LA PRIMERA VICTÒRIA DE LA VAGA DE FAM DELS PRESOS: EL TC RESPON

" La primera victòria de la vaga de fam dels presos "
Els ultres de Blanquerna van presentar un recurs d'empara al TC, que el va admetre el mateix dia i el va resoldre al cap de quatre dies, mentre els independentistes han d'esperar més d'un any

 

 Pere Martí



El primer recurs que Jordi Sànchez va presentar al Tribunal Constitucional espanyol contra la situació de presó preventiva fa 374 dies que dorm en un calaix. Al costat del de Jordi Turull, presentat fa més de sis mesos. En una situació normal, un recurs d’aquestes característiques s’ha de resoldre en trenta dies. Els ultres de Blanquerna, per exemple, van presentar un recurs d’empara el 17 de novembre de 2017, el TC el va admetre el mateix dia i va resoldre’n les mesures preventives al cap de quatre dies: van ser posats en llibertat. Es veu que la durada d’un recurs d’empara també depèn de la ideologia de qui el presenta.

Els magistrats del tribunal dilaten el recurs de Jordi Sánchez i de tots els presos polítics catalans deliberadament i per això Sànchez, Turull, Josep Rull i Quim Forn fan vaga de fam. És un gest dràstic, que posa en risc la seva salut, però és l’única manera de denunciar aquesta anomalia i sembla que pot tenir algun efecte. El ple del Tribunal Constitucional es reunirà la setmana que ve i començarà a examinar els recursos dels presos independentistes. Fonts del tribunal s’han afanyat a desvincular aquest fet dels recursos de la vaga de fam dels presos. Només aquest desmentiment ja és una victòria dels vaguistes, perquè no és creïble que després de més d’un any de tenir-los aturats la setmana que ve s’hi posin per voluntat pròpia. Això no vol dir automàticament que resolguin sobre els recursos, perquè ja han filtrat que poden sorgir dificultats arran de la ‘complexitat’ del cas. Però que gesticulin, fent veure que ho volen resoldre, ja és una novetat.

Els presos que fan vaga de fam no demanen una resolució positiva, que els permeti sortir en llibertat, ni negativa, sinó senzillament que el TC resolgui, que prengui una decisió. Aleshores hauran exhaurit totes les vies legals a l’estat espanyol i podran recórrer al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Aquest és el pas que la justícia espanyola no vol. Saben que ho tenen perdut, perquè la instrucció s’ha fet imputant delictes inexistents als dirigents independentistes, com ha demostrat la justícia europea que s’ha pronunciat sobre els exiliats.

Les excuses que fan córrer per no prendre decisions és que l’esborrany de la sentència de Sànchez no s’ha acabat de redactar i que podria caure de l’ordre del dia, després de més d’un any de temps per a redactar-lo. O també que com que el va presentar contra la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela –que és qui va dictar la presó–, però després el cas va passar al Tribunal Suprem, el recurs podria decaure. És curiós que decaiguin els recursos però es mantinguin els empresonaments provisionals. Qualsevol excusa és bona per a evitar de pronunciar-se i així continuar frenant el recorregut judicial cap a Estrasburg. Veurem què passa la setmana entrant, durant el ple del tribunal, que es reunirà de dimarts a dijous, però les defenses dels presos no són gaire optimistes.

Així i tot, la pressió creix. Dilatar una decisió no és prevaricar, perquè no es pot demostrar que es faci intencionadament, però sí que allarga una situació manifestament injusta. I és un argument més de les defenses per a afegir a la llista d’irregularitats quan el cas arribi a Estrasburg. Avui mateix la fiscal general de l’estat espanyol, María José Segarra, també s’ha hagut de referir als presos que fan vaga de fam i ha defensat la lentitud del Constitucional, perquè ‘aquestes coses demanen temps’. Sobretot si ets un pres independentista.

Informa:NACIODIGITAL.CAT (5-12-2018)

 

 

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08658302