ELS QUATRE FISCALS QUE PROMETEN REVENJA CONTRA L'INDEPENDENTISME

"Els quatre fiscals que prometen revenja contra l’independentisme "
Els fiscals que dirigiran l’acusació pública contra el govern català volen mantenir el delicte de rebel·lió

 

Els quatre fiscals del Tribunal Suprem espanyol que dirigiran l’acusació pública contra el govern català no sembla pas que vulguin afluixar. En defensa de la unitat d’Espanya, volen mantenir el delicte de rebel·lió contra els presos i exiliats polítics catalans: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Marta Rovira, Jordi Turull, Raül Romeva, Carme Forcadell, Toni Comín, Dolors Bassa, Clara Ponsatí i Josep Rull.

Defensen que el primer d’octubre i els dies previs va haver-hi ‘una insurrecció violenta a Catalunya que va fer perillar l’ordre constitucional’. Per tant, als polítics catalans els pertocarien unes penes de presó de quinze anys a vint-i-cinc. Els quatre fiscals, segons que publicava El País aquest cap de setmana, mantenen un criteri unànime i no han rebut cap instrucció contrària de la nova fiscal general de l’estat espanyol, María José Segarra.

Entre els quatre fiscals, Javier Zaragoza i Fidel Cadena ja actuaven en representació de l’estat durant la instrucció dels polítics catalans processats. Tots han mantingut una posició molt dura en la petició de la presó preventiva. Únicament en el cas de Joaquim Forn van demanar la llibertat sota fiança una vegada. Però no va ser per decisió pròpia, sinó que van actuar per ‘imperatiu legal’, tal com van explicar a la vista, fet que va palesar les diferències entre el fiscal general de l’estat de llavors, Javier Sánchez Melgar, i els fiscals de Suprem.

 

La fiscalia presentarà l’escrit d’acusació provisional davant la sala penal del Suprem aquests dies vinents i mantindrà el mateix to que en la querella que va obrir el procediment.

Qui són, però, els quatre fiscals que volen descarregar tota la duresa de l’estat espanyol contra l’independentisme?

Javier Zaragoza. Coordina de fa poc més d’un any els afers de terrorisme de la fiscalia general de l’estat espanyol. Va ser fiscal en cap de l’Audiència espanyola durant una dècada llarga, del 2006 al 2017, fins que Jesús Alonso el va substituir. De l’entorn del PSOE, el fiscal va arribar a l’audiència de bracet de Cándido Conde-Pumpido. Va començar fort, perquè la seva arribada a l’Audiència va coincidir amb el final de la investigació judicial de l’11-M, el maig del 2006.

En la conversa dels subscriptors de VilaWeb amb els advocats dels exiliats Gonzalo Boye i Jaume Alonso-Cuevillas, Boye va encarregar-se de recordar el paper de Zaragoza en aquell moment: ‘El jutge Garzón, juntament amb el fiscal Zaragoza, van crear el concepte “tot és ETA”. Ara estem en el “tot és el procés”‘, va dir.

Membre de la Unió Progressista de Fiscals, Zaragoza va començar la carrera com a fiscal el 1982. Ha estat també fiscal de l’audiència provincial de Sant Sebastià i tinent fiscal de la fiscalia antidroga, en què va intervenir en operacions com ara la famosa operació Nécora, en què l’estat espanyol –per primera vegada– va actuar contra el narcotràfic, amb el jutge Baltasar Garzón. Més tard s’hi va enfrontar, quan s’oposà aferrissadament a la investigació contra els crims del franquisme, encapçalada per Garzón. Aquella batalla va ser l’inici de les acusacions judicials contra Garzón per prevaricació que van impulsar Manos Limpias i la Falange. Zaragoza va presentar recurs contra l’admissió a tràmit de la querella que havia de permetre la investigació dels crims del franquisme.

En la seva trajectòria també hi ha episodis especialment polèmics, com ara quan va presentar una querella per injúries al rei espanyol contra tres periodistes que havien publicat un article als diaris bascs Deia i Gara amb una vinyeta satírica anomenada ‘Les tribulacions de l’ós Iogui‘. En la il·lustració, hi apareixia el rei Juan Carlos caçant un ós. Era una referència a les informacions que el monarca espanyol, a Rússia, havia caçat un ós que havia estat embriagat amb vodka amb mel perquè fos de més bon caçar. Els periodistes van ser absolts, però el cas va donar embranzida a la trajectòria de Zaragoza en la persecució de comentaris, articles i il·lustracions a la xarxa i als mitjans.

