EL VALENCIÀ, LA LLENGUA DELS LLAURADORS

"La llengua dels llauradors "

 

Per Violeta Tena

 

L’incident va tenir lloc aquest dissabte mentre passejava pel centre de Castelló. De sobte, una dona se’m va apropar per demanar-me una signatura «per la supervivència del español». En la seua samarreta, un lletrer ben gran deia «Hablemos español». Vaig declinar la invitació i li vaig explicar amablement que jo parlava habitualment valencià i que no pensava que l’espanyol estiguera en perill d’extinció. Fou el punt d’inici d’un intercanvi de parers que jo pretenia almenys cordial però que es va tornar més agre conforme avançava. La discussió va finalitzar quan la senyora va girar cua després d’etzibar-me que el «el valenciano es una lengua de agricultores, que no sirve para nada». No em donà temps a replicar-li; marxà enfurismada a captar nous adeptes a la causa, en una ciutat on, per cert, l’ús social de la llengua ha disminuït de forma considerable en els darrers 50 anys i on, si bé l’escolarització és majoritàriament en valencià, la xicalla parla castellà quan juga al patí de les escoles. Dir que a Castelló l’espanyol està en perill d’extinció és tan forassenyat com afirmar que els gats estan a punt de desaparèixer de la faç de la Terra.

I amb tot i amb això, vaig veure un bon grapat de veïns i veïnes de Castelló estampant la seua signatura en aquell llistat de «Hablemos castellano». No ens ha d’estranyar, però. La dieta mediàtica de la major part de l’opinió pública és farcida de discursos incendiaris. Demagògia en vena. Isabel Bonig parla en tribuna parlamentària dels intents del Botànic de «catalanizar a los valencianos»; Toni Cantó afirma, de Madrid estant, que el castellà està en risc de desaparició en les autonomies amb llengües cooficials. La caverna mediàtica reverbera el missatge i una plèiade de tertulians aplaudeixen, cofois i satisfets, les seues invectives. Si escolta Bonig o Cantó, un senyor de Palència pot arribar a pensar que a Alzira canten ‘Els segadors’ en entrar a l’aula.

L’espai per als discursos alternatius és tan residual com insignificant. I així, mentida sobre mentida, es basteix un marc mental propici per a la manipulació. L’espanyolisme més caspós, el de l’ «A por ellos», a voltes disfressat de taronja, a voltes de blau, torna a emergir a casa nostra, després d’anys latent i erupcions més o menys puntuals. El procés català – i la seua inexitent deriva valenciana- és l’excusa per alimentar un discurs primari i intolerant. Dilluns, d’una de les carreteres d’entrada a València, van aparèixer uns ninots penjats amb unes banderes estelades. Ningú no ha reivindicat l’acció. Aquest mitjà fa setmanes que denuncia la xarxa feixista que campa per València ciutat. Són ells els qui amenacen i intimiden però ho fan en un caldo de cultiu propici, un caldo que alguns polítics, irresponsablement, s’encarreguen d’adobar; els uns per acció, els altres per omissió. Els casos se multipliquen: dels ninots penjats a l’entrada de València a les amenaces al periodista Juan Nieto Ivars per preguntar en valència en un programa d’À Punt (sí, ho han sentit bé). El supremacisme lingüístic és, al capdavall, una forma més de racisme.

Davant d’aquesta deriva, comença a ser urgent donar una resposta ciutadana valenta i contundent. No es tracta d’incident puntuals, sinó d’un estat de coses. És la democràcia que està en joc i l’equidistància no és -no pot ser- una opció.

Informa:ELTEMPS.CAT( 9-10-2018)

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08655497