JO ACUSO EL SR. EUGENI GAY PEL MANIFEST " EL DERECHO AL SERVICIO DE LAS LIBERTADES "

Jo acuso el Sr.Eugeni Gay"

Josep Pinyol i Balasch
Historiador i empresari
Jo acuso el Sr. Eugeni Gay, que encapçala el manifest "El derecho al servicio de las libertades", de ser responsable de que Catalunya no es regeixi per l'Estatut d'Autonomia que van votar els ciutadans en referèndum l'any 2006, que va seguir de manera escrupolosa els procediments legals per a la seva elaboració al Parlament català i al Congrés de Diputats.

Jo acuso al magistrat que va signar la sentència del Tribunal Constitucional de vulnerar l'article 152.2. de la Constitució espanyola que estableix: "Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents".

Jo acuso al Tribunal Constitucional de no haver aplicat en la sentència sobre l'Estatut l'article 10.2. de la C.E. que estableix que els drets fonamentals s'interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals ratificats per Espanya"

Jo acuso al vicepresident d'aquell Tribunal d'imposar a Catalunya un Estatut que no pot portar altre nom que el de "Estatut de la Prevaricació". Perquè l'article de la C.E. citat no els permetia modificar l'Estatut aprovat en referèndum. Si considerava determinats articles anticonstitucionals havia d'ordenar la repetició de tot el procediment i sotmetre'l de nou a referèndum.

Jo acuso a l'antic membre del T.C. de no haver denunciat les maniobres i pressions que el Partit Popular i el Govern espanyol van exercir sobre el Tribunal Constitucional en forma de recusacions, de no renovació dels magistrats amb el seu mandat vençut, etc. durant els quatre anys que van durar les deliberacions.

Jo acuso al primer signant del manifest "El Derecho al servicio de las libertades" d'haver trencat el pacte constitucional entre el poble català i el règim de la monarquia constitucional. Perquè l'article 152.2. de la C.E. citat era el resultat de la negociació entre la monarquia constitucional postfranquista i la llarga lluita dels demòcrates antifranquistes aplegats a l'Assemblea de Catalunya, el tercer punt de la qual els comprometia a "el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l'Estatut de 1932, com a expressió concreta d'aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d'autodeterminació". Els partits catalans que formaven part d'aquesta Assemblea van guanyar les eleccions de juny de 1977 i van aconseguir el restabliment de la Generalitat republicana i el retorn del seu President a l'exili la tardor d'aquell any. Per tant abans que s'aprovés la Constitució espanyola de 1978. L'article 152.2. era un reconeixement implícit del poble català com a subjecte polític i una garantia de que l'Estatut d'Autonomia no seria modificat sense el consentiment del poble català, manifestat en referèndum.

Jo acuso als juristes que apel·len a la llarga tradició jurídica catalana d'ignorar deliberadament que el Decret de Nova Planta va ser el cop més destructor que aquesta tradició ha patit a la història. Apel·lant al dret de conquesta, l'antítesi del dret democràtic, Felip V va abolir la Constitució catalana i totes les seves institucions, va imposar les lleis castellanes i va annexar Catalunya al Regne de Castella; les Corts de Càdiz va canviar -li nom pel de Regne d'Espanya.

Jo acuso a l'antic degà de l'Il·lustríssim Col·legi d'Advocats de Barcelona de negar l'existència del poble català com a subjecte polític i a més insultar-lo al titllar-lo de subespècie en aquella sentència i de negar-li el dret a l'autodeterminació, contra el suport que la majoria dels advocats de Barcelona van atorgar a l'Assemblea de Catalunya, inclòs el seu tercer punt, en la lluita contra el franquisme.

Jo acuso a l'il·lustre advocat Sr. Gay Montalvo d'haver deixat els ciutadans de Catalunya absolutament indefensos davant de la seva sentència contra l'Estatut, perquè sabia que no tenen cap via dintre de la legalitat espanyola per recórrer contra la seva decisió.

Jo acuso a l'antic membre del Tribunal Constitucional d'haver abocat el poble català i els seus dirigents a l'últim recurs de la desobediència civil per fer defensar la seva voluntat expressada en referèndum. Un camí dur, però l'únic recurs digne quan és negat un dret fonamental com el de l'autodeterminació, el primer proclamat pel Pacte Internacional dels Drets Polítics i Civils que el Regne d'Espanya ha signat.

Jo acuso al Tribunal Constitucional de no haver aplicat en la sentència sobre l'Estatut l'article 10.2. de la C.E. que estableix que els drets fonamentals s'interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals ratificats per Espanya. Insto als signants del manifest citat que abans de pontificar sobre la democràcia i l'estat de dret comparin la sentència contra l'Estatut de Catalunya amb l'opinió de la Cort Suprema del Canadà sobre els dret de Québec. Constataran que tots els raonaments dels magistrats canadencs tenen suport de principis democràtics universals. Veuran que aquesta Cort Suprema va establir "el dret a decidir" dels quebequesos, del que tant s'ha parlat als darrers anys, que no consta en la constitució del Canadà.

Jo acuso al Sr. Eugeni Gay Montalvo de cinisme quan en el manifest "El derecho al servicio de las libertades" afirma que el marc jurídic establert en el Estats de Dret evoluciona de manera pacífica quan ell, en opinió del catedràtic de dret Javier Pérez Royo, va protagonitzar un autèntic "cop d'Estat" contra la Constitució amb la seva sentència. I després d'aquest Cop d'Estat dona, ara, cobertura intel·lectual a l'estratègia immobilista de les Corts Espanyoles i del Govern d'Espanya davant de les demandes del poble català. Un immobilisme, propi d'un búnquer, que ignora les grans manifestacions de 2010 a 2016 i, sobretot, els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012 i 2015 a favor de la celebració d'un referèndum.

