LA FIDELÍSSIMA PERPINYÀ A CATALUNYA

"La fidelíssima Perpinyà "
«Aquest darrer any el Principat ha tingut moltes ocasions d'escoltar i de rebre el suport de les comarques de la vegueria de Perpinyà. Les urnes del primer d'octubre hi van ser, segons la llegenda, i d'allí estant es van repartir»

 

Per: Vicent Partal

El batlle de la ciutat de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, ha refusat de manera contundent i exemplar la impertinència de l’ambaixador espanyol a l’estat francès, Fernando Carderera, amb què li recriminava haver rebut amb els màxims honors el president Torra. Cardedera deia que el president de la Generalitat, que també és oficialment la màxima representació institucional de l’estat espanyol al Principat, és ‘anticonstitucional’. Pujol ha dit que aquesta comunicació l’havia deixat perplex i desconcertat i ha refermat el seu gest, que evidentment no ha passat desapercebut.

Jean-Marc Pujol és membre dels Republicans i, doncs, del Partit Popular Europeu, però no va dubtar gens ni mica a rebre el president de la Generalitat, no tan sols amb els màxims honors, sinó amb un llaç groc ben visible a la solapa de la jaqueta. I encara més: Pujol va afegir la signatura a la de noranta-nou batlles del nord de Catalunya, de tots els colors polítics, en un manifest que reclama la llibertat del presos polítics catalans i el retorn lliure dels exiliats. La presidenta del departament dels Pirineus Orientals, la socialista Hermeline Malherbe, també es va reunir amb Torra, va participar en la inauguració de l’exposició que nombrosos artistes han preparat amb urnes del primer d’octubre contra la repressió i es va col·locar el llaç groc al seu vestit de manera també ostensible. Representava així la unitat institucional del territori, en la lluita per la defensa dels drets democràtics.

És evident que ni Pujol ni Malherbe no representen la sensibilitat del catalanisme militant del nord. Però cal reconèixer que han sabut assumir la representació de la catalanitat indiscutible de les nostres terres més enllà de l’Albera i, sobretot, que han mantingut la dignitat de ser al costat dels seus compatriotes, de tots nosaltres, en el moment en què la democràcia, tota, és amenaçada al Principat.

Vull posar en relleu que aquest darrer any el Principat ha tingut moltes ocasions d’escoltar i de rebre el suport de les comarques de la vegueria de Perpinyà. Les urnes del primer d’octubre hi van ser, segons la llegenda, i d’allí estant es van repartir. El govern i el parlament van comptar amb els independentistes de Catalunya Nord el cap de setmana més difícil, per a reorganitzar-se i discutir amb seguretat quina estratègia havien de seguir. La solidaritat de la població i de la classe política nord-catalana no ha tingut màcula en tots aquests mesos i, evidentment, la feina incansable i impagable d’aquells que fa dècades que hi treballen per la llibertat de totes les nostres comarques, de Salses a Guardamar i de Waterloo a Maó, ha excel·lit com mai. La fidelíssima Perpinyà, títol que la ciutat llueix amb orgull, ha estat fidel a la nació catalana i a la democràcia, als drets civils conculcats per l’estat espanyol.

Quan va començar el procés del Principat cap a la independència molts dels qui sabem que els límits del nostre país no són els de l’autonomia espanyola vàrem demanar-nos si aquest tancar-se en les quatre províncies que es veia venir seria positiu o no per a la resta de la nació. Avui és evident que ho ha estat i molt. I per això és important que la gent del Principat també siga conscient que els mallorquins, els valencians, els eivissencs, els andorrans, els de la Franja o els del nord que creguem en la llibertat hem trobat en el moviment sobiranista català un exemple que ens empeny, però també un compromís que ens fa créixer plegats i que ens torna a fer somniar aquella pàtria petita que Pere Quart, i tanta altra gent, volia completa.

Informa:VILAWEB.CAT (14-9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182375