SÁNCHEZ FA SERVIR EL " DIÀLEG " PER ATIAR LES DIVISIONS ENTRE L'INDEPENDENTISME

Pere Martí

 

Contradiccions. Quan encara no sabem en què consisteix el diàleg ofert pel president del govern espanyol, perquè no ha fet cap oferta concreta, sí que en sabem les intencions: dividir l’independentisme. No és cap estratègia secreta. Pedro Sánchez ha afirmat públicament que les divisions entre Junts per Catalunya i ERC són fruit de la seva estratègia de diàleg. La ministra Meritxell Batet també va reivindicar les ‘contradiccions’ al si de l’independentisme com a trofeu. Per tant, és una anàlisi compartida pel govern espanyol. D’acord amb aquesta tesi, el diàleg no és cap oferta honesta per a resoldre el conflicte polític de Catalunya, sinó un instrument per a dividir l’independentisme, afeblir-lo i fer que deixi de ser majoritari.

La sinceritat de Sánchez és d’agrair, perquè ara ja sabem que darrere la paraula ‘diàleg’ no hi ha cap proposta seriosa, sinó que tan sols hi ha intenció de dividir els independentistes entre moderats i radicals o, dit d’una altra manera, entre bons i dolents. No és pas cap estratègia nova. Ja ho van intentar el govern de Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaria. La Moncloa presentava el diàleg amb Carles Puigdemont com una cosa impossible, perquè era un immobilista, mentre que es destacava la ‘sintonia’ que hi havia entre la vice-presidenta i Oriol Junqueras. Una imatge completament falsa pel que fa als resultats reals de les converses, però que servia per a fer que les relacions entre tots dos dirigents i sengles formacions fossin tenses. Finalment, el govern del PP no va tenir miraments a l’hora d’aplicar el 155, empresonar Junqueras i forçar Puigdemont a exiliar-se per estalviar-se la presó.

La jornada d’avui ha estat un exemple d’aquesta estratègia. Mentre el president Torra ha assegurat al parlament que a Pedro Sánchez se li ha acabat el crèdit i que la reunió del juliol ‘només va ser una fotografia’, el vice-president Pere Aragonès ha mantingut una breu trobada amb la vice-presidenta Carmen Calvo, per parlar del pressupost de l’estat espanyol. La vice-presidenta mateix s’ha encarregat de filtrar la reunió a la premsa, amb una versió molt positiva de la trobada, assegurant que ERC havia mostrat una bona disposició a aprovar el pressupost de Pedro Sánchez. Pocs minuts després, el mateix Pere Aragonès ha desmentit aquesta versió positiva amb una piulada advertint que mentre no hi hagi canvis en les acusacions del Tribunal Suprem espanyol contra els presos independentistes ‘no és possible parlar de pressupostos’. Però la maniobra de Calvo quadra perfectament amb aquesta estratègia de fomentar ‘contradiccions’ entre els dos socis del govern de la Generalitat.

Però al govern del PSOE aquesta vegada li serà més difícil, perquè els dos interlocutors de la Generalitat amb el govern espanyol són el vice-president Pere Aragonès i la consellera de Presidència, Elsa Artadi, que s’entenen perfectament. Pot semblar una contradicció, sobretot aquests dies, però en el govern de Torra no hi ha pas tantes tensions internes com en el govern de Puigdemont, tot i que externament la divisió és més visible i sagnant. De portes endins, hi ha més calma perquè no hi ha líders que competeixin electoralment per unes futures eleccions, si més no ara per ara. I tant Artadi com Aragonès són dos pragmàtics que es guarden prou de parlar d’eleccions. Ací no hi trobaran escletxes. L’altre interlocutor amb el govern espanyol és Ernest Maragall, en tant que president de la part catalana de la comissió mixta, però el conseller d’Acció Exterior té els dies comptats al govern perquè serà el candidat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona. La feina que pugui fer l’haurà de traspassar al seu successor, que en teoria serà Alfred Bosch, però les funcions de relació amb el govern espanyol podrien canviar de mans.

Amb aquest quadre, es fa difícil un diàleg que vagi més enllà de qüestions administratives en reunions sectorials, però difícilment ERC i el PDECat donaran suport al pressupost si abans el govern del PSOE no mou fitxa en la qüestió del dret d’autodeterminació. I votin què votin, aniran junts perquè ni als uns ni als altres no els convé de sortir retratats com aquells que van cedir en canvi de res, tal com va passar a la investidura. Si Sánchez fos un líder polític responsable, el preocuparia la divisió de l’independentisme, perquè depèn dels seus vots per a continuar governant, tant els d’ERC com els del PDECat. Com a espanyolista, pot estar eufòric, però com a governant és un insensat. Sense el suport dels disset diputats independentistes no seria president i no tindrà pressupost. Els ha de menester tots.

Informa: VILAWEB.CAT (11-10-2018)

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08636189