JO ACUSO EL SR. EUGENI GAY PEL MANIFEST " EL DERECHO AL SERVICIO DE LAS LIBERTADES "

Jo acuso el Sr.Eugeni Gay"

Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari
Jo acuso el Sr. Eugeni Gay, que encapçala el manifest "El derecho al servicio de las libertades", de ser responsable de que Catalunya no es regeixi per l'Estatut d'Autonomia que van votar els ciutadans en referèndum l'any 2006, que va seguir de manera escrupolosa els procediments legals per a la seva elaboració al Parlament català i al Congrés de Diputats.

Jo acuso al magistrat que va signar la sentència del Tribunal Constitucional de vulnerar l'article 152.2. de la Constitució espanyola que estableix: "Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents".

Jo acuso al Tribunal Constitucional de no haver aplicat en la sentència sobre l'Estatut l'article 10.2. de la C.E. que estableix que els drets fonamentals s'interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals ratificats per Espanya"

Jo acuso al vicepresident d'aquell Tribunal d'imposar a Catalunya un Estatut que no pot portar altre nom que el de "Estatut de la Prevaricació". Perquè l'article de la C.E. citat no els permetia modificar l'Estatut aprovat en referèndum. Si considerava determinats articles anticonstitucionals havia d'ordenar la repetició de tot el procediment i sotmetre'l de nou a referèndum.

Jo acuso a l'antic membre del T.C. de no haver denunciat les maniobres i pressions que el Partit Popular i el Govern espanyol van exercir sobre el Tribunal Constitucional en forma de recusacions, de no renovació dels magistrats amb el seu mandat vençut, etc. durant els quatre anys que van durar les deliberacions.

Jo acuso al primer signant del manifest "El Derecho al servicio de las libertades" d'haver trencat el pacte constitucional entre el poble català i el règim de la monarquia constitucional. Perquè l'article 152.2. de la C.E. citat era el resultat de la negociació entre la monarquia constitucional postfranquista i la llarga lluita dels demòcrates antifranquistes aplegats a l'Assemblea de Catalunya, el tercer punt de la qual els comprometia a "el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l'Estatut de 1932, com a expressió concreta d'aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d'autodeterminació". Els partits catalans que formaven part d'aquesta Assemblea van guanyar les eleccions de juny de 1977 i van aconseguir el restabliment de la Generalitat republicana i el retorn del seu President a l'exili la tardor d'aquell any. Per tant abans que s'aprovés la Constitució espanyola de 1978. L'article 152.2. era un reconeixement implícit del poble català com a subjecte polític i una garantia de que l'Estatut d'Autonomia no seria modificat sense el consentiment del poble català, manifestat en referèndum.

Jo acuso als juristes que apel·len a la llarga tradició jurídica catalana d'ignorar deliberadament que el Decret de Nova Planta va ser el cop més destructor que aquesta tradició ha patit a la història. Apel·lant al dret de conquesta, l'antítesi del dret democràtic, Felip V va abolir la Constitució catalana i totes les seves institucions, va imposar les lleis castellanes i va annexar Catalunya al Regne de Castella; les Corts de Càdiz va canviar -li nom pel de Regne d'Espanya.

Jo acuso a l'antic degà de l'Il·lustríssim Col·legi d'Advocats de Barcelona de negar l'existència del poble català com a subjecte polític i a més insultar-lo al titllar-lo de subespècie en aquella sentència i de negar-li el dret a l'autodeterminació, contra el suport que la majoria dels advocats de Barcelona van atorgar a l'Assemblea de Catalunya, inclòs el seu tercer punt, en la lluita contra el franquisme.

Jo acuso a l'il·lustre advocat Sr. Gay Montalvo d'haver deixat els ciutadans de Catalunya absolutament indefensos davant de la seva sentència contra l'Estatut, perquè sabia que no tenen cap via dintre de la legalitat espanyola per recórrer contra la seva decisió.

Jo acuso a l'antic membre del Tribunal Constitucional d'haver abocat el poble català i els seus dirigents a l'últim recurs de la desobediència civil per fer defensar la seva voluntat expressada en referèndum. Un camí dur, però l'únic recurs digne quan és negat un dret fonamental com el de l'autodeterminació, el primer proclamat pel Pacte Internacional dels Drets Polítics i Civils que el Regne d'Espanya ha signat.

Jo acuso al Tribunal Constitucional de no haver aplicat en la sentència sobre l'Estatut l'article 10.2. de la C.E. que estableix que els drets fonamentals s'interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals ratificats per Espanya. Insto als signants del manifest citat que abans de pontificar sobre la democràcia i l'estat de dret comparin la sentència contra l'Estatut de Catalunya amb l'opinió de la Cort Suprema del Canadà sobre els dret de Québec. Constataran que tots els raonaments dels magistrats canadencs tenen suport de principis democràtics universals. Veuran que aquesta Cort Suprema va establir "el dret a decidir" dels quebequesos, del que tant s'ha parlat als darrers anys, que no consta en la constitució del Canadà.

