EL SUPREM TORNA A REBUTJAR LA LLIBERTAT DE FORN

La Sala Penal ha denegat una altra petició de llibertat del conseller Joaquim Forn perquè entén que persisteix el risc de reiteració delictiva i el perill de fuga que van portar l'instructor de la causa del procés, Pablo Llarena, a decretar la presó provisional d'aquest processat. El 3 d'agost passat el conseller va presentar un escrit en què sol·licitava que es deixés sense efecte la mesura cautelar de presó o, si escau, la seva substitució per una altra mesura més pròxima a la llibertat.

La sala indica que resol sense entrar a valorar si els indicis sobre els quals es basa Pablo Llarena per processar Joaquim Forn tenen consistència.

"La divisió funcional d'aquesta sala —òrgan predeterminat per la llei— està concebuda en garantia del dret constitucional dels processats a un tribunal imparcial. Ens permet de mantenir una distància conscient respecte dels fets que seran, al seu dia, objecte d'enjudiciament. Ens preserva davant de qualsevol prejudici i, el que és més important, converteix les proves que seran practicades al judici oral en l'única font valorativa sobre la qual s'ha de construir el desenllaç d'aquest judici", subratllen els magistrats.

A la interlocutòria el Suprem rebutja l'última sol·licitud de llibertat perquè "no han variat les circumstàncies" que ja van ser ponderades en resolucions anteriors tant pel magistrat Pablo Llarena com per la Sala de Recursos per confirmar la presó de Joaquim Forn. Afegeix que les al·legacions de la defensa no introdueixen cap element que suggereixi una modificació dels supòsits sobre els quals descansa la mesura cautelar de presó que afecta el processat. Sobre la relativa a l'estat de salut de la mare de Forn, assenyala que "per més que faci comprensible l'afectació emocional que batega en l'escrit presentat, no té virtualitat per deixar sense efecte la presó preventiva acordada per l'instructor".


El TSJC demana a la fiscalia si s'ha de quedar amb el cas d'Aragonès, Jové i Salvador


El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha engegat la maquinaria per treure del jutjat d'Instrucció 13 de Barcelona els principals responsables de l'1 d'octubre.

Pere Aragonès, Josep Maria Jové i Lluís Salvador son aforats i haurien de passar al TSJC. Aragonès és vice president i conseller d'Economia i Jové i Salvador són diputats del Parlament de Catalunya.

Els tràmits els dirigeix la magistrada Maria Eugènia Alegret que avui ha demanat a la Fiscalia que es posicioni sobre si cal deixar el seu cas al jutge del 13 o passar-lo al Tribunal Superior de Justícia. És un tràmit habitual abans de prendre la decisió.

El jutge d'Instrucció 13 de Barcelona va començar la investigació arran de les declaracions que va fer Santi Vidal en una conferència pública sobre la Hisenda catalana. A partir d'aquí el jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer va encarregar una investigació a la Guàrdia Civil, amb la intervenció dels telèfons, que va derivar el 20 de setembre amb les detencions de diversos alts càrrecs del Govern que s'encarregaven dels preparatius del referèndum de l'1 d'octubre.

D'aquí surt també la denuncia de la Fiscalia per sedició que va portar fins a l'Audiència Nacional Jordi Sànchez i Jordi Cuixart que son a la presó des del 16 d'octubre passat.

Els advocats creuen que hi ha més garanties de defensa si el cas passa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que de fet, és qui ara en té les competències. El jutge d'instrucció 13 ja va intentar derivar part del cas al Tribunal Suprem per unir alguns dels investigats al cas per rebel·lió. Però Pablo Llarena ho va rebutjar.

Informa:ELNACIONAL.CAT (13-9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182664