LA POLÍTICA LINGÜÏSTICA: L'ESCAGARRINAMENT DELS POLÍTICS

Per Ramon Serra, editor

Celebro que la CUP a través Mireia Boya es preocupi per la normalització lingüística o més concretament perquè es compleixin les lleis aprovades pel Parlament. No cauré de morros a terra per lloar aquesta bona iniciativa. De fet, la CUP fa i estic segur que farà moltes coses positives. Altra cosa és que jo demostri la meva contrarietat i sobretot perplexitat davant com duu el procès .En fi...

El cas que avui ens ocupa demostra la política d'aparador que els darrers governs de Convergència i el tripartit van fer sobre la llengua. Van intentar fer un " corpus" legislatiu per demostrar que feien alguna cosa i que en tot cas la situació del català "depèn de tu" en un exercici d'hipocresia ide covardia.

Moltes d'aquestes lleis han estat un brindis al sol perquè perquè no es poden dur a la pràctica en el context espanyol o bé perquè són uns escagarrinats, perquè aproven unes lleis que ni ells mateixos fan complir. En efecte,s'han perdut tones de minuts per aprovar lleis que per naps o per cols són inefectives.

Recordo que sobre el cinema se n'ha parlat pel cap baix durant dues legislatures. Els últims mesos del tripartit va ser el tempa estrella especialment per part d' ERC.Tot plegat per res o per poca cosa. Ara mateix voler que, en línies generals, la meitat del cinema que es projecta a Catalunya sigui en català és una utopia. Ho prova el fet que Ferran Mascarell en arribar a Cultura s'ho va carregar intentant ensucrar la situació amb projectes i promeses que tampoc no han reixit .La situació és que ni un5% de les pel·lícules que es fan a Catalunya són en català. A part de l'oposició del món empresarial les Majors dels Estats Units no volen saber res de llengües regionals. O som un Estat o ens en anem a can pistraus.

Pel que fa a l'etiquetage en català al consum tres quarts del mateix. Aquí no hi ha l'obstacle dels Estats Units, però sí de la legislació espanyola,segons la qual els productes han d'estar etiquetats " al menys en castellà" i no pas "al menys en català" perquè el castellà és l'única llengua oficial de tot l'Estat. El TC estudiarà aviat tots els recursos i segur que els tombarà. Aleshores hi haurà el victisme de sempre: l'Estat va contra el català. És cert, però l'essència és voler interpretar a la nostra manera les lleis espanyoles i fer'hi encabir ni que sigui amb calçador el català. Vana esperança, perquè a Espanya només hi ha una llengua com cal. O és que algú encara es creu allò del " bilingüisme" ?

Alguns hem fet denúncies sobre violacions lingüístiques com a consumidors. Tot inútil, perquè la Generalitat ha considerat que no eren procedents perquè ell amateixa no fa complir les lleis. Aleshores, quina mena de normaliotat podem tenir si la Generalitat no fa complir ni les seves lleis?

Tot sembla fet de cara a la galeria, per treure's les puces dels damunt. La realitat demostra com n'ha estat i n'és,ai, de danyina aquesta política. Mentre Catalunya pertanyi a Espanya val més anar pam a pam i aprovar aquelles lleis que sabem que es podram complir. En el cas d'ara els diferents governs de la Generalitat han demostratr que no tenen allò que s'ha de tenir i al mateix temps ens estan dient inconscientment o conscientment que no cal obeir les lleis lingüístiques. A llavors, de què ens queixem?

(14-4-2017)

PASSI ELQUE PASSI, MAI NO HI HAURÀ UNA ENTESA CORDIAL AMB ESPANYA I MENYS AMB EL POBLE ESPANYOL

Per Ramon Serra, editor

S'acosta l'hora de la veritat. S'acosta el dia referèndum i el govern n'ultima tots els preparatius intentant que els funcionaris no rebin per les amenaces de d'Estat en reclutar voluntaris per a les meses electorals i també facilitant que la gent voti en aquells indrets, sobretot feus del poder socialista, en què els Ajuntaments ho impediran o no ho posaran fàcil.

