GONZALO BOYE ACUSA EL DEGÀ DEL COL·LEGI D'ADVOCATS DE MADRID HORES ABANS QUE RESOLGUI LA DEMANDA D'EMPARA

L’advocat Gonzalo Boye, coordinador de la defensa internacional del president Puigdemont i els consellers exiliats, sabrà avui si el Col·legi d’Advocats de Madrid li ofereix empara pels atacs i amenaces rebudes per haver liderat una demanda a Bèlgica contra l’instructor de la causa del ‘Procés’ al Tribunal Suprem, Pablo Llarena. El mateix dia que Boye va demanar empara, el degà del col·legi, José María Alonso va insinuar que la resposta seria negativa en fer una defensa a ultrança de Llarena i titllar de manera indirecta la demanda com un ‘atac intolerable’.

Poques hores abans que la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Madrid estudiï la petició d’empara, Boye ha fet un fil de piulets carregant contra el degà del col·legi. L’acusa de malmetre la imatge de l’entitat i que pot tenir ‘repercussions internacionals’. Hi adjunta un vídeo d’Alsono en el qual aquest acusa les autoritats belgues de realitzar ‘greus i injustificats atacs a Llarena i a Espanya’. I denuncia que ‘en lloc de defensar a un col·legiat es compromet la independència del col·legi de manera gratuïta i irresponsable’.

En el video que se adjunta y en nombre del Colegio de Abogados de Madrid el Decano acusa a las autoridades belgas de realizar graves e injustificados ataques a Llarena y a España pic.twitter.com/m5iAfDMhEF

— Gonzalo Boye (@boye_g) September 13, 2018

Este comunicado se realiza en nombre de la institución y a través de los canales oficiales del Colegio de Abogados después de que yo presentara un escrito solicitando amparo por los ataques recibidos en este contexto

— Gonzalo Boye (@boye_g) September 13, 2018

Echar gasolina al fuego de forma premeditada para crear un incidente internacional sin que nadie le haya pedido opinion, fuera del ámbito de su competencia con base en hechos inventados

— Gonzalo Boye (@boye_g) September 13, 2018

Informa:VILAWEB.CAT (13-9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182561