LA UNIVERSITAT DE BARCELONA, EN CONTRA DE L'ANC

Si una característica té l’ANC és la seva capacitat d’organització suïssa. La relació amb la premsa ho demostra. L’equip de comunicació fins i tot passa les escaletes dels actes força temps abans i densos dossiers de premsa. Però aquesta Diada, que ve ser la Festa Major de l’ANC, les coses no van anar com sempre. El dossier va arribar tard i la sala de premsa habilitada va ser a peu del carrer. A plena calçada de la Diagonal, a tocar de la fila zero.

La raó és que cap dels cinc locals que van demanar a la Universitat de Barcelona van ser cedits o llogats, malgrat, segons l’entitat, “l’okey inicial”. El rectorat de la UB ha detallat, en explicacions en aquest diari, que “finalment va decidir negar el lloguer dels llocs demanat per motius de seguretat”. “Els festius, sigui l’11S, el 12 d’Octubre o Nadal, les Facultats estan tancades i, per tant, es va decidir mantenir la norma per qüestions de seguretat”, asseguren des del Rectorat.

Unes explicacions que no han convençut al secretariat de l’entitat que detalla que van demanar fins a cinc equipaments. De fet, hi veu una directriu política, en el mateix sentit que van desaparèixer pancartes en solidaritat amb els presos polítics, a primera hora de la Diada, dels edificis universitaris. “Primer de tot, vam demanar espais a la Facultat de Biologia, que té un terrat que permet un bon visionat pels gràfics, teníem l’ok i havíem convocat ja la premsa internacional… però el dia abans ens van dir que no”, expliquen des de l'ANC.

Després l’entitat va demanar la Facultat de Química i Física, la Facultat de Dret i la d’Economia i Empresa així com el Col·legi Major Sant Raimon de Penyafort -vinculat a la UB-. Ubicacions a tocar de la zona zero de la manifestació i que haurien facilitat la tasca de la premsa. Però petició rere petició, la UB va denegar o va fer-se enrere a darrera hora amb una decisió global per “la seguretat dels edificis”. L’ANC, però, considera que el veto de la UB té “orígens polítics”. La Universitat, en canvi, insisteix que és el protocol habitual, malgrat que en un primer moment, l’ANC hauria rebut el vist i plau de les facultats.

Informa:ELMON.CAT (13-9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182580