LA VAGA DE FAM: QUINA RESPOSTA POLÍTICA I SOCIAL CAL DONAR-HI ?

"La  vaga de fam: Quina resposta política i social cal donar-hi?"
De les accions de solidaritat a la necessitat d'unitat estratègica política, l'acció dels vaguistes sacseja consciències

 

Josep Casulleras Nualart

 

La vaga de fam que han començat quatre dels presos polítics ha tingut un gran impacte polític, social i emocional. De seguida la societat civil hi ha reaccionat, intensificant la protesta a la rodalia de la presó dels Lledoners i convocant dejunis col·lectius. El primer, de caràcter simbòlic, és avui als Caputxins de Sarrià, amb la participació de la consellera i portaveu del govern, Elsa Artadi, i alguns altres diputats de Junts per Catalunya i d’ERC. I serà el dia 9 vinent que a Montserrat començaran els torns de dejuni en què tothom qui vulgui pot participar, una acció que rep el suport de les formacions polítiques principals (ERC, el PDECat, JxCat, CUP), i l’ANC, Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM). També s’hi han afegit dos membres dels comuns a títol individual, Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet. A més, l’AMI impulsarà mocions als ajuntaments en suport als presos polítics i demanarà un pronunciament del Tribunal Constitucional espanyol sobre els recursos presentats.

Aquestes han estat les respostes de la societat civil i dels partits polítics durant aquesta primera setmana de vaga de fam de Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn. Tots quatre han sacsejat consciències amb la seva acció, que porta un pas més enllà la desobediència civil no violenta i legítima. Una protesta amb una motivació concreta, demanar al Tribunal Constitucional espanyol que, encara que els desestimi, atengui els recursos d’empara contra l’empresonament preventiu, que fa mesos que dura, més d’un any per a Sànchez, i que desbloqui la via de denúncia als tribunals internacionals. Però sobretot reactiva la projecció internacional de la reivindicació catalana per l’autodeterminació i contra la violació de drets fonamentals per part de l’estat espanyol en la represàlia judicial, política i policíaca contra l’independentisme.

 

Suport als vaguistes i a les famílies


‘Aquesta vaga de fam ratifica una vegada més la injustícia comesa contra tota una sèrie de persones que van respondre a una voluntat democràtica servint els seus ciutadans’, diu l’històric activista pels drets humans Arcadi Oliveres en declaracions a VilaWeb. ‘Hi ha unes quantes maneres de protestar contra això i ells han pensat que aplicar aquesta manera tradicional de lluita no violenta és una manera contundent d’expressar aquesta protesta. Per tant, jo crec que necessiten que tots els donem suport perquè ho fan amb un esforç molt important per a ells i la seva salut.’ La solidaritat als vaguistes i l’escalf a les seves famílies és una primera reacció. Ho expressa el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri: ‘És indispensable de fer-los un seguiment de l’estat anímic i de salut i traslladar-los el màxim escalf. Igual a les famílies. Òmnium Cultural és a la seva disposició. Òmnium escoltarà també totes les propostes que posi damunt la taula la societat civil i ajudarem a articular les que siguin acordades.’ En quatre dies, la web vagadefam.cat ha recollit més de dues-centes mil adhesions. I hi ha hagut la iniciativa dels dejunis. Són menes de protesta amb precedents al nostre país, però que ara prenen una altra dimensió.

Ho explica la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, que destaca el punt d’inflexió que va significar l’1-O en la mobilització social a Catalunya, per l’extensió i generalització de formes de protesta pacífica i de desobediència civil. La vaga de fam hi incideix: ‘Tot el moviment independentista ha de fer un canvi de xip, de paradigma. Fins ara hem estat en una fase bàsica, en una lluita no violenta que era la fase de denúncia. L’1-O és un punt d’inflexió, amb la defensa de la gent amb els seus cossos del dret de votar. Però canviar el paradigma d’estratègia de lluita és complicat. Cal un canvi de mentalitat i una preparació per part de tots que requereix un cert temps’, diu Paluzie.

D’entrada, ajuda a tornar a visualitzar una situació d’excepcionalitat política, a treure la son de les orelles, a fer entendre que no es pot normalitzar la repressió. El sociòleg Salvador Cardús ho veu així: ‘El drama de la normalització d’una situació tan bèstia com l’actual és que al final ens acostumem a tot. Que tinguem un govern elegit democràticament a l’exili i a la presó és tan bèstia; una gent que no ha fet cap crida a prendre cap arma, que no ha tingut cap comportament fora de l’estrictament legítim, és tan bèstia que fa patir de veure com ens hi acostumem. La vaga de fam té la virtut de posar de nou l’accent en aquesta brutalitat, i això és un element molt important.’

 

Quines accions de protesta?


