LA JUSTÍCIA ESPANYOLA TORNA A QUEDAR BEN RETRATADA: ABSOLT EL NÉT DE FRANCO QUE VA ATROPELLAR EBRI DOS GUÀRDIES CIVILS

La transició espanyola no va fer net a la institució judicial i encara avui dia els ciutadans en pateixen les conseqüències. Ara fa unes setmanes el jutjat penal de Terol va condemnar a Franco Martínez-Bordiú a la pena de 18 mesos de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat, 12 mesos de presó per un delicte de conducció temerària i 12 mesos de multa pel delicte de danys pels fets ocorreguts el 30 d’abril de 2012 a Burgos quan va atropellar a una parella de la Guardia Civil.

Ara, però, ha quedat absolt i declarat innocent per l’Audiència Provincial de Terol, tribunal on el franquista va presentar recurs. La sentència compta amb un vot particular, dictat pel magistrat Fermín Hernández Gironella.
Publicitat

Els magistrats de l’Audiència Provincial no comparteixen els fets tal com apareixen recollits en la sentència dictada pel jutjat penal de Terol i consideren que no es va practicar “prova de càrrec suficient” capaç d’afeblir el principi constitucional de presumpció d’innocència i capaç de sustentar la condemna imposada a l’ara apel·lant (Franco Martínez-Bordiú). Segons recull eldiario.es, en essència, argumenten que no hi va haver reconeixement ni identificació pel perjudicat que va intervenir en els fets, ja que la seva declaració “no resulta de cap manera concloent”.

És en aquest punt on el magistrat Fermín Hernández Gironella fa el seu vot parcialment discrepant limitat en els “fets provats” i en els fonaments de dret, al fet d’afirmar-se i raonar que es trobava el recurrent a Madrid en el moment dels fets, si bé compartint que no es trobava en les localitats referides.

Informa:LAREPUBLICA.CAT (10-10-2018)

LA CRISI DEL QUARANTA ANYS DE LA CONSTITUCIÓ: POQUES COSES A CELEBRAR

 


"La crisi dels quaranta "

 

Joan J. Queralt

 

Tots els tòpics solen tenir un bri de veritat, bri que no fa que sigui una cosa substancial. Veritat no és sinònim d’importància. La Constitució compleix 40 anys i ja en fa molts que està en crisi, molts abans del 40: vet aquí la seva veritat.

Bons companys de Madrid em van oferir fa un parell d’anys participar en un llibre col·lectiu sobre la Constitució, amb comentaris de passatges del seu articulat des de la meva especialitat. Ho vaig declinar. He estat convidat a diverses celebracions referents al 40è aniversari de la Carta Magna. Els he declinat tots. La raó: no puc felicitar-me per un text que ha estat ficat dins una gàbia de ferro colat i, en expressió del mateix Tribunal Constitucional (TC), se l’ha petrificat. No en queda res, de l’esperit ni del pacte constitucional del 78.

El pacte del 78, com tota la Transició, és ara maleït. Crec que és injust. El 78 es va fer el que es va poder. Si no es va fer més, és que no se'n va saber més o no es podia fer més... o es va creure que no es podia fer més. Potser va faltar punch, com va demostrar el 23-F: el franquisme estava a les acaballes, eren pocs i covards, però els va sortir prou bé.

El pacte del 78, com tota la Transició, és ara maleït; crec que és injust

La Constitució va tenir una sortida de cavall, com poques altres a la història contemporània. Primer de tot, tothom va entendre, menys els irreductibles de sempre, que la Constitució era una norma jurídica i, per tant, com qualsevol altra, directament aplicable per tots els poders públics, tribunals inclosos. Els exemples són nombrosos. Especialment, la carta de drets fonamentals i ordinaris no és ni de lluny el pitjor del text constitucional. La prova de la seva qualitat democràtica (i tècnica) és que l’article 22.1 de la Llei de transitorietat, juntament amb els drets estatutaris, la va fer seva fins que no es redactés la Constitució catalana. Llegeix més...

Visites Rebudes

08620739