LA DIGESTIÓ PESADA DE LA DIADA: DESORIENTACIÓ EN L'ESTRATÈGIA INDEPENDENTISTA EN EL CONGRÉS, QUE ÉS UN FANGAR

"La digestió pesada de la Diada "
«El serial de la moció posa l'independentisme davant el mirall: fa emergir la desorientació que emana de l'absència d'una estratègia compartida i constata fins a quin punt el Congrés és un fangar»


per Joan Serra Carné


Per setè any consecutiu, la manifestació de l'Onze de Setembre va ser multitudinària. Les valoracions més immediates es van focalitzar en la vigorosa i sostinguda capacitat de convocatòria de l'independentisme civil, fins i tot en les condicions més adverses, amb els líders del moviment empresonats o a l'exili i sobreposant-se a un ambient de derrota. Per primer cop, però, el clam de República i llibertat va conjugar-se amb la crítica al processisme. Les bases van recollir el guant de la mobilització permanent tan sol·licitada des de Palau i Waterloo, però van advertir -amb certa rotunditat tenint en compte l'escenari de comunió de la Diada- que la lliçó de l'octubre passat està apresa. Amb el carrer no n'hi ha prou per superar el mur de l'Estat, va alertar la ciutadania. Que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, es va poder descodificar també dels missatges verbalitzats en les discursos i les pancartes.

Mentre els partits encadenaven elogis pel compromís ciutadà, a Madrid es madurava una moció, amb transacció inclosa, que evidencia com n'és de pesada la digestió de la Diada. La gestava el PDECat, pactada amb el PSOE, per encaminar un diàleg que tots els actors evoquen i que, de tant fer-ho, s'ha buidat de contingut. La concreció de la moció, amb referència a circumscriure el diàleg "en el marc de l'ordenament jurídic vigent", se situava a anys llum de l'èpica de la Diagonal. El PDECat -o les diferents veus que conviuen al PDECat- no en va calcular com n'era d'inoportuna, ERC de seguida se'n va apartar intuint que es podia rostir i Puigdemont va intervenir en ple desori quan l'única sortida ja passava per retirar el text. L'escenari no resulta esperançador si del que es tracta és de dissenyar un pla per superar vells errors.

 

El serial post-Diada posa l'independentisme davant el mirall: fa emergir la desorientació que emana de l'absència d'una estratègia compartida i constata fins a quin punt el Congrés és un fangar. Les parets de la negociació són difuses perquè no hi ha confiança en els interlocutors socialistes i tampoc es constata sincronia a Catalunya, perquè el que dissenya Puigdemont des de Bèlgica no necessàriament casa amb el que exposa Junqueras des de la presó, de la mateixa manera que costa interpretar si Torra pacta amb Aragonès o conviuen esmenant-se. Els interrogants s'amplifiquen a les Corts espanyoles, on ERC fa el discurs més desacomplexadament realista i el PDECat continua sent un objecte no identificat després del debat congressual del partit.

L'independentisme va saber llegir el paper capital que podia jugar en la caiguda de Rajoy però encara no ha conclòs com ha de conviure amb Sánchez, tan afeblit per la falta de suports parlamentaris que és capaç de fer compatibles una iniciativa per al diàleg amb l'independentisme al Congrés amb un veto al referèndum al Senat de la mà de PP i Ciutadans. Paradoxes d'una nova etapa sense guió ni cartografia.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (13-9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182370