INTERNACIONALITZAR EL PROBLEMA, UNA VIA URGENT I NECESSÀRIA

"Cal que neixin flors a cada instant" (Lluís Llach)

 

Per Ramon, Serra, editor

 

Ernest Maragall és un veterà, un expert que les ha vistes de tots colors. Els qui el coneixen saben que és una persona emprenyadora, però tossuda amb les seves idees. És una mena de Rasputin que sap captivar les persones amb qui topa.

Després de la Diada, que ha representat una bomba d'oxigen per a l'independentisme, cal preguntar-se què cal fer per avançar amb passes fermes cap a la independència. No sé per què aquesta paraula gairebé ha desaparegut de la circulació i ha estat substituïda per la de "república", que per alguns deu semblar com un mantra màgic quan podria representar que és un mot menys agressiu i comprometedor.

Disquisicions lingüístiques a part tots sabem, excepte botiflers i ingenus, que no és possible cap mena d'acord amb Espanya. I la muralla espanyola és el primer mur a abatre. No ens pot donar res, a tot estirar unes engrunes de poder escrites en un nou Estatut que ràpidament seria dut al TC per Ciudadanos i el PP. Això seria com una sínia que faria voltes i més voltes. O com Sísif que anava carregat amb un pedra per pujar el cim i quan era a punt de tocar-lo tornava a relliscar i vinga cap avall i tornar a començar per un no res.

No és gens fàcil trobar-hi un camí de sortida amb èxit. La CUP va per lliure i l'ANC voldria uina proclamació pràctica al més aviat possible. Però ningú ens parla del cost que tindria aquesta operació amb morts, ferits, empresonats i exiliats. O algú és tan bleda de pensar que l'Estat es quedaria quiet i no faria servir el " a por ellos" amb tot? I quan dic amb tot dic amb tot.

Fa uns dies Elisenda Paluzie, una gran líder, ens parlava de fer una vaga o potser una aturada l'1-O. Al final se n'ha desdit, perquè els sindicats s'hi han oposat. Aleshores, si no és capaç ni d'aconseguir aquests mínims, com  vol que els polítics proclamin la independència amb la cara descoberta?

En aquestes, arriba la proposta d'Ernest Maragall d'aconseguir una mediació internacional. Una bona pensada. El conflicte no el podem resoldre només en un cara a cara entre Espanya i Catalunya, perquè els espanyols no baixaran mai del ruc pel que fa a l'autodeterminació i menys amb la independència i perquè nosaltres no tenim la força bruta que tenen ells a través de la judicatura, militars, policies, poders económics i mitjans de comunicació. És la lluita de David contra Gol·liat. Per tant, haurem de buscar el roc que permeti derrotar-lo ique toqui de ple a la cara de l'Estat. Un cop més la raó de la força s'imposa a la força de la raó.

De moment, ja sabem que sembla que ho tenim gairebé tot en contra. Però els Estats són pràctics i si sabem moure bé les nostres peces alguna cosa lleparem. Benvinguda sigui la iniciativa de Maragall. Ara bé, Espanya també mou les seves fitxes en el tauler internacional. No oblidem que juga amb les blanques i això dóna avantatge. Si Rajoy s'havia tancat en banda i deia que aquest era un assumpte intern, Sánchez no té cap mania a exhibir el seu pla per a Catalunya a l'estranger. Aquest pla és un nou Estatut i a més presenta l'independentisme com si fos un intransigent que no vol dialogar. O sigui que la culpa és nostra perquè Espanya si que vol parlar-ne.I per rematar-ho, parla que el principal problema de Catalunya no és la independència sinó la convivència interior, com si el país estigués partit en dues meitats. Una tesi, això de les dues meitats, que sembla que han fet seva alguns dirigents d'ERC i que ens poden fer molt de mal. En fi, ja en parlaré un altre dia.

Avui cal alegrar-se de la porta que Ernest Maragall vol obrir de forma institucional. Si no  podem aconseguir si més no ara mateix la independència per la via unilateral, convé externalitzar el problema. Però, ull viu, perquè Espanya tampoc no es mama el dit...

(14-9-2018)

Comentaris  

# Figaflor 14-09-2018 15:24
Alguna cosa hem de fer per no xocar sempre amb la muralla espanyola com diu el comentari
Respondre

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182717