LA POLÍTICA LINGÜÏSTICA: L'ESCAGARRINAMENT DELS POLÍTICS

Per Ramon Serra, editor

Celebro que la CUP a través Mireia Boya es preocupi per la normalització lingüística o més concretament perquè es compleixin les lleis aprovades pel Parlament. No cauré de morros a terra per lloar aquesta bona iniciativa. De fet, la CUP fa i estic segur que farà moltes coses positives. Altra cosa és que jo demostri la meva contrarietat i sobretot perplexitat davant com duu el procès .En fi...

El cas que avui ens ocupa demostra la política d'aparador que els darrers governs de Convergència i el tripartit van fer sobre la llengua. Van intentar fer un " corpus" legislatiu per demostrar que feien alguna cosa i que en tot cas la situació del català "depèn de tu" en un exercici d'hipocresia ide covardia.

Moltes d'aquestes lleis han estat un brindis al sol perquè perquè no es poden dur a la pràctica en el context espanyol o bé perquè són uns escagarrinats, perquè aproven unes lleis que ni ells mateixos fan complir. En efecte,s'han perdut tones de minuts per aprovar lleis que per naps o per cols són inefectives.

Recordo que sobre el cinema se n'ha parlat pel cap baix durant dues legislatures. Els últims mesos del tripartit va ser el tempa estrella especialment per part d' ERC.Tot plegat per res o per poca cosa. Ara mateix voler que, en línies generals, la meitat del cinema que es projecta a Catalunya sigui en català és una utopia. Ho prova el fet que Ferran Mascarell en arribar a Cultura s'ho va carregar intentant ensucrar la situació amb projectes i promeses que tampoc no han reixit .La situació és que ni un5% de les pel·lícules que es fan a Catalunya són en català. A part de l'oposició del món empresarial les Majors dels Estats Units no volen saber res de llengües regionals. O som un Estat o ens en anem a can pistraus.

Pel que fa a l'etiquetage en català al consum tres quarts del mateix. Aquí no hi ha l'obstacle dels Estats Units, però sí de la legislació espanyola,segons la qual els productes han d'estar etiquetats " al menys en castellà" i no pas "al menys en català" perquè el castellà és l'única llengua oficial de tot l'Estat. El TC estudiarà aviat tots els recursos i segur que els tombarà. Aleshores hi haurà el victisme de sempre: l'Estat va contra el català. És cert, però l'essència és voler interpretar a la nostra manera les lleis espanyoles i fer'hi encabir ni que sigui amb calçador el català. Vana esperança, perquè a Espanya només hi ha una llengua com cal. O és que algú encara es creu allò del " bilingüisme" ?

Alguns hem fet denúncies sobre violacions lingüístiques com a consumidors. Tot inútil, perquè la Generalitat ha considerat que no eren procedents perquè ell amateixa no fa complir les lleis. Aleshores, quina mena de normaliotat podem tenir si la Generalitat no fa complir ni les seves lleis?

Tot sembla fet de cara a la galeria, per treure's les puces dels damunt. La realitat demostra com n'ha estat i n'és,ai, de danyina aquesta política. Mentre Catalunya pertanyi a Espanya val més anar pam a pam i aprovar aquelles lleis que sabem que es podram complir. En el cas d'ara els diferents governs de la Generalitat han demostratr que no tenen allò que s'ha de tenir i al mateix temps ens estan dient inconscientment o conscientment que no cal obeir les lleis lingüístiques. A llavors, de què ens queixem?

(14-4-2017)

HEM DE TORNAR A AGAFAR LA INICIATIVA EN EL LLENGUATGE: EL 55% DELS VOTS VÀLIDS VAN VOTAR INDEPENDÈNCIA A LES DARRERES ELECCIONS

Per Ramon Serra, editor

La guerra psicològica amb Espanya pot ser un element decisiu en el procés. Tots sabem que els tancs no poden tornar a entrar per la Diagonal de Barcelona, però avui dia els "tancs" econòmics, judicials, polítics, mitjans de comunicació,etc són les armes més perilloses. I com que l'Estat neda en l'abundància nosaltres hem d'optimitzar tots els pocs recursos que tenim al nostre abast.

La pel·lícula que ens fem mentalment sobre com gestionar el procés és la base que ens guia de cara al futur. D'aquí ve que l'independentisme ha de saber portar la iniciativa i no fer-nos gols en pròpia porta.

Les darreres eleccions "autonòmiques" van proporcionar-nos una majoria independentista en escons:72. Es va dir que com que no era possible celebrar un referèndum es proclamaria la independència amb una majoria d'escons. Després per recomanacions internacionals i altres observacions que no cal ni citar per no obrir els ulls dels nostres enemics es va tornar a incidir que primer s'havia de celebrar el referèndum. Fins aquí el relat del procés, agradi o no agradi.

Ara bé, el gol en pròpia porta va arribar la mateixa nit electoral quan Antonio Baños (CUP) va afirmar que com que no s'havia aconseguit una majoria de vots (47,8%) no es podia declarar la independència. Aquesta xifra totament falsa com ara intentaré demostrar s'ha repetit com un mantra per part de gairebé tothom, inclosos els polítics independentistes. S'ha d'eixamplar la base, es va dir, com si aquesta no fos suficient.

Jo m'he esforçat a desmentir la teoria de Baños que tant mal ha fet i està fent. Per fortuna, Sala i Martín amb molta més audiència que jo ha arribat a les mateixes conclusions: les eleccions del 2015 no solament es van guanyar en escons sinó també en vots. Si hagués estat un referèndum, només compten el "sí" i el "no". Per tant, l'11% que van votar partits que ni són partidaris de la independència ni que deixen de ser-ho, els vots en blanc, els nuls i altres opcions queden anul·lats. Aleshores resulta que el resultat final és 55% dels vots a favor del "sí" i 45 % del "no". Per què no s'ha comptat així? És que no tenim costum de fer referèndums? Ningú no ha llegit el procés d' Escòcia? Per què s'ha sumat els vots dels indecisos a la causa del "no " ?

Es més, fins i tot si es diu que només el 47,8% va votar per la independència s'ha de dir immediatament que bastants menys, només el 39,17% va votar per restar a Espanya. Per tant, sempre hem de dir que hem guanyat en escons i també en vots i que ni el 40% és partidari de continuar a l'Estat.

És per això que celebro amb goig la confirmació de la meva tesi per part de Sala i Martín que també ha afirmat molt clarament que si l'Estat no ens deixa celebrar un referèndum l'endemà mateix hi ha d'haver una declaració unilateral d'independència. Tenim tots els requisits democràtics a favor i no hem d'anar a remolc de l'Estat. Les urnes ens avalen de totes totes i som nosaltres qui hem de marcar el camí. Res de veure què passa si no és possible celebrar el referèndum, perquè la D.U.I. ens espera.

La iniciativa del relat ha de tornar a les nostres mans. No ens deixem entabanar més. O referèndum o declaració unilateral d'independència. Les cartes estan ben marcades. Una cosa és el joc de la botifarra i l'altra el joc de la "morcilla" com diuen Ciudadanos.

(19-4-2017)

Visites Rebudes

05776434