia agredeix Jordi Borràs. Els qui permeten als salvatges de la Manada de continuar al carrer mentre tanquen els xiquets d’Altsasu. Els qui van fer possible que dissabte un grup de nazis anàs a Bétera a intentar fer sabotatge a l’Aplec del Camp de Túria, dirigits per gent que ha capitanejat totes les agressions imaginables i no n’ha hagut de respondre mai.

Llegeix més...

Visites Rebudes

08151802