Jo acuso al Sr. Eugeni Gay Montalvo de cinisme quan en el manifest "El derecho al servicio de las libertades" afirma que el marc jurídic establert en el Estats de Dret evoluciona de manera pacífica quan ell, en opinió del catedràtic de dret Javier Pérez Royo, va protagonitzar un autèntic "cop d'Estat" contra la Constitució amb la seva sentència. I després d'aquest Cop d'Estat dona, ara, cobertura intel·lectual a l'estratègia immobilista de les Corts Espanyoles i del Govern d'Espanya davant de les demandes del poble català. Un immobilisme, propi d'un búnquer, que ignora les grans manifestacions de 2010 a 2016 i, sobretot, els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 i 2015 a favor de la celebració d'un referèndum.

Jo acuso al Sr. Gay i als signants del manifest citat de legitimar la criminalització del mandat electoral per la independència que va guanyar les eleccions de setembre de 2015. Aquesta manca de voluntat de buscar una sortida democràtica al conflicte creat per la sentència de 2010, com representa la celebració d'un referèndum, només deixa als càrrecs electes catalans el camí de Gandhi, Martin Luther King o Mandela, la desobediència civil, que té una alta probabilitat de comportar el seu empresonament.

Jo acuso al Sr. Eugeni Gay Montalvo d'haver obert el camí que pot portar amb una alta probabilitat al retorn al Regne d'Espanya de presos polítics, elegits democràticament, per defensar el dret de Catalunya a l'autodeterminació, de manera pacífica.

Informa:TRIBUNA.CAT (22-3-2017)

HEM DE TORNAR A AGAFAR LA INICIATIVA EN EL LLENGUATGE: EL 55% DELS VOTS VÀLIDS VAN VOTAR INDEPENDÈNCIA A LES DARRERES ELECCIONS

Per Ramon Serra, editor

La guerra psicològica amb Espanya pot ser un element decisiu en el procés. Tots sabem que els tancs no poden tornar a entrar per la Diagonal de Barcelona, però avui dia els "tancs" econòmics, judicials, polítics, mitjans de comunicació,etc són les armes més perilloses. I com que l'Estat neda en l'abundància nosaltres hem d'optimitzar tots els pocs recursos que tenim al nostre abast.

La pel·lícula que ens fem mentalment sobre com gestionar el procés és la base que ens guia de cara al futur. D'aquí ve que l'independentisme ha de saber portar la iniciativa i no fer-nos gols en pròpia porta.

Les darreres eleccions "autonòmiques" van proporcionar-nos una majoria independentista en escons:72. Es va dir que com que no era possible celebrar un referèndum es proclamaria la independència amb una majoria d'escons. Després per recomanacions internacionals i altres observacions que no cal ni citar per no obrir els ulls dels nostres enemics es va tornar a incidir que primer s'havia de celebrar el referèndum. Fins aquí el relat del procés, agradi o no agradi.

Ara bé, el gol en pròpia porta va arribar la mateixa nit electoral quan Antonio Baños (CUP) va afirmar que com que no s'havia aconseguit una majoria de vots (47,8%) no es podia declarar la independència. Aquesta xifra totament falsa com ara intentaré demostrar s'ha repetit com un mantra per part de gairebé tothom, inclosos els polítics independentistes. S'ha d'eixamplar la base, es va dir, com si aquesta no fos suficient.

Jo m'he esforçat a desmentir la teoria de Baños que tant mal ha fet i està fent. Per fortuna, Sala i Martín amb molta més audiència que jo ha arribat a les mateixes conclusions: les eleccions del 2015 no solament es van guanyar en escons sinó també en vots. Si hagués estat un referèndum, només compten el "sí" i el "no". Per tant, l'11% que van votar partits que ni són partidaris de la independència ni que deixen de ser-ho, els vots en blanc, els nuls i altres opcions queden anul·lats. Aleshores resulta que el resultat final és 55% dels vots a favor del "sí" i 45 % del "no". Per què no s'ha comptat així? És que no tenim costum de fer referèndums? Ningú no ha llegit el procés d' Escòcia? Per què s'ha sumat els vots dels indecisos a la causa del "no " ?

Es més, fins i tot si es diu que només el 47,8% va votar per la independència s'ha de dir immediatament que bastants menys, només el 39,17% va votar per restar a Espanya. Per tant, sempre hem de dir que hem guanyat en escons i també en vots i que ni el 40% és partidari de continuar a l'Estat.

És per això que celebro amb goig la confirmació de la meva tesi per part de Sala i Martín que també ha afirmat molt clarament que si l'Estat no ens deixa celebrar un referèndum l'endemà mateix hi ha d'haver una declaració unilateral d'independència. Tenim tots els requisits democràtics a favor i no hem d'anar a remolc de l'Estat. Les urnes ens avalen de totes totes i som nosaltres qui hem de marcar el camí. Res de veure què passa si no és possible celebrar el referèndum, perquè la D.U.I. ens espera.

La iniciativa del relat ha de tornar a les nostres mans. No ens deixem entabanar més. O referèndum o declaració unilateral d'independència. Les cartes estan ben marcades. Una cosa és el joc de la botifarra i l'altra el joc de la "morcilla" com diuen Ciudadanos.

(19-4-2017)

Visites Rebudes

05776417