ISRAEL PODRIA RECONÈIXER CATALUNYA SI ESPANYA RECONEIX PALESTINA

Un article del diari Abc apunta que Israel podria reconèixer Catalunya com a Estat, si Espanya reconeix pel seu compte el de Palestina, ja que seria un reconeixement unilateral. L'article, firmat per Ángel Más i escrit en to d'advertència, recorda que el govern israelià aplica la reciprocitat en aquests casos. "L'administració Netanyahu ha establert en els últims temps l'aplicació de principis de reciprocitat i simetria en les seves relacions com a millor mitjà per ser respectats", ha indicat.

Segons l'articulista, el reconeixement de Palestina per part d'Espanya podria ser una realitat per la pressió que fa Podemos en aquest sentit al govern de Pedro Sánchez. Però adverteix que aquest fet tindria conseqüències immediates. "Hi ha una possibilitat real que Israel decidís reconèixer Catalunya com a Estat. Per què no ho faria en aquest cas?", afirma.

L'articulista precisa que el reconeixement israelià de Catalunya no seria "total i immediat", però sí que el govern de Netanyahu faria moviments i s'acostaria a les reivindicacions catalanes.

Informa:ELNACIONAL:CAT (13-9-2018)

N.de la R.

Tots sabem que Israel no solament estava disposat a reconèixer Catalunya sinó que també ens hauria ajudat econòmicament en els primers mesos de la independència. Ja sé que la amistat amb Israel produeix urticària a una esquerra poc radical en l'aspecte nacional. No hem d'oblidar que Palestina públicament s'ha pronunciat diverses vegades a favor de la unitat d'Espanya. Aleshores, hem de ser nosaltres més papistes que el Papa? Hem de ser amics dels nostres enemics? Els anglesos diuen que no tenen amics sinó interessos .És l'exemple que hauríem d'apendre. Jo sempre aniré a favor dels països que ens ajuden i no de falses solidaritats internacionals.S ino ho tenim clar nosaltres, qui ho farà? Els catalans moltes vegades ens solidaritzem amb totes les causes del món, menys la nostra.

 

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182550