LA POLÍTICA LINGÜÏSTICA: L'ESCAGARRINAMENT DELS POLÍTICS

Per Ramon Serra, editor

Celebro que la CUP a través Mireia Boya es preocupi per la normalització lingüística o més concretament perquè es compleixin les lleis aprovades pel Parlament. No cauré de morros a terra per lloar aquesta bona iniciativa. De fet, la CUP fa i estic segur que farà moltes coses positives. Altra cosa és que jo demostri la meva contrarietat i sobretot perplexitat davant com duu el procès .En fi...

El cas que avui ens ocupa demostra la política d'aparador que els darrers governs de Convergència i el tripartit van fer sobre la llengua. Van intentar fer un " corpus" legislatiu per demostrar que feien alguna cosa i que en tot cas la situació del català "depèn de tu" en un exercici d'hipocresia ide covardia.

Moltes d'aquestes lleis han estat un brindis al sol perquè perquè no es poden dur a la pràctica en el context espanyol o bé perquè són uns escagarrinats, perquè aproven unes lleis que ni ells mateixos fan complir. En efecte,s'han perdut tones de minuts per aprovar lleis que per naps o per cols són inefectives.

Recordo que sobre el cinema se n'ha parlat pel cap baix durant dues legislatures. Els últims mesos del tripartit va ser el tempa estrella especialment per part d' ERC.Tot plegat per res o per poca cosa. Ara mateix voler que, en línies generals, la meitat del cinema que es projecta a Catalunya sigui en català és una utopia. Ho prova el fet que Ferran Mascarell en arribar a Cultura s'ho va carregar intentant ensucrar la situació amb projectes i promeses que tampoc no han reixit .La situació és que ni un5% de les pel·lícules que es fan a Catalunya són en català. A part de l'oposició del món empresarial les Majors dels Estats Units no volen saber res de llengües regionals. O som un Estat o ens en anem a can pistraus.

Pel que fa a l'etiquetage en català al consum tres quarts del mateix. Aquí no hi ha l'obstacle dels Estats Units, però sí de la legislació espanyola,segons la qual els productes han d'estar etiquetats " al menys en castellà" i no pas "al menys en català" perquè el castellà és l'única llengua oficial de tot l'Estat. El TC estudiarà aviat tots els recursos i segur que els tombarà. Aleshores hi haurà el victisme de sempre: l'Estat va contra el català. És cert, però l'essència és voler interpretar a la nostra manera les lleis espanyoles i fer'hi encabir ni que sigui amb calçador el català. Vana esperança, perquè a Espanya només hi ha una llengua com cal. O és que algú encara es creu allò del " bilingüisme" ?

Alguns hem fet denúncies sobre violacions lingüístiques com a consumidors. Tot inútil, perquè la Generalitat ha considerat que no eren procedents perquè ell amateixa no fa complir les lleis. Aleshores, quina mena de normaliotat podem tenir si la Generalitat no fa complir ni les seves lleis?

Tot sembla fet de cara a la galeria, per treure's les puces dels damunt. La realitat demostra com n'ha estat i n'és,ai, de danyina aquesta política. Mentre Catalunya pertanyi a Espanya val més anar pam a pam i aprovar aquelles lleis que sabem que es podram complir. En el cas d'ara els diferents governs de la Generalitat han demostratr que no tenen allò que s'ha de tenir i al mateix temps ens estan dient inconscientment o conscientment que no cal obeir les lleis lingüístiques. A llavors, de què ens queixem?

(14-4-2017)

CRÒNIQUES DE CATALUNYA OKUPADA: ESPANYA HA TRENCAT TAMBÉ LA " CONLLEVANCIA " ORTEGIANA

 

"Catalunya és un país ocupat " (Clara Ponsatí, exconsellera d' Ensenyament )

 

Per Ramon Serra, editor

 

Em sembla que era Manuel de Pedrolo que en els inicis del diari Avui va escriure una sèrie d'articles amb el títol de "Cròniques Colonials ". Aproximadament, quaranta anys després em penso que el títol que millor li escauria seria el de "Catalunya, okupada". Així amb k, que queda més modern i revolucionari. Ara Clara Ponsatí de l'exili estant ens confirma una veritat que molts ja sabíem des de fa anys i panys, però que sortosament cada cop és més coneguda i assumida per la població catalana.

Negar ara mateix que Catalunya és un país ocupat només és propi d'ignorants, gent de mala fe, botiflers o dels propis ocupants que mai ho voldran reconèixer. És com aquell que no sabia que parlava en prosa o que respirava.

El conflicte entre Espanya i Catalunya s'arrossega des de fa més de 300 anys. L'imperialisme castellà encara no ha pogut fer-nos vinclar l'esquena. Amb tot, sempre hi ha hagut algun algun intent per trobar-hi alguna solució enraonada. Recordo, per exemple, el cas del filòsof Ortega i Gasset, un espanyol de cap a peus que deia que Espanya només pot ser governada per ments castellanes. Durant la discussió de l'Estatut al 1931 a les Corts espanyoles va pronunciar una frase genial. Va dir que no hi havia solució per al problema català, però que era necessari la "conllevancia". Una frase que va fer furor en el seu dia i que en alguns temps, per exemple en els primers anys de la transició, havia estat una realitat, si més no en teoria fins al cop de Tejero.

Com se sap, Espanya mai no negocia res i només després de la mort de Franco es va avenir a fer unes concessions temporals amb l'esperança de tornar al més aviat possible a l'Espanya, "una, grande i libre". I això és el que ha passat. Va començar amb la majoria absoluta del PP i després els altres governs ho han recentralitzat tot amb l'excusa de la crisi económica. Per a Espanya, les autonomies no són més que unes diputacions grans, allunyades de qualsevol poder polític efectiu. Se'ns diu que Espanya és un dels estats més descentralitzats d'Europa. Mentida. El que només és descentralitzada és la gestió dels serveis. Recordem que la Generalitat gairebé no disposa més enllà del 5% de recursos propis en els pressupostos. Llegeix més...

Opinions

Visites Rebudes

07566005