EL GOBIERNO TEM QUE EL GIRONA-BARÇA A MIAMI ES CONVERTEIXI EN UNA PROPAGANDA DE L'INDEPENDENTISME

Després que aquest dimecres transcendís que el govern espanyol, la Reial Federació Espanyola de Futbol i la FIFA pretenen frenar el Girona-Barça de Miami perquè no volen que un partit de la Lliga Santander es jugui fora d’Espanya, noves informacions apunten que un dels motius de Pedro Sánchezper oposar-se a la possibilitat d’exportar el derbi català als Estats Units és polític. Segons El Español, el president d’Espanya vol evitar com sigui que els aficionats polititzin el duel, l’acabin convertint en un acte propagandístic independentista i internacionalitzin el conflicte que viu Catalunya en l’actualitat.

De fet, sempre segons el mateix mitjà, aquest temor no només el té el PSOE, sinó que també fa patir el PP. El Consell Superior d’Esports (CSD) serà clau per vetar que el matx se celebri a Amèrica i, per tant, evitar d’aquesta forma que els seguidors favorables a la independència l’utilitzin com a un altaveu per expressar les seves idees. Tot i que s’està plantejant la possibilitat de prohibir estelades, repartir 40.000 banderes espanyoles i fer sonar l’himne nacional abans de l’inici del partit, Pedro Sánchez té clares les seves voluntats i ja les va comunicar a Infantino i Luís Rubiales en la reunió que van mantenir aquest dimecres al Palau de la Moncloa.

Val a dir que, tot i que el Girona ja ha començat a compensar els seus socis davant la contingència que el derbi no s’acabi disputant a Montilivi, en el mateix comunicat en què posava a disposició les 5.000 entrades gratuïtes per al Barça-Girona del Camp Nou ja va reconèixer que la decisió no compta amb el vistiplau de la Federació Espanyola i, per tant, el club contempla tots els escenaris possibles. Tebas, per la seva banda, mantindrà una reunió la setmana vinent amb Rubiales per intentar-lo seduir econòmicament.

Informa:ELMON.CAT (13.9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182512