L'INSTITUT PALAU COMENÇA EL CURS SENSE VUIT DELS NOU PROFESSORS INVESTIGATS

Calma tensa a l’institut de secundària el Palau de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat), on el curs passat la fiscalia va obrir una investigació contra nou professors. Els acusa de delictes d’odi per haver fet comentaris ‘despectius’ i ‘humiliants’ envers la Guàrdia Civil i envers alumnes fills d’agents després del primer d’octubre. Les portes del centre van tornar a obrir ahir amb els nervis propis de qualsevol inici de curs i amb la incògnita de saber quin ambient s’hi respiraria. Però enguany hi ha hagut canvis: vuit professors dels nou que eren investigats de bon començament han canviat de centre per allunyar-se del focus mediàtic.

‘L’any passat la sensació era que estàvem fiscalitzats per aquestes famílies que van desencadenar la denúncia de la fiscalia. Ens sentíem vigilats, que ens estaven a sobre’, explica una professora afectada. Vol mantenir l’anonimat i en aquest article l’anomenarem Carla. Arran de la tensió del curs passat, va decidir de canviar d’institut, tot i que ja feia anys que tenia plaça de docent al Palau. El Departament d’Ensenyament, a ella i als seus companys investigats, els va posar totes les facilitats per a canviar de centre. I això han fet gairebé tots els investigats, que han demanat una comissió de serveis per a canviar de centre durant un any.

‘Jo puc treballar, però no puc treballar aquí. Tinc ganes de recuperar les sensacions de ser una bona professora’, explica per telèfon la Carla, que va veure com l’any passat molts companys seus agafaven la baixa, per depressió o per ansietat. Després de la publicació de la investigació per part de la fiscalia i l’assenyalament dels docents al diari El Mundo –en un article titulat ‘Els professors de la infàmia’–, l’ambient es va enrarir completament a l’institut. La direcció del centre fins i tot va demanar que no es portés simbologia al centre per evitar situacions de tensió.
Ahir els alumnes van començar el curs.

‘Els alumnes van veure que algun s’havien queixat per una cosa que ells no compartien. Aleshores, el relat que alguns volien construir segons el qual hi havia un assenyalament sobre els alumnes gairebé va esdevenir real. Fins llavors no havien tingut cap problema, però a partir de llavors els professors van començar a veure conflictes entre companys’, explica la Carla.

Els qui sí que continuaran al Palau seran els alumnes en qüestió, que van donar peu a les investigacions de la fiscalia. Cap no ha deixat el centre. Ho explica a VilaWeb Josep Lluís Alcázar, delegat sindical de la CGT a l’institut i una de les persones que ha viscut de més a prop el conflicte des de bon començament: ‘Cap dels nanos a qui s’atribueixen algunes afirmacions no ha canviat de centre. Cap. És la prova definitiva. Si el teu fill viu en un ambient com el que has explicat, el treus del centre. Ningú no hi juga, amb els fills. Però no se n’ha anat cap. Això és determinant’.

La fiscalia va començar la investigació sobre nou professors basant-se en les denúncies d’algunes famílies de guàrdies civils que tenen fills a l’institut el Palau. De primer sembla que eren divuit, però algunes es van retirar i en van quedar set. El mes de maig, precisament el dia que els pares dels alumnes de l’institut el Palau van llegir un comunicat de suport als professors, el jutge va arxivar cinc denúncies. Tanmateix, tècnicament encara són investigats perquè la fiscalia va recórrer contra la decisió. Així doncs, encara hi ha quatre denúncies vives, entre les quals la de la Carla.

 

Nou curs i reobertura del cas

 


Ara el cas pot tornar a rebrotar mediàticament, perquè els quatre alumnes que asseguren que van ser assenyalats pels professors se sotmetran demà a unes exploracions psicològiques per a donar testimoni dels fets. Com que tres són menors, no poden declarar directament davant el jutge i ho faran per aquesta via. El quart, que ja és major d’edat, sí que declararà davant el jutge. I el dia 28 tocarà als quatre professors encara investigats. Després de les declaracions preliminars, el jutge tindrà dues opcions: o bé arxivar el cas o bé iniciar el procés judicial.

La Carla té l’esperança que s’arxivin totes les denúncies: ‘M’emmirallo molt en el cas dels professors de la Seu d’Urgell. Per mi, és calcat. En el seu cas, el jutge primer va arxivar les causes i el fiscal hi va recórrer en contra a l’audiència de Lleida, que les va tornar a arxivar totes. En el nostre cas, confio que les que no han arxivat fins ara les acabaran arxivant. Després de les nostres declaracions i les dels alumnes, el jutge reflexionarà. Estic convençuda que serà així.’

Es basa en dos motius. Per una banda, explica que no es pot demostrar de cap manera que va dir el que es diu que va dir. I, encara que ho hagués fet, no es podria considerar delicte d’odi perquè les forces de seguretat no són considerades un col·lectiu vulnerable. ‘I en el pitjor dels casos, si hem d’anar a judici, hi hauria la possibilitat de cercar testimonis per a la defensa. I en aquest cas també es desmuntaria el relat perquè els alumnes no estan gens d’acord amb això que es fa. Per tot això sóc bastant optimista.’

Amb el pas de l’estiu les diferències entre alumnes es poden haver atenuat, però les noves declaracions poden tornar a obrir ferides. La recuperació de la normalitat és la prioritat del centre i de les famílies dels alumnes, tot i que és possible que no s’aconsegueixi del tot fins que el procés judicial no s’hagi tancat del tot. ‘Girarem full, però no podrem fer-ho del tot fins que no s’hagi resolt la qüestió judicial’, opina la Carla, que està al dia de la situació del centre, tot i ser lluny de Sant Andreu de la Barca. Molts professors van tenir la sensació d’estar sota sospita en les classes que impartien, temorosos que qualsevol frase es podria utilitzar en contra seu. Per això Alcázar, de la CGT, posa l’accent en la resolució del cas. ‘Segons com acabi, el missatge que es transmeti serà incompatible amb l’objectiu d’inculcar un esperit crític entre l’alumnat. Perquè en una aula s’ha de poder parlar de tot, i és això que es va fer al Palau.’

Informa:VILAWEB.CAT (13-9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182487