ÀREA METROPOLITANA I ABSTENCIÓ, POSSIBLES ENTRADES DE VOX A CATALUNYA

"Àrea Metropolitana i abstenció, possibles portes d’entrada de VOX a Catalunya "
La llei electoral aplicada a Catalunya és molt proporcional i afavoreix la representació de formacions més petites, sobretot en un context de baixa participació

 

Gemma Aguilera

 

“Ben aviat tindrem diputats al Parlament de Catalunya”. És la profecia del president de VOX, Santiago Abascal, després que la formació d’ultradreta hagi aconseguit 12 escons al parlament andalús fruit dels gairebé 400.000 sufragis aconseguits, i de retruc, pugui fer el salt a les institucions espanyoles amb un senador per designació autonòmica. Els resultats electorals de l’extrema dreta a Catalunya a priori no dibuixen una perspectiva de gran èxit com a Andalusia. A les eleccions espanyoles del 2016, VOX va obtenir només 197 vots a Catalunya, i a les municipals del 2015, on va concórrer només en algunes poblacions, no va obtenir cap regidor. A tall d’exemple, a Barcelona ciutat va obtenir 1.505 vots (0,22%), i a Sant Cugat, 482 (1,32% dels vots). A tot l’Estat, VOX va obtenir 22 regidors i 50.015 vots. L’altra formació d’extrema dreta a Catalunya, Plataforma per Catalunya, va passar dels 67 regidors del 2011 als 5 del 2015. PxC no es va presentar al Parlament el 2015, però el 2012 havia obtingut 60.000 vots a tot el país (1,65%).

Sobre el paper, aquests resultats no evidencien cap possibilitat remota d’assalt al Parlament de l’extrema dreta, però des del 2015 i el 2016 ha plogut molt a Catalunya. L’ascens de Cs és la prova que el nacionalisme espanyol fa forat al país. La formació d’Inés Arrimadas va guanyar les eleccions del 21D amb 36 diputats. Per tant, és difícil descartar també un ascens de l’extrema dreta fins al punt d’obtenir representació parlamentària.

 

VOX marca l'agenda

 

VOX, que ha marcat l’agenda judicial exercint amb èxit d’acusació popular contra els líders independentistes, ara també marcarà l’agenda política andalusa, i de retruc, frenarà els tempos de Pedro Sánchez per convocar eleccions espanyoles. Si el PSOE queda fora del a Junta d’Andalusia, Moncloa tindria més interès a allargar el seu executiu fins al 2020, superat el cicle de les municipals, autonòmiques i europees del 2019. Però la incògnita de quan se celebraran eleccions al Parlament a Catalunya, la ultradreta, que ja té l’empara del PP i de Ciutadans, comença a preparar l’assalt a Catalunya. De fet, la catalanofòbia ha estat la seva principal arma llancívola a Andalusia, a més de la xenofòbia, l’odi cap al col·lectiu LGTBI i el masclisme, tot plegat sumat a un culte a la legió i a la nació espanyola molt més extrem que el que pot oferir el PP o Ciutadans.

Però és fàcil, aconseguir un escó al parc de la Ciutadella? En el cas d’una formació de poca implantació territorial és més senzill que fer-ho al Congrés dels Diputats, on el sistema de 52 circumscripcions amb pocs diputats per a cadascuna fa que la barrera del 3% i el repartiment d’escons per la llei d’Hondt no afavoreixi les candidatures de dimensió petita. Així ho explica a El Món el catedràtic de Ciència Política de la UB Jordi Matas. “A Catalunya, tot i que segueix la llei electoral espanyola, i a Andalusia, amb llei pròpia, la proporcionalitat és molt més elevada que a l’Estat, perquè el nombre de diputats per circumscripció és superior a 10 en tots els casos. I justament, la clau de la proporcionalitat és la magnitud de la circumscripció. A les espanyoles, en només 5 de les 52 circumscripcions es trien més de 10 diputats, xifra a partir de la qual es genera proporcionalitat amb la llei d’Hondt”, relata Matas. En aquestes condicions, l’aplicació de la llei electoral a Andalusia i a Catalunya “afavoreix les formacions petites, sempre que superin la barrera del 3%, perquè a més escons a repartir, més proporcionalitat es produeix i més fàcil és aconseguir representació”, remarca.

 

La lleia catalana l'afavoreix

 

En el cas que la llei electoral contemplés una circumscripció única, com succeeix a les europees, Jordi Matas remarca que “el sistema encara seria més proporcional perquè tots els vots van al mateix sac. A Andalusia hauria entrat el PACMA, que actualment, amb un 2,5% dels vots a la circumscripció de Màlaga s’ha quedat fora”. Pel que fa al cas de VOX, Matas creu que “amb la llei aplicada a Catalunya, “molt més proporcional”, tindria opcions d’obtenir representació parlamentària: “Hauria de superar la barrera del 3%, però si canalitza tota la seva força a Barcelona, on hi ha en joc 85 escons, no és descartable”.

Ara bé, VOX es veuria perjudicat per una alta participació, perquè aleshores obtenir un escó resulta més car en qualsevol circumscripció. De fet, Unió Democràtica va obtenir 100.000 vots el 2015 i no va aconseguir cap escó perquè la participació va ser molt elevada (77,4%), mentre que aquests 100.000 vots, com explica Matas, haurien donat amb tota probabilitat 3 escons a les eleccions del 1992, on es va registrar el mínim històric de participació (54,7%). També remarca el cas del Partit Andalusista, que va entrar al Parlament amb 2 diputats per Barcelona el 1980 amb un 3,01% dels vots. “Els partits que treuen el nas per primera vegada al Parlament ho fan per Barcelona, la circumscripció amb més escons i més proporcionalitat, de manera que sembla lògic que VOX intenti l’assalt en aquest territori. A la resta de circumscripcions és molt més complicat, si bé sociològicament, Tarragona seria on millor ho tindria”, conclou el catedràtic de Ciència Política de la UB.

Informa:ELMON.CAT (4-12-2018)

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08658332