Però què més es pot fer? ‘S’han de fer accions de carrer’, diu Oliveres. ‘És evident que no es poden fer cada dia, però sí de tant en tant.’ I en posa uns quants exemples: ‘A Catalunya hi ha tota una sèrie d’empreses que serveixen a partits que es neguen a reconèixer l’autodeterminació. Jo crec que una eina molt important és la del boicot al consum. Ara s’acosten les grans compres de Nadal i hem de saber exactament què fan les empreses, amb què i per a què. I a partir d’aquí intentar boicotar-les. Diria això mateix de les institucions financeres. A part de donar suport, hem de tenir en compte un ventall d’opcions diferents, que poden anar del boicot a la desobediència civil, com la de l’1-O, o a accions variades en funció de les circumstàncies.’

La direcció de les entitats sobiranistes subscriu que caldrà fer més accions de protesta, però van amb peus de plom. Pas a pas. ‘Com a entitat pensarem de quina manera podem ajudar a fer visible la denúncia dels vaguistes’, diu Mauri. I Paluzie demana que no s’avanci ningú, i que se sàpiga mesurar cada acció de protesta tenint en compte que el camí pot ser llarg. ‘De vegades hi ha un risc que una acció concreta que s’emmarca en una lluita no violenta com és la vaga de fam generi un impacte i una reacció que ens faci precipitar en les accions d’acompanyament. Les accions de lluita no violenta han de tenir un sentit i un objectiu, han de ser intel·ligents, han de ser eficaces. I s’han de fer en cadascun dels moments clau. D’alguna manera, que l’impacte emocional d’això no faci que generem una dinàmica no prou pensada i contraproduent, perquè la lluita que emprenem serà relativament llarga i tindrà molts moments els pròxims mesos. Hem de saber decidir, pensar i fer accions d’impacte que ajudin a la causa. I a parer de l’ANC l’acció per l’acció no té gens de sentit si no hi ha uns objectius polítics concrets. L’objectiu polític és fer efectiva la independència. Aquest objectiu interpel·la no tan sols la gent, sinó els nostres representants al parlament i el govern també.’

 

Resposta de cohesió

 

Salvador Cardús també interpel·la els partits i el govern perquè siguin capaços de donar una resposta política de cohesió i decisió a una protesta com la vaga de fam. ‘Cal exigir que hi hagi unitat estratègica, una presa de decisions que ens permeti de continuar endavant i que ni les forces polítiques ni la societat civil restin encallats, perquè ens ha durat massa el desconcert; em pensava que seria més breu i que la primavera passada hauríem recuperat la iniciativa, el discurs i el relat. I la veritat és que ens costa moltíssim. Jo diria que les vagues ens poden portar a la recuperació de la iniciativa en el temps, en l’acció, on ens hi haurien de portar.’ Paluzie ho rebla: ‘No ens en sortirem fins que no tinguem clar tots que la solució és la independència i hi hagi coordinació sobre la manera com arribar-hi. La mobilització s’ha d’emmarcar en una estratègia. Nosaltres ens hem reafirmat en la via unilateral, per a la qual cal que estiguem més preparats tots plegats: la societat civil, el govern i el parlament.’

informa:VILAWEB.CAT (6-12-2'018)

COM ARRUÏNAR L'INDEPENDENTISME EN TRES DIES

 

"Com arruïnar l’independentisme en tres dies "

No pertoca a cap partit interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació

 

JOAN B. CULLA

 

Primer de tot: si en les actuacions dels antiavalots dels Mossos del dijous 6, a Girona i a Terrassa, s’hi produí alguna transgressió dels protocols del cos o de les ordres rebudes, si aquestes últimes eren inapropiades, si es donà algun excés o acarnissament en l’ús de la força o qualsevol altra irregularitat, és imprescindible que hom depuri responsabilitats i es dictin les mesures disciplinàries corresponents.

Dit això, afegeixo sense embuts una altra cosa: no és a la CUP a qui correspon fixar el model policial d’aquest país, ni dictar eventuals canvis en la “cultura de seguretat” del govern de Catalunya, com semblava pretendre l’altre dia el diputat Carles Riera. D’una banda, perquè la CUP representa ara mateix el 4,5% dels votants catalans, i no forma part del Govern ni de la majoria que el sustenta. De l’altra, perquè és difícil reconèixer-li autoritat en la matèria al grup polític un alt representant institucional del qual lluïa orgullós una samarreta amb la sigla ACAB, que vol dir "All Cops Are Bastards", o sigui “Tos els policies són uns malparits”. No em consta que la formació anticapitalista hagi explicat mai en què consistiria el seu “model policial” (a banda de dissoldre la Brimo), però goso afirmar que, entre Patrulles de Control o Guàrdies Rojos i una policia democràtica europea, la immensa majoria dels ciutadans preferim això segon.

Tampoc no pertoca a la CUP –ni a cap altre partit– interpretar o posar límits a la llibertat de manifestació, determinant qui pot exercir-la i qui no. Tal com explicava dissabte aquí mateix l’exconsellera (d’Interior i de Justícia) Montserrat Tura, les convocatòries subscrites per organitzacions legals són simplement “comunicades” a l’autoritat, que no les pot “prohibir”. En tot cas, s’hauria d’instar la il·legalització judicial de determinats grups o plataformes, però no m’imagino els cupaires avançant per aquest camí... Llegeix més...

Visites Rebudes

08658548