INTERNACIONALITZAR EL PROBLEMA, UNA VIA URGENT I NECESSÀRIA

"Cal que neixin flors a cada instant" (Lluís Llach)

 

Per Ramon, Serra, editor

 

Ernest Maragall és un veterà, un expert que les ha vistes de tots colors. Els qui el coneixen saben que és una persona emprenyadora, però tossuda amb les seves idees. És una mena de Rasputin que sap captivar les persones amb qui topa.

Després de la Diada, que ha representat una bomba d'oxigen per a l'independentisme, cal preguntar-se què cal fer per avançar amb passes fermes cap a la independència. No sé per què aquesta paraula gairebé ha desaparegut de la circulació i ha estat substituïda per la de "república", que per alguns deu semblar com un mantra màgic quan podria representar que és un mot menys agressiu i comprometedor.

Disquisicions lingüístiques a part tots sabem, excepte botiflers i ingenus, que no és possible cap mena d'acord amb Espanya. I la muralla espanyola és el primer mur a abatre. No ens pot donar res, a tot estirar unes engrunes de poder escrites en un nou Estatut que ràpidament seria dut al TC per Ciudadanos i el PP. Això seria com una sínia que faria voltes i més voltes. O com Sísif que anava carregat amb un pedra per pujar el cim i quan era a punt de tocar-lo tornava a relliscar i vinga cap avall i tornar a començar per un no res.

No és gens fàcil trobar-hi un camí de sortida amb èxit. La CUP va per lliure i l'ANC voldria uina proclamació pràctica al més aviat possible. Però ningú ens parla del cost que tindria aquesta operació amb morts, ferits, empresonats i exiliats. O algú és tan bleda de pensar que l'Estat es quedaria quiet i no faria servir el " a por ellos" amb tot? I quan dic amb tot dic amb tot.

Fa uns dies Elisenda Paluzie, una gran líder, ens parlava de fer una vaga o potser una aturada l'1-O. Al final se n'ha desdit, perquè els sindicats s'hi han oposat. Aleshores, si no és capaç ni d'aconseguir aquests mínims, com  vol que els polítics proclamin la independència amb la cara descoberta?

En aquestes, arriba la proposta d'Ernest Maragall d'aconseguir una mediació internacional. Una bona pensada. El conflicte no el podem resoldre només en un cara a cara entre Espanya i Catalunya, perquè els espanyols no baixaran mai del ruc pel que fa a l'autodeterminació i menys amb la independència i perquè nosaltres no tenim la força bruta que tenen ells a través de la judicatura, militars, policies, poders económics i mitjans de comunicació. És la lluita de David contra Gol·liat. Per tant, haurem de buscar el roc que permeti derrotar-lo ique toqui de ple a la cara de l'Estat. Un cop més la raó de la força s'imposa a la força de la raó.

De moment, ja sabem que sembla que ho tenim gairebé tot en contra. Però els Estats són pràctics i si sabem moure bé les nostres peces alguna cosa lleparem. Benvinguda sigui la iniciativa de Maragall. Ara bé, Espanya també mou les seves fitxes en el tauler internacional. No oblidem que juga amb les blanques i això dóna avantatge. Si Rajoy s'havia tancat en banda i deia que aquest era un assumpte intern, Sánchez no té cap mania a exhibir el seu pla per a Catalunya a l'estranger. Aquest pla és un nou Estatut i a més presenta l'independentisme com si fos un intransigent que no vol dialogar. O sigui que la culpa és nostra perquè Espanya si que vol parlar-ne.I per rematar-ho, parla que el principal problema de Catalunya no és la independència sinó la convivència interior, com si el país estigués partit en dues meitats. Una tesi, això de les dues meitats, que sembla que han fet seva alguns dirigents d'ERC i que ens poden fer molt de mal. En fi, ja en parlaré un altre dia.

Avui cal alegrar-se de la porta que Ernest Maragall vol obrir de forma institucional. Si no  podem aconseguir si més no ara mateix la independència per la via unilateral, convé externalitzar el problema. Però, ull viu, perquè Espanya tampoc no es mama el dit...

(14-9-2018)

Comentaris  

# Figaflor 14-09-2018 15:24
Alguna cosa hem de fer per no xocar sempre amb la muralla espanyola com diu el comentari
Respondre

SENYORS DE L'ICE: UNA LLENGUA AMENAÇADA COM EL CATALÀ NECESSITA UNA NORMA FORTA, SEGURA, ESTABLE QUE NO DESORIENTI

 

"Ara és l’hora, IEC"
«Una llengua amenaçada com el català ha de menester una norma forta, segura, estable, que no desorienti»

 

Per: Jordi Badia i Pujol

 

Ara fa dos anys que es va publicar la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (GIEC). L’acolliment d’aquella obra fou divers: alguns filòlegs hi veien una gran oportunitat d’acostar la norma al ‘català del carrer’. Alguns altres, preocupats per la pèrdua de genuïnitat accelerada, consideràvem perillós que acceptés mots, construccions i girs que fins llavors havien estat bandejats per la normativa perquè eren fruit de la interferència del castellà. Molts d’aquests castellanismes gramaticals, la GIEC els presentava com a col·loquialismes: no els recomanava en registres formals, però els acceptava en els informals.

En una cosa coincidia pràcticament tothom: la GIEC no oferia una exposició clara i entenedora, a l’abast del gran públic. Aquesta consideració, d’alguna manera, la feia seva àdhuc la presidenta de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Teresa Cabré, que ja abans de publicar-se la GIEC prometia que durant el 2017 s’enllestiria una gramàtica ‘essencial’, una obra ‘adient per a algú que no sigui especialista i que vulgui anar de cara a la norma’.

Quan ja feia mig any que circulava la GIEC, vaig tenir ocasió d’explicar-ne la meva visió davant un auditori d’estudiants i professors de filologia (Universitat de Girona, maig del 2017: vídeo) i vaig poder comprovar que poca gent del gremi l’havia consultada. Amb el temps, he anat constatant que, efectivament, la GIEC és una gramàtica que no ‘ha arribat’ a la gent (ni tan sols als professors de català), és a dir, que no és vista com una obra útil. Llegeix més...

Visites Rebudes

08937669