QUÈ VA SER LA CAPUTXINADA ?

"Què va ser la Caputxinada?"

 


Gustau Nerín

 

La Caputxinada va ser el primer gran acte de protesta estudiantil realitzat a Catalunya contra el franquisme. Centenars d'estudiants van ser assetjats al convent dels caputxins de Sarrià per la policia franquista. El suport de nombrosos intel·lectuals als tancats va reforçar el ressò de la protesta. Amb el temps, la Caputxinada esdevindria un dels moments clau de la lluita antifranquista a Catalunya.

El març de 1966 feia més d'un any que grups d'estudiants organitzaven un sindicat per oposar-se a l'oficialista Sindicato de Estudiantes Universitarios (SEU). Van constituir el Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) a partir de la constitució de juntes de delegats a totes les facultats. Al darrere d'aquesta entitat hi havia el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) que havia donat la consigna d'anar fent-se present a totes les institucions on fos possible (i d'aquí, per exemple, la creació de les Comissions Obreres).

El SDEUB va decidir preparar una assemblea fundacional per al dia 9 de març, que va ser convocada obertament, però per evitar que la policia l'avortés, van amagar fins al darrer moment el lloc de trobada. Aquest no era altre que el convent dels caputxins de Sarrià. Els membres de la comunitat, a diferència d'altres grups de religiosos, havien decidit acollir l'oposició al règim.

 

"Ens van tancar"

 

L'organització va ser molt bona i la policia va tenir notícia del lloc de la trobada quan ja s'havia iniciat l'acte. Quan la policia va arribar al lloc, s'hi concentraven més de 450 persones. Les forces de seguretat els van comminar a abandonar el lloc, tot identificant-se. Els estudiants van decidir no sortir si havien de mostrar la seva documentació, per evitar represàlies, i els caputxins van decidir acollir-los, considerant-los com hostes del convent. "No ens vam tancar, ens van tancar", comentava després el filòsof Fernández Buey, una de les ànimes dels fets. Els intel·lectuals presents es van solidaritzar amb els estudiants i s'hi van quedar.

 


La tancada

 

La policia immediatament va rodejar el convent i només deixava entrar i sortir els membres de la comunitat caputxina. Els estudiants ràpidament van organitzar cursos, activitats i conferències, aprofitant l'alt nombre d'intel·lectuals presents. I van aprovar un manifest, molt avançat, que havia elaborat el filòsof Manuel Sacristán. Però hi havia problemes, ja que el convent no estava preparat per acollir tanta gent. No hi havia llits, ni espais per descansar. Fins i tot faltava el menjar. En bona part, els retinguts van sobreviure gràcies als entrepans que els seus simpatitzants els llançaven des del Liceu Francès, adjacent al convent dels caputxins. Però la tancada va generar una gran solidaritat: de seguida molts periodistes estrangers van arribar a Barcelona atrets per la història i van divulgar internacionalment els fets.

 


Obligats a sortir

 

Els caputxins, amb l'ajuda del bisbat, van intentar mitjançar amb les autoritats perquè es permetés la sortida dels presents sense identificar-se. Però les gestions del pare Botam, superior dels caputxins, no van tenir èxit. El dia 11, en un consell de ministres, el mateix Franco va ordenar que es buidés immediatament el convent i que es reprimís els assistents. La policia va intervenir de seguida i va identificar tots els assistents (a excepció de les dones, una minoria). Això suposava una vulneració del Concordat signat amb el Vaticà el 1953, que establia que la policia no podia actuar en centres catòlics sense la preceptiva autorització eclesiàstica.

 


Repressió severa

 

Tot seguit es va començar a represaliar els assistents. Molts dels presents van rebre fortes multes. Alguns estudiants van ser expulsats de la universitat. El SDEUB va ser prohibit. I molts professors que havien participat en la tancada o s'havien solidaritzat amb els tancats van ser expulsats de la universitat. Alguns fins i tot van ser jutjats pel Tribunal d'Ordre Públic. Però les detencions i els processos van generar una onada de solidaritat. A París es va organitzar una subhasta d'obres d'art, cedides per destacats artistes, amb la qual es va aconseguir reunir els més de dos milions de pessetes exigits pels tribunals com a fiances. Fins i tot van sobrar diners.

 


La reacció

 

La detenció i persecució de centenars de persones va despertar una onada de solidaritat. Per primera vegada, després de la Guerra Civil, comunistes, socialistes, nacionalistes i democristians es van reunir per ajudar els detinguts. Es va crear la Taula Rodona de Forces Polítiques, que va ajudar a crear contactes entre les forces d'oposició i a articular una resposta comuna al règim. Això seria la base per a la creació, el 1971, de l'Assemblea de Catalunya, una de les plataformes més eficaces de lluita contra el franquisme. I, mentrestant, el SEU perdria definitivament la seva hegemonia a la universitat: les facultats acabarien convertint-se en un dels feus de l'oposició al règim.

 


Hi eren tots

 

Entre els estudiants assistents n'hi havia alguns que posteriorment destacarien en el món de la política, de les arts... Amb perfils ben diferents: des de Montserrat Roig fins al conseller Mas-Colell. Entre els professors presents hi havia els futurs polítics socialistes Raimon Obiols i Ernest Lluch, el futur editor Xavier Folch, els historiadors Miquel Izard i Antoni Jutglar, el polític comunista Jordi Solé Tura, el geògraf José María Vidal Villa i, sobretot, el filòsof Manuel Sacristán, ànima del manifest i de tota la trobada. Entre els convidats hi havia intel·lectuals de primera línia: Antoni Tàpies, Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, José Agustín Goytisolo, Agustín García Calvo, Jordi Rubió i Balaguer... I fins i tot set periodistes, entre els quals Lluís Permanyer i Josep Maria Cadena.

Informa:ELNACIONAL.CAT (5-12-2018)

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08658118