Aleshores, què pot passar? Aquesta és la pregunta del milió. Sobretot cal tenir por de la por, que pot ser el nostre enemic màxim. Tot i que avui dia els mètodes moderns d'intimidació són molt potents, a hores d'ara a ningú no li passa pel cap que els tancs tornin a entrar per la Diagonal de Barcelona. A partir d'aquí els espanyols són capaços de tot: inhabilitació de polítics, intervenció de l'anomenada "autonomia", control del Mossos, clausurar " manu militari " els col·legis electorals...En fi, tota una gama de repressions que us podeu imaginar .I potser encara ens quedarem curts.

Tot amb tot, som milers les persones que no ens quedarem de braços plegats, passi el que passi i petit qui peti. Les protestes al carrer, una acampada contínua davant el Parlament i altres formes de protesta que aniran sortint seran el pa nostre de cada dia. De la nostra capacitat de resistència i de la mobilització del carrer dependrà molt el resultat final. No hem d'oblidar que com deia Macià "Catalunya només ens té a nosaltres" perquè els Estats acostumen a ser molt cauts i no reconeixen cap independència fins a misses dites. Tampoc tindrem cap aliat en les institucions europees dominades pel PP. Per tant, tot comença i acaba amb nosaltres.

Dit això aneu a saber si de grat o per força hi haurà tard o d'hora alguna mena d'acord amb l'Estat de forma forçada . Que ningú no oblidi que amb Espanya no és possible cap acord durador i els pocs períodes de llibertat que hi ha hagut al llarg dels segles sempre han acabat malament. Espanya només cedeix quan es veu acorralada. No sap pas què vol dir això de negociar. Com deia Camilo José Cela, el castellà només sap imposar-se però no convèncer. Ha estat una constant al llarg de la història i no sembla pas que ara vagi a canviar. Quan a una persona o a un poble se l'enganya una vegada la culpa és de l'enganyador, però si t'enganyen dues vegades aleshores la culpa és teva. Amb Espanya ni aigua. I si per naps o per cols calgués una entesa penseu que aquesta sempre serà forçada i mai serà un tracte entre iguals i que surti del cor. Qualsevol concessió que ens puguin fer serà una misèria i sempre amb la seguretat que al cap de poc temps tornaríem a tenir els mateixos problemes.

I si amb l'Estat mai no hi haurà una entesa com cal menys n'hi haurà amb el poble espanyol. En efecte, arriba l'hora de començar a dir les coses pel seu nom. Sembla que tota la catalanofòbia que estem vivint només vingui de l' Estat i que els espanyols sigui uns angelets. Res més lluny de la realitat. Cert que estan emmagzinats pels mitjans de comunicació de Madrid, però els fets són els fets. A veure si deixem de ser políticament correctes i diem pa al pa i vi al vi. Mai a Espanya no hi havia hagut tant d'odi contra els catalans, especialment contra la nostra llengua que sempre ha estat la gran amenaça, segons ells. I no pararan fins a destruir-nos o deixar-nos residualitzats. Cert també que hi ha algunes minories que intenten veure les coses d'una altra manera. Però en són l'excepció i a hores d'ara no podem trabucar la realitat i si són polítics no tenen cap capacitat de ser una força decisiva.

Per tant, cal esmolar ben bé les eines ara que som al juny. No hem de tenir por de res, perquè passi el que passi no podran pas, per exemple, tancar les xarxes socials. Com més repressió, més independentisme. Tot és qüestió de deixar madurar la fruita, bé que no caldrà collir-la si no ha arribat el seu temps ni menys deixar-la abandonada i que es podreixi si no arriba al punt de l'1 d'octubre.

(14-6-2017)

Visites Rebudes

05971452