L'ACADÈMIA ARANESA DENUNCIA A L'EUROCAMBRA " L'ABANDONAMENT I L'IGNORÀNCIA" DE L'ESTAT AMB L'OCCITÀ

Una delegació de l'Acadèmia Aranesa de la Llengua Occitana ha denunciat aquest dijous al Parlament Europeu "l'abandonament i la ignorància" de l'Estat espanyol amb la llengua occitana. Els representants de l'Acadèmia han comparegut davant de l'Intergrup de Minories Tradicionals, Comunitats Nacionals i Llengües del Parlament Europeu, on han remarcat que "la llengua occitana no és cuidada ni tinguda en compte per part del govern espanyol". L'eurodiputat d'ERC Josep Maria Terricabras ha indicat que el "menyspreu" de l'Estat per la riquesa lingüística "pot ser letal per a l'aranès". En canvi, la representació de l'Acadèmia ha preuat la Generalitat com a "exemple mundial de protecció" d'una "llengua territorial pròpia encara que tingui pocs usuaris". La delegació aranesa estava formada pel president de l'Acadèmia Aranesa, Jusèp Loís Sans, el president de la Secció Aranesa, Jèp de Montoya, i Ròsa Salgueiro, secretària de l'Acadèmia.

En la seva intervenció, han recordat que la llengua occitana va ser declarada oficial amb l'Estatut del 2006 i han assenyalat "l'enorme respecte per a la identitat aranesa" a Catalunya, on aquesta llengua és parlada en un part del territori amb 10.000 habitants. "És l'únic territori on la llengua occitana rep un tracte tan important", han dit. Amb tot, han lamentat que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'aranès els genera preocupació perquè "sense preferència lingüística, l'occità no podrà ocupar un espai important i destacat a l'administració, l'ensenyament, els mitjans de comunicació i en altres àmbits socials fonamentals que li permeti seguir viva". "La negació de la seva preferència és el principi argumental de la seva eliminació", han dit. "L'Estat espanyol és objecte d'incompliment de la protecció a què l'obliguen les lleis i els compromisos adquirits pel govern espanyol. La llengua occitana, llengua cooficial de l'Estat, no rep el mateix tracte per part del govern espanyol que altres llengües cooficials", han indicat els representants de l'Acadèmia Aranesa.

Informa:ELMON.CAT (13-9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182578