EL CATALÀ A LA UNIVERSITAT TAMBÉ PATEIX DE DIABETIS

Ramon Serra

Pel que es veu sí que el català és una nosa ara mateix a la Universitat. Fa uns anys hi hagué força polèmica entre els defensors del català i els contraris quan un professor començava una classe en català i un grup o un sol alumne la volia en castellà. Curiosament no recordo que mai un cop començada una classe en castellà hi hagués algú que protestés per tal que es fes en català. Els catalanoparlants teníem tot el dret del món a rebre les classes en la nostra llengua, però també cal tenir present que els alumnes estrangers lingüísticament parlant moltes vegades no sabien de què anava la cosa.

Finalment, després d'un llarg estira i arronsa que va durar anys es va arribar a l'acord que tots els alumnes sabrien en quina llengua es farien les classes abans de començar el curs. Així no hi hauria cap dubte. Ara bé, que tot i això ara torni a rebrotar la polèmica vol dir d'entrada que alguns professors són uns calçasses. No d'altra manera cal qualificar la seva actitut de canviar de llengua sobre la marxa quan tot, en principi, hauria de ser clar abans d'entrar a l'aula. I també les universitats es fan l'orni per no espantar el galliner i atreure alumnes de més enllà dels Països Catalans.

Mala peça al teler. Vicent Partal ens posa l'exemple de Finlàndia i de Grècia a l'hora de defensar la seva llengua. Justament aquest exemple ens demostra que si no ets independent no pots fer gran cosa. I fins i tot en aquest cas hi ha problemes, certament menys que en el cas de ser un país dependent com és el nostre.

Ja se sap que a la taula d'en Bernat qui no té Estat no hi és convidat. Però, mentrestant, alguna cosa s'hauria de fer si més no per mantenir els mínims de drets que s'havien assolit amb molt d'esforç pel català a la Universitat. Jo ja fa cinquanta anys que n'estic fora i, per tant, no sé quina tàctica s'hauria de fer. Amb tot, la meva impotència no pot tapar que la meva preocupació és total perquè el català recula cada dia més també a la Universitat, diguin el que diguin les estadístiques, i per postres la política lingüística de la Generalitat i la dels uns i la dels altres és ensucrar al máxim la situació. Però, compte, perquè el sucre fomenta la diabetis i tothom sap que és una malaltia traïdora que pot ocasionar la mort.

(25-4-2017)

PASSI ELQUE PASSI, MAI NO HI HAURÀ UNA ENTESA CORDIAL AMB ESPANYA I MENYS AMB EL POBLE ESPANYOL

Per Ramon Serra, editor

S'acosta l'hora de la veritat. S'acosta el dia referèndum i el govern n'ultima tots els preparatius intentant que els funcionaris no rebin per les amenaces de d'Estat en reclutar voluntaris per a les meses electorals i també facilitant que la gent voti en aquells indrets, sobretot feus del poder socialista, en què els Ajuntaments ho impediran o no ho posaran fàcil.

Aleshores, què pot passar? Aquesta és la pregunta del milió. Sobretot cal tenir por de la por, que pot ser el nostre enemic màxim. Tot i que avui dia els mètodes moderns d'intimidació són molt potents, a hores d'ara a ningú no li passa pel cap que els tancs tornin a entrar per la Diagonal de Barcelona. A partir d'aquí els espanyols són capaços de tot: inhabilitació de polítics, intervenció de l'anomenada "autonomia", control del Mossos, clausurar " manu militari " els col·legis electorals...En fi, tota una gama de repressions que us podeu imaginar .I potser encara ens quedarem curts.

Tot amb tot, som milers les persones que no ens quedarem de braços plegats, passi el que passi i petit qui peti. Les protestes al carrer, una acampada contínua davant el Parlament i altres formes de protesta que aniran sortint seran el pa nostre de cada dia. De la nostra capacitat de resistència i de la mobilització del carrer dependrà molt el resultat final. No hem d'oblidar que com deia Macià "Catalunya només ens té a nosaltres" perquè els Estats acostumen a ser molt cauts i no reconeixen cap independència fins a misses dites. Tampoc tindrem cap aliat en les institucions europees dominades pel PP. Per tant, tot comença i acaba amb nosaltres.

Dit això aneu a saber si de grat o per força hi haurà tard o d'hora alguna mena d'acord amb l'Estat de forma forçada . Que ningú no oblidi que amb Espanya no és possible cap acord durador i els pocs períodes de llibertat que hi ha hagut al llarg dels segles sempre han acabat malament. Espanya només cedeix quan es veu acorralada. No sap pas què vol dir això de negociar. Com deia Camilo José Cela, el castellà només sap imposar-se però no convèncer. Ha estat una constant al llarg de la història i no sembla pas que ara vagi a canviar. Quan a una persona o a un poble se l'enganya una vegada la culpa és de l'enganyador, però si t'enganyen dues vegades aleshores la culpa és teva. Amb Espanya ni aigua. I si per naps o per cols calgués una entesa penseu que aquesta sempre serà forçada i mai serà un tracte entre iguals i que surti del cor. Qualsevol concessió que ens puguin fer serà una misèria i sempre amb la seguretat que al cap de poc temps tornaríem a tenir els mateixos problemes.

I si amb l'Estat mai no hi haurà una entesa com cal menys n'hi haurà amb el poble espanyol. En efecte, arriba l'hora de començar a dir les coses pel seu nom. Sembla que tota la catalanofòbia que estem vivint només vingui de l' Estat i que els espanyols sigui uns angelets. Res més lluny de la realitat. Cert que estan emmagzinats pels mitjans de comunicació de Madrid, però els fets són els fets. A veure si deixem de ser políticament correctes i diem pa al pa i vi al vi. Mai a Espanya no hi havia hagut tant d'odi contra els catalans, especialment contra la nostra llengua que sempre ha estat la gran amenaça, segons ells. I no pararan fins a destruir-nos o deixar-nos residualitzats. Cert també que hi ha algunes minories que intenten veure les coses d'una altra manera. Però en són l'excepció i a hores d'ara no podem trabucar la realitat i si són polítics no tenen cap capacitat de ser una força decisiva.

Per tant, cal esmolar ben bé les eines ara que som al juny. No hem de tenir por de res, perquè passi el que passi no podran pas, per exemple, tancar les xarxes socials. Com més repressió, més independentisme. Tot és qüestió de deixar madurar la fruita, bé que no caldrà collir-la si no ha arribat el seu temps ni menys deixar-la abandonada i que es podreixi si no arriba al punt de l'1 d'octubre.

(14-6-2017)

Visites Rebudes

05971468