EL VALENCIÀ, LA LLENGUA DELS LLAURADORS

"La llengua dels llauradors "

 

Per Violeta Tena

 

L’incident va tenir lloc aquest dissabte mentre passejava pel centre de Castelló. De sobte, una dona se’m va apropar per demanar-me una signatura «per la supervivència del español». En la seua samarreta, un lletrer ben gran deia «Hablemos español». Vaig declinar la invitació i li vaig explicar amablement que jo parlava habitualment valencià i que no pensava que l’espanyol estiguera en perill d’extinció. Fou el punt d’inici d’un intercanvi de parers que jo pretenia almenys cordial però que es va tornar més agre conforme avançava. La discussió va finalitzar quan la senyora va girar cua després d’etzibar-me que el «el valenciano es una lengua de agricultores, que no sirve para nada». No em donà temps a replicar-li; marxà enfurismada a captar nous adeptes a la causa, en una ciutat on, per cert, l’ús social de la llengua ha disminuït de forma considerable en els darrers 50 anys i on, si bé l’escolarització és majoritàriament en valencià, la xicalla parla castellà quan juga al patí de les escoles. Dir que a Castelló l’espanyol està en perill d’extinció és tan forassenyat com afirmar que els gats estan a punt de desaparèixer de la faç de la Terra.

I amb tot i amb això, vaig veure un bon grapat de veïns i veïnes de Castelló estampant la seua signatura en aquell llistat de «Hablemos castellano». No ens ha d’estranyar, però. La dieta mediàtica de la major part de l’opinió pública és farcida de discursos incendiaris. Demagògia en vena. Isabel Bonig parla en tribuna parlamentària dels intents del Botànic de «catalanizar a los valencianos»; Toni Cantó afirma, de Madrid estant, que el castellà està en risc de desaparició en les autonomies amb llengües cooficials. La caverna mediàtica reverbera el missatge i una plèiade de tertulians aplaudeixen, cofois i satisfets, les seues invectives. Si escolta Bonig o Cantó, un senyor de Palència pot arribar a pensar que a Alzira canten ‘Els segadors’ en entrar a l’aula.

L’espai per als discursos alternatius és tan residual com insignificant. I així, mentida sobre mentida, es basteix un marc mental propici per a la manipulació. L’espanyolisme més caspós, el de l’ «A por ellos», a voltes disfressat de taronja, a voltes de blau, torna a emergir a casa nostra, després d’anys latent i erupcions més o menys puntuals. El procés català – i la seua inexitent deriva valenciana- és l’excusa per alimentar un discurs primari i intolerant. Dilluns, d’una de les carreteres d’entrada a València, van aparèixer uns ninots penjats amb unes banderes estelades. Ningú no ha reivindicat l’acció. Aquest mitjà fa setmanes que denuncia la xarxa feixista que campa per València ciutat. Són ells els qui amenacen i intimiden però ho fan en un caldo de cultiu propici, un caldo que alguns polítics, irresponsablement, s’encarreguen d’adobar; els uns per acció, els altres per omissió. Els casos se multipliquen: dels ninots penjats a l’entrada de València a les amenaces al periodista Juan Nieto Ivars per preguntar en valència en un programa d’À Punt (sí, ho han sentit bé). El supremacisme lingüístic és, al capdavall, una forma més de racisme.

Davant d’aquesta deriva, comença a ser urgent donar una resposta ciutadana valenta i contundent. No es tracta d’incident puntuals, sinó d’un estat de coses. És la democràcia que està en joc i l’equidistància no és -no pot ser- una opció.

Informa:ELTEMPS.CAT( 9-10-2018)

LES ACUSACIONS DEL JUDICI: COMENCEN A FER AIGÜES

"Comença a fer aigües "


Joan J. Queralt

Van iniciar el dimarts 19 les seves declaracions Romeva, amb una solidesa espectacular, pròpia de la seva formació i trajectòria, i Rull, clar, sòlid i a bastament documentat. L'absurdament maratonià dimecres 20 van declarar Turull, Bassa, Borràs i Mundó. En respondre tots a una fiscalia sense esma, reiterativa i desorientada i a una Advocacia de l’Estat, ara per ara, més aviat fosca i testimonial, la jornada es va allargar baldant tothom i lesionant el dret de defensa.

La sessió va acabar amb una rebequeria, amb el consegüent absis de poder, del president del tribunal en fixar, malgrat les raonades peticions de l’advocat Jordi Pina, novament les deu del matí de dijous per reiniciar les sessions.

Dijous va ser un dia intens, però d’horari moderat. Vila, autojustificant-se, però sense abdicar dels seus plantejaments, i un Jordi Sànchez pletòric, que omplirà portades i planes durant molt de temps.

Semblava, amb aquesta cursa com un pollastre escapçat, que, no se sap per quins set sous, calia acabar com fos les declaracions dels acusats aquesta setmana. No ha estat així, perquè, tal com declaraven, tothom veia que no podia ser. Per acabar-ho d’adobar i de pressionar, el tribunal va fer pública l'agenda de citacions de testimonis. Semblava, pel seu atapeïment, més una llista de judicis de faltes que el calendari del judici més important de la història judicial espanyola. Com no podia ser d’altra manera, aquest calendari també s’ha redefinit. Llegeix més...

Opinions

Visites Rebudes

09243712