EL MÍTING DE LA " GUSANA " DÍAZ

"Gusana" Díaz
Enric Padrosa

A propòsit del recent míting de la "Gusana" Diaz es demostra una vegada més, com tenen de ben après que un discurs contra Catalunya dona vots.

Ja pots ben dir-ho, té una pinta de beneita que no l’aguanta ni ella mateixa però el problema no solament és de la “gusana” sinó de la gent que l’escolta i es creu el que diu i així aniran alimentant la seva catalanofòbia. Algú hauria d’explicar com la gran invasió de refugiats andalusos arribats a Catalunya durant la dècada dels cinquanta, fins a finals dels noranta.

Arribaven a les estacions de França i del Nord carregats amb les seves poques pertinences maletes de cartró o semblant, algunes vegades lligades amb cordes o cordills i també portadors de farcells amb les seves exigües pertinences i amb una fam de segles.

Aquells refugiats no tenien on instal·lar-se i així va néixer el barraquisme: a la Mina, a MontjuÏc, a “Sant Adrian de los “Besos” a Santa Coloma de “Gramané” etc. De mica en mica es van anar col·locant i treballant com a mà d’obra barata, excepte els funcionaris què, aquests sí, van trobar habitatge i feina ràpidament. De fet Catalunya era un dels pocs llocs de l’estat on podien trobar feina pagada i aconseguir una vida digna

Un altre tema fou la influència lingüística de la seva parla, que no entenien el que se’ls deia, vaja. Aleshores va començar allò de “hábleme en castellano que no le entiendo”, o la variant, hábleme en español” tela marinera la imposició a casa nostre. En fi, res que tu no coneguis perfectament La gent no marxa de la seva feina si no és per estricta necessitat.

Si sabés com enviar-li un mail jo mateix li escriuria, malgrat que hauria de fer-ho en la “lengua del imperio” però tampoc no serviria de res Perquè quan no es vol entendre

resulta impossible comunicar-se. Caldria que s’assabentés, altrament continuarà la indefensió lingüística i la demagògia desenfrenada.

Altrament, la llengua catalana continua estan en perill de mort. Només en un 8’4% es fan judicis en català. Actualment no arriben tants emigrants espanyols però sí que n’arriben d’Amèrica Llatina i molts. Naturalment tampoc saben la nostra llengua ganes i com els altres estan convençuts que són a una de les províncies espanyoles i tampoc tenen gaire preocupació per esbrinar la realitat.

Exemple, fa uns dies em va caldre canviar l’acompanyant de la seguretat social i la substituta nascuda a Equador. Va explicar-me que portava tretze anys de residència a Barcelona. Li vaig preguntar si amb tant de temps no havia volgut aprendre la llengua pròpia d’aquest país i em va contestar que tothom li parlava en castellà. Veritat, oi? i que ningú podia obligar-la a “hablar en catalán; toma ya”

Constatem que fa 325 anys que patim aquesta agressió lingüística i de com ha pujat l’’us de la forana, també com ha anat disminuint la pròpia Si no aconseguim aviat la independència hauran de passar molts anys abans no es pugui aturar la regressió.

(20-4-2017)

PASSI ELQUE PASSI, MAI NO HI HAURÀ UNA ENTESA CORDIAL AMB ESPANYA I MENYS AMB EL POBLE ESPANYOL

Per Ramon Serra, editor

S'acosta l'hora de la veritat. S'acosta el dia referèndum i el govern n'ultima tots els preparatius intentant que els funcionaris no rebin per les amenaces de d'Estat en reclutar voluntaris per a les meses electorals i també facilitant que la gent voti en aquells indrets, sobretot feus del poder socialista, en què els Ajuntaments ho impediran o no ho posaran fàcil.

Aleshores, què pot passar? Aquesta és la pregunta del milió. Sobretot cal tenir por de la por, que pot ser el nostre enemic màxim. Tot i que avui dia els mètodes moderns d'intimidació són molt potents, a hores d'ara a ningú no li passa pel cap que els tancs tornin a entrar per la Diagonal de Barcelona. A partir d'aquí els espanyols són capaços de tot: inhabilitació de polítics, intervenció de l'anomenada "autonomia", control del Mossos, clausurar " manu militari " els col·legis electorals...En fi, tota una gama de repressions que us podeu imaginar .I potser encara ens quedarem curts.

Tot amb tot, som milers les persones que no ens quedarem de braços plegats, passi el que passi i petit qui peti. Les protestes al carrer, una acampada contínua davant el Parlament i altres formes de protesta que aniran sortint seran el pa nostre de cada dia. De la nostra capacitat de resistència i de la mobilització del carrer dependrà molt el resultat final. No hem d'oblidar que com deia Macià "Catalunya només ens té a nosaltres" perquè els Estats acostumen a ser molt cauts i no reconeixen cap independència fins a misses dites. Tampoc tindrem cap aliat en les institucions europees dominades pel PP. Per tant, tot comença i acaba amb nosaltres.

Dit això aneu a saber si de grat o per força hi haurà tard o d'hora alguna mena d'acord amb l'Estat de forma forçada . Que ningú no oblidi que amb Espanya no és possible cap acord durador i els pocs períodes de llibertat que hi ha hagut al llarg dels segles sempre han acabat malament. Espanya només cedeix quan es veu acorralada. No sap pas què vol dir això de negociar. Com deia Camilo José Cela, el castellà només sap imposar-se però no convèncer. Ha estat una constant al llarg de la història i no sembla pas que ara vagi a canviar. Quan a una persona o a un poble se l'enganya una vegada la culpa és de l'enganyador, però si t'enganyen dues vegades aleshores la culpa és teva. Amb Espanya ni aigua. I si per naps o per cols calgués una entesa penseu que aquesta sempre serà forçada i mai serà un tracte entre iguals i que surti del cor. Qualsevol concessió que ens puguin fer serà una misèria i sempre amb la seguretat que al cap de poc temps tornaríem a tenir els mateixos problemes.

I si amb l'Estat mai no hi haurà una entesa com cal menys n'hi haurà amb el poble espanyol. En efecte, arriba l'hora de començar a dir les coses pel seu nom. Sembla que tota la catalanofòbia que estem vivint només vingui de l' Estat i que els espanyols sigui uns angelets. Res més lluny de la realitat. Cert que estan emmagzinats pels mitjans de comunicació de Madrid, però els fets són els fets. A veure si deixem de ser políticament correctes i diem pa al pa i vi al vi. Mai a Espanya no hi havia hagut tant d'odi contra els catalans, especialment contra la nostra llengua que sempre ha estat la gran amenaça, segons ells. I no pararan fins a destruir-nos o deixar-nos residualitzats. Cert també que hi ha algunes minories que intenten veure les coses d'una altra manera. Però en són l'excepció i a hores d'ara no podem trabucar la realitat i si són polítics no tenen cap capacitat de ser una força decisiva.

Per tant, cal esmolar ben bé les eines ara que som al juny. No hem de tenir por de res, perquè passi el que passi no podran pas, per exemple, tancar les xarxes socials. Com més repressió, més independentisme. Tot és qüestió de deixar madurar la fruita, bé que no caldrà collir-la si no ha arribat el seu temps ni menys deixar-la abandonada i que es podreixi si no arriba al punt de l'1 d'octubre.

(14-6-2017)

Visites Rebudes

05971453