Jo acuso al Sr. Gay i als signants del manifest citat de legitimar la criminalització del mandat electoral per la independència que va guanyar les eleccions de setembre de 2015. Aquesta manca de voluntat de buscar una sortida democràtica al conflicte creat per la sentència de 2010, com representa la celebració d'un referèndum, només deixa als càrrecs electes catalans el camí de Gandhi, Martin Luther King o Mandela, la desobediència civil, que té una alta probabilitat de comportar el seu empresonament.

Jo acuso al Sr. Eugeni Gay Montalvo d'haver obert el camí que pot portar amb una alta probabilitat al retorn al Regne d'Espanya de presos polítics, elegits democràticament, per defensar el dret de Catalunya a l'autodeterminació, de manera pacífica.

Informa:TRIBUNA.CAT (22-3-2017)

PASSI ELQUE PASSI, MAI NO HI HAURÀ UNA ENTESA CORDIAL AMB ESPANYA I MENYS AMB EL POBLE ESPANYOL

Per Ramon Serra, editor

S'acosta l'hora de la veritat. S'acosta el dia referèndum i el govern n'ultima tots els preparatius intentant que els funcionaris no rebin per les amenaces de d'Estat en reclutar voluntaris per a les meses electorals i també facilitant que la gent voti en aquells indrets, sobretot feus del poder socialista, en què els Ajuntaments ho impediran o no ho posaran fàcil.

Aleshores, què pot passar? Aquesta és la pregunta del milió. Sobretot cal tenir por de la por, que pot ser el nostre enemic màxim. Tot i que avui dia els mètodes moderns d'intimidació són molt potents, a hores d'ara a ningú no li passa pel cap que els tancs tornin a entrar per la Diagonal de Barcelona. A partir d'aquí els espanyols són capaços de tot: inhabilitació de polítics, intervenció de l'anomenada "autonomia", control del Mossos, clausurar " manu militari " els col·legis electorals...En fi, tota una gama de repressions que us podeu imaginar .I potser encara ens quedarem curts.

Tot amb tot, som milers les persones que no ens quedarem de braços plegats, passi el que passi i petit qui peti. Les protestes al carrer, una acampada contínua davant el Parlament i altres formes de protesta que aniran sortint seran el pa nostre de cada dia. De la nostra capacitat de resistència i de la mobilització del carrer dependrà molt el resultat final. No hem d'oblidar que com deia Macià "Catalunya només ens té a nosaltres" perquè els Estats acostumen a ser molt cauts i no reconeixen cap independència fins a misses dites. Tampoc tindrem cap aliat en les institucions europees dominades pel PP. Per tant, tot comença i acaba amb nosaltres.

Dit això aneu a saber si de grat o per força hi haurà tard o d'hora alguna mena d'acord amb l'Estat de forma forçada . Que ningú no oblidi que amb Espanya no és possible cap acord durador i els pocs períodes de llibertat que hi ha hagut al llarg dels segles sempre han acabat malament. Espanya només cedeix quan es veu acorralada. No sap pas què vol dir això de negociar. Com deia Camilo José Cela, el castellà només sap imposar-se però no convèncer. Ha estat una constant al llarg de la història i no sembla pas que ara vagi a canviar. Quan a una persona o a un poble se l'enganya una vegada la culpa és de l'enganyador, però si t'enganyen dues vegades aleshores la culpa és teva. Amb Espanya ni aigua. I si per naps o per cols calgués una entesa penseu que aquesta sempre serà forçada i mai serà un tracte entre iguals i que surti del cor. Qualsevol concessió que ens puguin fer serà una misèria i sempre amb la seguretat que al cap de poc temps tornaríem a tenir els mateixos problemes.

I si amb l'Estat mai no hi haurà una entesa com cal menys n'hi haurà amb el poble espanyol. En efecte, arriba l'hora de començar a dir les coses pel seu nom. Sembla que tota la catalanofòbia que estem vivint només vingui de l' Estat i que els espanyols sigui uns angelets. Res més lluny de la realitat. Cert que estan emmagzinats pels mitjans de comunicació de Madrid, però els fets són els fets. A veure si deixem de ser políticament correctes i diem pa al pa i vi al vi. Mai a Espanya no hi havia hagut tant d'odi contra els catalans, especialment contra la nostra llengua que sempre ha estat la gran amenaça, segons ells. I no pararan fins a destruir-nos o deixar-nos residualitzats. Cert també que hi ha algunes minories que intenten veure les coses d'una altra manera. Però en són l'excepció i a hores d'ara no podem trabucar la realitat i si són polítics no tenen cap capacitat de ser una força decisiva.

Per tant, cal esmolar ben bé les eines ara que som al juny. No hem de tenir por de res, perquè passi el que passi no podran pas, per exemple, tancar les xarxes socials. Com més repressió, més independentisme. Tot és qüestió de deixar madurar la fruita, bé que no caldrà collir-la si no ha arribat el seu temps ni menys deixar-la abandonada i que es podreixi si no arriba al punt de l'1 d'octubre.

(14-6-2017)

Visites Rebudes

05971374