L'ALCALDESSA DE VIC A L'EXPECTATIVA DE LA " INVESTIGACIÓ" DE LA FISCALIA SOBRE LA MEGAFONIA

L'alcaldessa de Vic Anna Erra està "a l'expectativa" de saber què demana la Fiscalia Provincial de Barcelona que ha obert diligències d'investigació pels missatges independentistes que es van difondre des de la megafonia de l'Ajuntament a la plaça Major. El missatge –consensuat entre el consistori, l'ANC, Òmnium i els CDR- demanava, entre d'altres, que "no ens desviem del nostre camí: la independència de Catalunya".

En una convocatòria amb els mitjans Erra s'ha mostrat "sorpresa" i ha explicat que s'ha assabentat pels mitjans de la investigació. La fiscalia ha decidit obrir diligències després de la denúncia d'un particular. Es demana als Mossos d'Esquadra que investiguin si l'emissió dels missatges ve referendada per un acord municipal i si aquesta emissió ha suposat alguna despesa per a l'Ajuntament, ja sigui en la instal·lació dels altaveus o per la confecció del missatge. A finals d'agost va saltar la polèmica a Vic per la difusió de missatges independentistes a través de la megafonia de l'Ajuntament. L'alcaldessa ha explicat que no hi ha hagut cap tràmit ni acord al ple, però que els partits independentistes -la majoria del consistori- sempre han anat a la una. "Algun dia també ens demanaran perquè deixem entrar els "motards" independentistes l'11 de Setembre a la plaça", deia Erra. A més, "és difícil trobar la despesa" perquè la megafonia funciona per fer sonar "els goigs de Sant Miquel" durant unes hores concretes del dia. "El sistema ja el tenim implantat i les entitats ens van donar el pen amb el missatge", conclou.

Així doncs també cau la petició de la Fiscalia que demana que s'indiqui si el personal de l'Ajuntament ha participat en l'elaboració del missatge o bé ha estat fet per persones alienes al consistori; i si ha suposat un cost la seva elaboració. La batllessa no s'atreveix a dir si hi tindrà recorregut o no; tot i que ha apuntat que, per exemple, l'"A por ellos" es va acabar arxivant.

 

"Un missatge temporal" que "treu les vergonyes"

 

Erra remarca que "a Vic n'hem fet moltes d'actuacions d'aquest tipus i l'únic que volem és donar rellevància al moment dur de repressió que estem vivint". En aquest sentit, el missatge demana que "no normalitzem la situació d'excepcionalitat i d'urgència nacional. Recordem cada dia que encara hi ha presos i exiliats. No ens desviem del nostre objectiu: la independència de Catalunya". Precisament, es va emetre a l'agost, durant el període vacacional de la majoria de treballadors. En aquest sentit s'ha preguntat per què feia nosa. "És el missatge o el que s'està dient? Potser ofèn perquè treu les vergonyes", ha conclòs.

La megafonia de l'Ajuntament de Vic emetia un missatge en el que reclamava "no normalitzar la situació d'excepcionalitat i d'urgència nacional" per la repressió de l'Estat i on demana a la població "no desviar-se de l'objectiu de la independència". El missatge, una iniciativa municipal conjunta amb l'ANC, Òmnium Cultural i CDR, es difonia a les 8 del vespre. Aquesta megafonia, que es va emetre fins la Diada de l'11 de Setembre, va aixecar intenses protestes unionistes a les xarxes socials. S'emetrà cada cop que hi hagi una manifestació a la plaça per reclamar la llibertat dels presos polítics.

El missatge va començar a córrer a través de les xarxes socials després que la secció comarcal de l'ANC en pengés un vídeo. S'iniciava amb un toc a sometent de les campanes i, posteriorment, l'al·locució començava demanant "no normalitzar una situació d'excepcionalitat i urgència nacional". "Recordem cada dia que encara hi ha presos polítics i exiliats. No ens desviem del nostre objectiu, la independència de Catalunya", acabava.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (14-9-2018)

ESPANYA ESTÀ DISPOSADA A MATAR SI CAL

 

"365 dies després"
«Aquesta vesprada molts ens trobarem al carrer, en aquella mateixa cruïlla. Els dos Jordis no hi seran, però nosaltres sabrem avui molt millor que no pas fa un any a quin monstre ens enfrontem»

 

 Vicent Partal

 

Avui fa un any molta gent vàrem acudir a la porta del Departament d’Economia i a la porta de la seu de la CUP. A defensar les institucions catalanes, agredides per l’estat espanyol. Quan ja era negra nit, i intentant resumir què es palpava en aquella cruïlla de la rambla Catalunya i la Gran Via, vaig parlar amb Jordi Sànchez.

El president de l’ANC estava esgotat, però, com sempre, el seu cap anava fent càlculs i més càlculs. Parlava d’aquella manera tan peculiar com parla quan és enmig d’una massa de gent. No et mira gairebé mai als ulls, tret de quan ha de remarcar amb força una dada. Perquè els seus ulls són un radar intens i en tot moment miren la gent, provant d’escrutar en cada gest un missatge, alguna cosa que li done una pista per a entendre què passa. Entre la cridòria, li vaig dir que jo creia que aquells guàrdies civils no els havien de deixar eixir d’allà dins. Que la gent estava disposada a acampar tantes hores com calgués i que l’estat havia travessat una ratlla que simplement no es podia tolerar. Però ell va ser contundent. Molt contundent. Em va dir que allò que jo li deia era un error monumental i que la manifestació havia de desfer-se, que ells cercarien la manera de dur la gent a un altre lloc perquè estaven completament convençuts que aquella batalla era errònia, pocs dies abans del referèndum. I va insistir a dir-me que calia, de totes passades, facilitar el final d’aquell enfrontament i deixar eixir la comitiva judicial i policíaca.

Ho he explicat unes quantes vegades, això, perquè d’entrada em reforça aquesta ràbia immensa, inabastable, que sent de veure’ls –ells dos– a la presó, acusats precisament de fer la cosa contrària de la que jo mateix sóc testimoni que van fer. Però també perquè moltes voltes, en veient què ha passat després, m’he preguntat si no respondre fins al final a aquella provocació i mirar d’apagar la insurrecció espontània que havia nascut de la gent havia estat la millor decisió.

En tot allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any passat hi ha, i aquest en seria un cas paradigmàtic, un equilibri difícil entre la pressió popular i els lideratges, gens estrany als processos revolucionaris de qualsevol indret del món.

I quan mire enrere crec que possiblement una de les coses que ens ho va complicar més tot és que no mesuràrem bé la natura de l’enfrontament. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart no crec que es poguessen imaginar, avui fa un any, que després d’haver pactat amb la Guàrdia Civil que s’enfilarien als seus cotxes per a demanar a la gent que tornàs a casa serien acusats de rebel·lió per haver-hi pujat, i que allò els duria a una presó i que intentarien tancar-los-hi trenta anys. Ara és moda entre els unionistes de dir que ja sabíem què podia passar, però això és mentida. Perquè ningú no podia esperar que un sistema que es denomina democràtic pogués violentar totes les seues regles, només pel fet de sostenir una proposta política de part, ni que fos la de la unitat de l’estat. Llegeix més...

Visites Rebudes

08182515