LA BRESSOLA DENUNCIA QUE LA FALTA D'ESPAIS ELS IMPIDEIX DOBLAR EL NOMBRE VD'ALUMNES QUE ESTUDIEN EN CATALÀ A CATALUNYA DEL NORD

La xarxa d'escoles de La Bressola que ofereix una escolarització en català a la Catalunya Nord creu que l'actual falta d'espais els impedeix créixer. La directora general, Eva Bertrana, ha assegurat que si bé ara han arribat als 1.000 matriculats, "aquesta xifra s'hagués pogut duplicar" si al llarg de la història d'aquesta escola haguessin tingut les instal·lacions que requerien. Bertrana ha apuntat a la falta d'entesa amb les administracions locals com a principal factor. De fet, la directora ha detallat que a finals dels anys 70 es podia obrir un centre educatiu en un local que no fos "purament escolar", però actualment les noves normatives de seguretat impedeixen aquesta situació. Això fa que la majoria d'ajuntaments no disposin d'instal·lacions aptes per a l'obertura de nous centres. La prioritat per a La Bressola és "desdoblar la secundària" perquè l'edifici que tenen "s'ha quedat petit" i preveuen que de cares a l'any que ve hauran de "refusar matrícules".

L'escolarització en català a la Catalunya Nord té un referent, que és la xarxa d'escoles de La Bressola. Des de fa 40 anys ofereixen un sistema educatiu amb immersió lingüística on el català és la llengua vehicular. Actualment, La Bressola ha aconseguit arribar a la "fita" dels 1.000 alumnes matriculats. De tota manera, la directora general dels centres, Eva Bertrana, ha afirmat que "aquesta xifra s'hagués pogut duplicar" si les administracions haguessin anat cedint els locals que La Bressola necessitava. Bertrana ha assegurat que "any rere any" han de refusar noves inscripcions perquè les aules ja estan plenes i no hi ha cabuda per a nous alumnes. Davant d'aquesta necessitat, La Bressola ha anat demanant nous espais a les administracions locals, que són les competents en aquest àmbit. Les negociacions, però, no sempre arriben a bon port i això els ha impedit que a dia d'avui La Bressola estigui "festejant els 2.000 alumnes".

La direcció general assegura que es conformen amb escoles en barracons perquè "l'escola no és les parets que la formen, sinó qui la fa", detalla Bertrana. Tot i així, les normatives de seguretat els impedeixen obrir nous centres en locals que no són "purament escolars" tal com passava "a finals del 70", quan va engegar la iniciativa educativa a la Catalunya Nord. La directora ha assegurat que estan "en negociacions" amb diversos municipis per obrir nous centres, però ha lamentat que mentre "no es concreten les mesures, perdem mainada i locutors del català". A més, Eva Bertrana ha reblat que precisament això va en contra dels principis de La Bressola, ja que "l'objectiu no és refusar nins, sinó eixamplar al màxim la base".

Informa:ELMON.CAT (13-9-2018)

 

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182421