EL CATALÀ A LA UNIVERSITAT TAMBÉ PATEIX DE DIABETIS

Ramon Serra

Pel que es veu sí que el català és una nosa ara mateix a la Universitat. Fa uns anys hi hagué força polèmica entre els defensors del català i els contraris quan un professor començava una classe en català i un grup o un sol alumne la volia en castellà. Curiosament no recordo que mai un cop començada una classe en castellà hi hagués algú que protestés per tal que es fes en català. Els catalanoparlants teníem tot el dret del món a rebre les classes en la nostra llengua, però també cal tenir present que els alumnes estrangers lingüísticament parlant moltes vegades no sabien de què anava la cosa.

Finalment, després d'un llarg estira i arronsa que va durar anys es va arribar a l'acord que tots els alumnes sabrien en quina llengua es farien les classes abans de començar el curs. Així no hi hauria cap dubte. Ara bé, que tot i això ara torni a rebrotar la polèmica vol dir d'entrada que alguns professors són uns calçasses. No d'altra manera cal qualificar la seva actitut de canviar de llengua sobre la marxa quan tot, en principi, hauria de ser clar abans d'entrar a l'aula. I també les universitats es fan l'orni per no espantar el galliner i atreure alumnes de més enllà dels Països Catalans.

Mala peça al teler. Vicent Partal ens posa l'exemple de Finlàndia i de Grècia a l'hora de defensar la seva llengua. Justament aquest exemple ens demostra que si no ets independent no pots fer gran cosa. I fins i tot en aquest cas hi ha problemes, certament menys que en el cas de ser un país dependent com és el nostre.

Ja se sap que a la taula d'en Bernat qui no té Estat no hi és convidat. Però, mentrestant, alguna cosa s'hauria de fer si més no per mantenir els mínims de drets que s'havien assolit amb molt d'esforç pel català a la Universitat. Jo ja fa cinquanta anys que n'estic fora i, per tant, no sé quina tàctica s'hauria de fer. Amb tot, la meva impotència no pot tapar que la meva preocupació és total perquè el català recula cada dia més també a la Universitat, diguin el que diguin les estadístiques, i per postres la política lingüística de la Generalitat i la dels uns i la dels altres és ensucrar al máxim la situació. Però, compte, perquè el sucre fomenta la diabetis i tothom sap que és una malaltia traïdora que pot ocasionar la mort.

(25-4-2017)

HEM DE TORNAR A AGAFAR LA INICIATIVA EN EL LLENGUATGE: EL 55% DELS VOTS VÀLIDS VAN VOTAR INDEPENDÈNCIA A LES DARRERES ELECCIONS

Per Ramon Serra, editor

La guerra psicològica amb Espanya pot ser un element decisiu en el procés. Tots sabem que els tancs no poden tornar a entrar per la Diagonal de Barcelona, però avui dia els "tancs" econòmics, judicials, polítics, mitjans de comunicació,etc són les armes més perilloses. I com que l'Estat neda en l'abundància nosaltres hem d'optimitzar tots els pocs recursos que tenim al nostre abast.

La pel·lícula que ens fem mentalment sobre com gestionar el procés és la base que ens guia de cara al futur. D'aquí ve que l'independentisme ha de saber portar la iniciativa i no fer-nos gols en pròpia porta.

Les darreres eleccions "autonòmiques" van proporcionar-nos una majoria independentista en escons:72. Es va dir que com que no era possible celebrar un referèndum es proclamaria la independència amb una majoria d'escons. Després per recomanacions internacionals i altres observacions que no cal ni citar per no obrir els ulls dels nostres enemics es va tornar a incidir que primer s'havia de celebrar el referèndum. Fins aquí el relat del procés, agradi o no agradi.

Ara bé, el gol en pròpia porta va arribar la mateixa nit electoral quan Antonio Baños (CUP) va afirmar que com que no s'havia aconseguit una majoria de vots (47,8%) no es podia declarar la independència. Aquesta xifra totament falsa com ara intentaré demostrar s'ha repetit com un mantra per part de gairebé tothom, inclosos els polítics independentistes. S'ha d'eixamplar la base, es va dir, com si aquesta no fos suficient.

Jo m'he esforçat a desmentir la teoria de Baños que tant mal ha fet i està fent. Per fortuna, Sala i Martín amb molta més audiència que jo ha arribat a les mateixes conclusions: les eleccions del 2015 no solament es van guanyar en escons sinó també en vots. Si hagués estat un referèndum, només compten el "sí" i el "no". Per tant, l'11% que van votar partits que ni són partidaris de la independència ni que deixen de ser-ho, els vots en blanc, els nuls i altres opcions queden anul·lats. Aleshores resulta que el resultat final és 55% dels vots a favor del "sí" i 45 % del "no". Per què no s'ha comptat així? És que no tenim costum de fer referèndums? Ningú no ha llegit el procés d' Escòcia? Per què s'ha sumat els vots dels indecisos a la causa del "no " ?

Es més, fins i tot si es diu que només el 47,8% va votar per la independència s'ha de dir immediatament que bastants menys, només el 39,17% va votar per restar a Espanya. Per tant, sempre hem de dir que hem guanyat en escons i també en vots i que ni el 40% és partidari de continuar a l'Estat.

És per això que celebro amb goig la confirmació de la meva tesi per part de Sala i Martín que també ha afirmat molt clarament que si l'Estat no ens deixa celebrar un referèndum l'endemà mateix hi ha d'haver una declaració unilateral d'independència. Tenim tots els requisits democràtics a favor i no hem d'anar a remolc de l'Estat. Les urnes ens avalen de totes totes i som nosaltres qui hem de marcar el camí. Res de veure què passa si no és possible celebrar el referèndum, perquè la D.U.I. ens espera.

La iniciativa del relat ha de tornar a les nostres mans. No ens deixem entabanar més. O referèndum o declaració unilateral d'independència. Les cartes estan ben marcades. Una cosa és el joc de la botifarra i l'altra el joc de la "morcilla" com diuen Ciudadanos.

(19-4-2017)

Visites Rebudes

05776440