L'EURODIPUTADA NEERLANDESA QUE VA DENUNCIAR HONGRIA: " A ESPANYA HI HA PRESOS POLÍTICS "

El Parlament Europeu ha aprovat d’obrir un procés amb per a sancionar Hongria per haver erosionat la democràcia. Dels diputats del PP espanyol, la major part –nou– es van abstenir en la votació d’ahir, tres hi van votar contra i cinc no van ser presents en el ple. L’eurodiputada neerlandesa dels Verds Judith Sargentini és la ponent de l’informe sobre la violació de drets a Hongria que es va votar al parlament. En la conferència de premsa posterior, va dir que a l’estat espanyol hi havia presos polítics, un dels quals havia estat company ser a la cambra, Raül Romeva. Ho va dir arran d’una pregunta que li va fer un periodista danès, que li demanava si també s’havia d’investigar Espanya sobre la violació de drets.

Heus ací la transcripció de la pregunta i de la resposta.

—Em pregunto sobre alguns altres estats de la UE. Penso especialment en Espanya, on hi ha hagut una pressió enorme sobre mitjans de comunicació, un país que és profundament corrupte i que és l’únic membre de la UE que té presos polítics, empresonats des de fa un anys. I no passa res. I uns altres polítics i també artistes se n’han anat fora perquè encaren condemnes de presó fins de trenta anys. Penseu que això s’ha d’investigar?

—Efectivament, hi ha presos polítics. De fet, un ex-col·lega meu, Raül Romeva, que va ser molt actiu aquí, és a la presó i estic molt preocupada per ell. Si em damana si hi a més països a la UE que cal que siguin investigats seriosament, diria que sí. La setmana que ve seré a Polònia; hi ha una delegació del parlament que anirà a Malta i a Eslovàquia per les investigacions sobre l’assassinat d’un periodista que investigava sobre casos de corrupció. I espero que parlem de Romania. No diré que tots els casos són semblants, això no ho puc dir aquí. Però els Verds seguim molt de prop la situació. He anat a Madrid aquesta setmana i espero que el nou govern d’Espanya ho enfoqui d’una manera diferent.

Informa:VILAWEB.CAT (13-9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182633