9 D'OCTUBRE: FERIR VALÈNCIA PER SALVAR ESPANYA

"Ferir València, per salvar Espanya "
«Per quina raó, en aquest entorn polític, el govern socialista espanyol autoritza avui cinc manifestacions de grupuscles de l'extrema dreta, amb recorreguts que intenten envoltar la manifestació cívica i xocar-hi?»

 

Per: Vicent Partal

 

Tres anys després de la constitució del govern del Botànic, el govern valencianista i progressista que havia d’eliminar tantes vergonyes, la celebració de la Diada continua marcada per la violència de l’extrema dreta. El delegat del govern espanyol a València, militant del mateix Partit Socialista on milita el president de la Generalitat, ha tornat a permetre que l’extrema dreta amenace la manifestació cívica d’aquesta vesprada, els ha autoritzats convocatòries pensades només per provocar violència i no ha fet res per identificar ni impedir les amenaces de tota mena que aquests grups han proferit darrerament –inclosa l’aparició de ninots penjats de fanals, còpia directa d’un dels sistemes de propaganda més nefasts del Ku Klux Klan.

No puc dir que em sorprenga. D’ençà que Franco es va morir, els socialistes han manat al govern de l’estat espanyol –i, per tant, han tingut el control de l’única policia que actua a València– durant vint-i-dos anys. I no recorde ni una sola vegada, en els quaranta-dos anys passats, que la celebració del Nou d’Octubre haja estat completament pacífica. Sempre hi ha aparegut algun ultra o altre i sempre ha tingut la benvolença màxima dels uniformats. Que la policia sota el control dels residus del franquisme, d’UCD i el PP, no haja fet mai res per aturar-los no m’hauria d’estranyar. Que no ho haja fet, ni ho faça encara avui, el PSOE no m’estranya tampoc, però no es pot negar que siga cridaner.

En les quatre dècades de postfranquisme, no hi ha hagut cap territori de l’actual estat espanyol on la violència de l’extrema dreta haja estat tan consentida, tolerada i fins i tot estimulada pel govern espanyol com al País Valencià. Miquel Ramos, en l’entrevista que publiquem avui, deixa clar que ara mateix l’extrema dreta valenciana no són sinó uns grupuscles sense cap incidència política real. La realitat és aquesta, i és ben visible. Compromís –sí, Compromís– governa la ciutat i PSPV i Compromís governen el país. Som molt lluny, doncs, de les èpoques en què l’espanyolisme més ranci monopolitzava d’una manera asfixiant el poder a València i el nacionalisme valencià, contra tots els obstacles imaginables, s’ha obert camí amb una tossuderia que tan sols pot ser digna d’elogi.

La qüestió, aleshores, és per quina raó, en aquest entorn polític, el govern socialista espanyol autoritza avui cinc manifestacions de grupuscles de l’extrema dreta, amb recorreguts que intenten envoltar la manifestació cívica i xocar-hi, algunes convocades per les mateixes persones que l’any passat van cometre unes agressions que són investigades judicialment i que varen causar un autèntic escàndol?

De respostes, n’hi ha diverses i crec que és bo de parlar clar. Una és la por atàvica dels socialistes valencians al valencianisme, al nacionalisme. Hi governen perquè no tenen cap més remei, però el temen perquè, com ja és ben evident, els pot substituir i els pot condemnar a la marginalitat –al Palau de la Generalitat de València sempre hi ha un ull pendent del Palau de la Generalitat de Barcelona. I per això ja els va bé de mirar d’espantar el personal cada volta que hi ha una convocatòria al carrer. Magnificar la por per veure si així no som tants al carrer. Lerma –Lerma!– ja tenia por del contagi catalanista i els seus continuen al mateix lloc.

Una altra raó ben òbvia és la coincidència del projecte nacional. Dins el PSPV encara deu haver-hi de tot. Puig no és Ábalos, per exemple. Però la diferència pel que fa al grau d’espanyolisme en la sang entre Ábalos i, posem per cas, Zoido no es deu poder mesurar ni amb els instruments més precisos a l’abast de la ciència.

Per sobre de tot, però, hi ha un pànic geopolític de l’estat espanyol que fa que tot s’hi valga per a retenir el País Valencià ancorat a Espanya, cosa que vol dir allunyat del Principat. Joan Fuster explicava una anècdota deliciosa: en un viatge a Madrid li van dir que d’acord, que vist que no hi havia cap més remei l’estat postfranquista ja entenia la necessitat d’exercir la conllevancia amb una Catalunya que els incomodava, però que no sabien, ni saben encara, com dominar. Quan l’escriptor va provar de replicar al seu interlocutor, una patum socialista madrilenya de l’època, explicant-li que ell en realitat venia de Sueca, la resposta va ser per a emmarcar i no oblidar mai: ‘València? Amb una Catalunya ja en tenim prou, només ens en faltaria haver-ne d’aguantar dues!’

Aguantar dues Catalunyes seria massa per a Madrid. I per aquesta raó final ferir València, ferir-la tant com puguen, és, evidentment, una manera de salvar el seu projecte d’Espanya. Siga deixant-nos sense trens, siga arrasant els nostres bancs, siga prohibint televisions, siga perseguint mestres i escoles o siga permetent la mateixa violència ultra any rere any.

PS: Dos detalls fora de partitura. Primer: el terme conllevancia és una invenció política del petulant Ortega y Gasset, precisament en un discurs durant l’època de la Segona República, ja contra el catalanisme. Fuster, que va deixar escrit ‘Jo, gràcies a Déu, no sóc don José Ortega y Gasset’, sempre deia que el deixava perplex que un socialista, ni que fos un socialista espanyol, fes servir com a dogma els arguments d’un ‘fulano‘ capaç d’escriure dos pamflets infumables, un sobre ‘l’Espanya invertebrada’ i un altre sobre ‘la rebel·lió de les masses’. I segon: amb ultradreta o sense, però som i serem ací. Avui a la plaça de Sant Agustí, a les 18.30. Per la democràcia i pel país.

Informa:VILAWEB.CAT (9-10-2018)

 

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08655639