EL TC ENTREBANCA EL CAMÍ CAP A ESTRASBURG

El Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha acceptat a tràmit aquesta setmana el recurs d’empara que hi va presentar Carme Forcadell contra la decisió del Tribunal Suprem de ni tan sols mirar-se la recusació del jutge Pablo Llarena. El motiu d’aquesta recusació és que Llarena no és un jutge imparcial en la instrucció de la causa contra els dirigents independentistes. Però el fet que el TC hagi admès el recurs no vol dir que tingui un punt de vista diferent del Suprem; no hi ha pas contradicció, sinó més aviat una estratègia de la cúpula judicial espanyola per a encallar el camí que les defenses dels presos i dels exiliats ja fa temps que van preparant per portar l’estat espanyol al Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, per vulneració de drets fonamentals.

Els advocats dels presos han presentat una vintena de recursos d’empara al Tribunal Constitucional, que és l’última instància interna judicial a l’estat espanyol abans de poder recórrer a Estrasburg. Estatísticament, segons fonts de la defensa dels presos, poc més d’un 2% dels recursos d’empara que es presenten al TC s’arriben a acceptar a tràmit, és a dir, que se n’estudia el contingut. Doncs resulta que tots els recursos presentats pels presos polítics catalans s’han admès a tràmit. Absolutament tots. Quan la tardor de l’any passat el TC va admetre els primers recursos contra l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, hi va haver una certa satisfacció entre els advocats, perquè pensaven que potser s’obria una escletxa. Però ara, nou mesos després, tots estan convençuts que no és sinó una estratègia dilatòria.

Una volta els recursos d’empara han estat admesos a tràmit, resten pendents de resolució per part del tribunal. Quan s’hi hagi pronunciat, per exemple denegant-los, els afectats ja es podran adreçar al Tribunal d’Estrasburg, que resol demandes sobre vulneracions de drets recollits en el Conveni Europeu de Drets Humans. Les defenses dels presos han aplegat una desena de drets fonamentals dels presos i els exiliats vulnerats pel jutge Pablo Llarena i el Tribunal Suprem, com ara el dret de participació política, el dret d’un jutge imparcial, el dret de defensa, el dret de llibertat de moviments, de presumpció d’innocència, de llibertat d’associació i de reunió… Per això s’han presentat recursos d’empara al TC, per exemple, per l’abús de la presó preventiva, o per l’impediment a Jordi Sànchez i a Jordi Turull de ser investits al parlament.

Aquests recursos arriben al TC i el tribunal els desa en un calaix. Fins i tot en recursos d’empara contra l’empresonament, que la pràctica judicial diu que s’han de resoldre immediatament perquè tenen a veure amb la privació de llibertat d’un individu. El Tribunal Suprem mateix va rebre a començament d’agost els recursos d’uns quants presos, com ara Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull. Ho van fer aprofitant que el Suprem havia habilitat tot el mes d’agost per a resoldre tràmits relacionats amb aquesta causa, per a escurçar els terminis i intentar que el judici comencés abans de final d’any. Però avui el Suprem encara no s’ha pronunciat sobre cap d’aquests recursos. I el Constitucional tampoc no s’ha pronunciat sobre cap de les empares que ha admès a tràmit. De manera que tots els recursos han estat admesos, però els han desats; ni una resolució sobre cap recurs. Per tant, cap possibilitat de poder emprendre el camí de la demanda al Tribunal de Drets Humans.

 

I quan comenci el judici?

 


Els advocats veuen clar que quan comenci el judici, a final d’any o a començament de l’any que ve, el TC no haurà resolt cap d’aquests recursos. Això farà que ja no tinguin validesa. Perquè, per exemple, en el cas dels recursos contra la presó preventiva, quan hi hagi una sentència condemnatòria la situació ja serà de presó en compliment de condemna. Serà aleshores que s’hauran de presentar nous recursos d’empara, en aquest cas contra les sentències que haurà dictat el Tribunal Suprem. Abans d’anar a la justícia europea, s’haurà de passar pel TC, que pot tornar a encallar el procediment, bo i admetent-los a tràmit, però desant-los en un calaix sine die.

Si fos el cas, fonts de la defensa d’alguns dels presos han avançat a VilaWeb que pensen recórrer igualment a Estrasburg quan comprovin que es reprodueix l’estratègia dilatòria del Tribunal Constitucional espanyol. Hi ha jurisprudència del TEDH que estableix que s’hi pot recórrer encara que no s’hagi exhaurit la via interna d’un estat quan és flagrant la voluntat d’encallar la via judicial internacional. ‘Estarem legitimitats per a anar a Europa’, diuen aquestes fonts.

Quan el cas hagi arribat al TEDH, el tribunal pot trigar ben bé un parell d’anys a pronunciar-s’hi. Fou el cas, per exemple, de la sentència recent contra l’estat espanyol per haver vulnerat el dret de la llibertat d’expressió d’Enric Stern i Jaume Roura i haver-los multat perquè havien cremat unes fotografies del rei espanyol. La demanda fou interposada la tardor del 2015; l’admissió a tràmit fou l’abril del 2016; i la sentència s’emeté el març d’enguany.

Informa:VILAWEB.CAT (13-9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182573