 

Més vinculacions

 

Jaime Moreno. Afí al PP. Va assessorar el govern de Mariano Rajoy el 2013, quan Alberto Ruíz Gallardón era ministre de Justícia. Va rebre una de les Grans Creus de l’Ordre de San Raimundo de Peñafort que el govern espanyol lliurà als qui havien elaborat el text de la llei d’enjudiciament criminal. Juntament amb Moreno, van ser condecorats, entre més, Juan Damián Moreno, jurista i també assessor del PP; Carlos Lesmes, president del CGPJ i del Suprem; i Manuel Marchena, president de la sala penal del Suprem.

La seva vinculació amb el PP es va fer evident quan el 4 d’octubre de 2010 va ser ponent d’unes jornades organitzades per la Fundació per a l’Anàlisi i els Estudis Socials (FAES) presidida per José María Aznar i que, en aquell moment, encara tenia vinculació amb el partit. Moreno va començar la carrera de fiscal l’any 1984 destinat a Avilés, a Astúries, i d’allà va ser traslladat a la fiscalia provincial de Madrid. El 1994 va entrar a la Secretaria Tècnica General de l’estat. El 2003 va ascendir a fiscal del Suprem, càrrec que manté. També va ser, durant el govern de Mariano Rajoy, fiscal en cap de la Secretaria Tècnica General de l’estat.

Va ser qui va interrogar l’ex-conseller de la presidència de la Generalitat Francesc Homs en el judici pel 9-N, quan fiscal i acusat van tenir un combat dialèctic d’una certa tensió. També ha intervingut en casos coneguts, com el cas Faisán, en què policies espanyols van ser acusats de delació a ETA; i, juntament amb Zaragoza, va intervenir en el cas de l’11-M.

En una entrevista a La Opinión A Coruña va negar que el govern del PP pressionés la fiscalia: ‘Li sembla que estem polititzats, si s’han instruït i han arribat a judici casos com el de la trama Gürtel o les targetes black? Creu que és tan fàcil de trucar al fiscal general i dir-li: “No acusis”?’, deia en l’entrevista.

 

Uns sola dona al grup

 

Consuelo Madrigal. És l’única dona del grup i va ser la primera dona fiscal general de l’estat espanyol. El fet de ser una dona en un sector molt masculinitzat no l’ha feta moure de les posicions conservadores. El 2008 va ser una de les signants del manifest ‘Dones davant l’avortament’, fet públic durant el govern de José Rodríguez Zapatero i molt crític amb l’avortament lliure i universal. ‘L’avortament, tal com el coneix la nostra societat, és la falsa solució del segle XX als problemes reals de la dona. El segle XXI exigeix solucions solidàries i respectuoses amb la vida’, diu el manifest.

Arrenglerada amb els sectors conservadors del gremi i acostada al PP, el seu to ha estat sempre contundent i dur contra el procés i els polítics catalans. En el discurs d’obertura de l’any judicial del 2016 deia: ‘En un escenari polític i social incert com el que vivim i enfront del desafiament a l’estat de dret i el total menyspreu a l’ordenament constitucional que plantegen els sectors independentistes, convé mantenir la integritat de la consciència intel·lectual, tal com ha fet el Tribunal Constitucional en la sentència de 2 de desembre de 2015’, quan va anul·lar la declaració del 9-N. I afegia: ‘No hi ha legitimitat fora de la que es fonamenta en la constitució’. Unes declaracions que Neus Munté va qualificar de ‘terminologia de combat’ i a les quals VilaWeb va dedicar l’editorial de l’endemà.
Madrigal, en el jurament com a nova fiscal general de l’estat espanyol, el 2016.

El febrer del 2017, Madrigal va ser substituïda per José Manuel Maza. De primer hom va dir que el govern del PP volia algú encara més bel·ligerant contra el procés català. Però sembla que Madrigal no es va avenir a totes les designacions suggerides per l’executiu en les direccions d’anticorrupció i de l’Audiència espanyola, segons diverses informacions.

Madrigal i Fidel Cadena van ser els representants de la fiscalia en el procés de la sala penal del Suprem contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i els cinc membres de la mesa que van permetre la tramitació de les lleis de desconnexió i la votació del 27-O.

Fidel Cadena. En la carrera fiscal ha passat per Girona, Bilbao i Osca. Durant disset anys va estar-se a la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia d’Aragó. El 2007 va ser nomenat fiscal de la sala segona del Suprem. El 2013 va ser nomenat membre del Comitè de Bioètica pel ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, quan el PP va aprovar la polèmica reforma de la llei de l’avortament.

A Catalunya el seu nom ha sonat darrerament en el cas sobre les obres de Sixena. Ell va ser qui va demanar d’obrir una causa penal per a investigar les presumptes responsabilitats dels dos darrers consellers de Cultura de la Generalitat, Santi Vila i Lluís Puig. Segons Cadena, tots dos van incórrer en presumptes delictes de desobediència per haver rebutjat en diverses ocasions la devolució de les peces ordenades per un jutge d’Osca.

Informa:VILAWEB.CAT (14-9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182555