ACAMPADA INDEFINIDA A LA PLAÇA DE SANT JAUME PER EXIGIR LA IMPLANTACIÓ DE LA REPÚBLICA

Un grup de persones s'ha plantat indefinidament davant el Palau de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume de Barcelona, per exigir al Govern la implementació de la República. Després de la demostració de força de la gran manifestació de l'11 de setembre i pocs dies abans de la commemoració de l'1 d'octubre, d'aquesta manera l'independentisme vol tornar als carrers per estar preparat per afrontar el que molts anomenen una 'tardor calenta'.

La iniciativa d'acampar va néixer en finalitzar la manifestació de la Diada a través de les xarxes socials. Desenes de persones, sense cap entitat ni partit al darrere, van decidir dirigir-se fins al Palau per exigir l'efectivitat de l'1-O. Un cop allà, en assemblea, els manifestants es van organitzar en torns i des d'aleshores diverses persones s'han unit a la iniciativa.

Tot i la forta pluja que ha caigut a Barcelona, l'acampada compta avui amb un petit grup de manifestants que ha passat la nit amb sacs de dormir. Malgrat el reduït nombre de manifestants amb què ha despertat 'L'acampada de la llibertat' a primera hora d'aquest matí, durant aquest dijous es duran a terme assemblees organitzatives i s'espera que la iniciativa vagi en augment en els dies vinents.

La intenció dels manifestants és quedar-se de manera indefinida i fan una crida a sumar-se a la protesta. "La idea és estar de manera indefinida a no ser que el senyor Torra digui que implementa la República", assegura un dels organitzadors a El Nacional.

El president de la Generalitat, Quim Torra, la consellera de Justícia, Ester Capella, el conseller d'Afers Socials i Treball, Chakir el Homrani, i la consellera d'Agricultura, Teresa Jordà, van visitar aquest dimecres al matí els acampats i van donar suport a l'acció.

Des de l'organització fan una crida a tornar a sortir al carrer per afrontar una tardor de mobilitzacions marcada per la presó i l'exili i expressar la voluntat de "no tornar a l'autonomisme". A més, remarquen que la iniciativa es desenvoluparà sempre amb "una actitud que representi els valors democràtics, integradors i solidaris que ens han caracteritzat".

Informa:ELNACIONAL.CAT (13-9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182666