QUE NO ENS ENGANYIN: UN 55% VA VOTAR PER LA INDEPENDÈNCIA EN LES PASSADES ELECCIONS

r Ramon Serra, editor

La guerra psicològica amb Espanya pot ser un element decisiu en el procés. Tots sabem que els tancs no poden tornar a entrar per la Diagonal de Barcelona, però avui dia els "tancs" econòmics, judicials, polítics, mitjans de comunicació,etc són les armes més perilloses. I com que l'Estat neda en l'abundància nosaltres hem d'optimitzar tots els pocs recursos que tenim al nostre abast.

La pel·lícula que ens fem mentalment sobre com gestionar el procés és la base que ens guia de cara al futur. D'aquí ve que l'independentisme ha de saber portar la iniciativa i no fer-nos gols en pròpia porta.

Les darreres eleccions "autonòmiques" van proporcionar-nos una majoria independentista en escons:72. Es va dir que com que no era possible celebrar un referèndum es proclamaria la independència amb una majoria d'escons. Després per recomanacions internacionals i altres observacions que no cal ni citar per no obrir els ulls dels nostres enemics es va tornar a incidir que primer s'havia de celebrar el referèndum. Fins aquí el relat del procés, agradi o no agradi.

Ara bé, el gol en pròpia porta va arribar la mateixa nit electoral quan Antonio Baños (CUP) va afirmar que com que no s'havia aconseguit una majoria de vots (47,8%) no es podia declarar la independència. Aquesta xifra totament falsa com ara intentaré demostrar s'ha repetit com un mantra per part de gairebé tothom, inclosos els polítics independentistes. S'ha d'eixamplar la base, es va dir, com si aquesta no fos suficient.

Jo m'he esforçat a desmentir la teoria de Baños que tant mal ha fet i està fent. Per fortuna, Sala i Martín amb molta més audiència que jo ha arribat a les mateixes conclusions: les eleccions del 2015 no solament es van guanyar en escons sinó també en vots. Si hagués estat un referèndum, només compten el "sí" i el "no". Per tant, l'11% que van votar partits que ni són partidaris de la independència ni que deixen de ser-ho, els vots en blanc, els nuls i altres opcions queden anul·lats. Aleshores resulta que el resultat final és 55% dels vots a favor del "sí" i 45 % del "no". Per què no s'ha comptat així? És que no tenim costum de fer referèndums? Ningú no ha llegit el procés d' Escòcia? Per què s'ha sumat els vots dels indecisos a la causa del "no " ?

Es més, fins i tot si es diu que només el 47,8% va votar per la independència s'ha de dir immediatament que bastants menys, només el 39,17% va votar per restar a Espanya. Per tant, sempre hem de dir que hem guanyat en escons i també en vots i que ni el 40% és partidari de continuar a l'Estat.

És per això que celebro amb goig la confirmació de la meva tesi per part de Sala i Martín que també ha afirmat molt clarament que si l'Estat no ens deixa celebrar un referèndum l'endemà mateix hi ha d'haver una declaració unilateral d'independència. Tenim tots els requisits democràtics a favor i no hem d'anar a remolc de l'Estat. Les urnes ens avalen de totes totes i som nosaltres qui hem de marcar el camí. Res de veure què passa si no és possible celebrar el referèndum, perquè la D.U.I. ens espera.

La iniciativa del relat ha de tornar a les nostres mans. No ens deixem entabanar més. O referèndum o declaració unilateral d'independència. Les cartes estan ben marcades. Una cosa és el joc de la botifarra i l'altra el joc de la "morcilla" com diuen Ciudadanos.

(19-4-2017)

El PÀNIC DEL GOVERN ESPANYOL PER APLICAR EL 155 HA DE SER LA NOSTRA GRAN FORTALESA

"El pànic "
«Potser si ens miràssem aquest canvi sobtat de posició del govern espanyol respecte del 155 com la mostra de pànic desesperat que és en realitat, tots entendríem millor on està la nostra fortalesa»

Per: Vicent Partal

Que la situació que vivim és transcendental poca gent és capaç de discutir-ho. D’ací a setanta-dues hores ens trobarem amb la campanada final i és lògic i comprensible que els uns i els altres senten una gran responsabilitat, fins i tot que resten aclaparats pel pes de les seues decisions. La vida canviarà divendres: sabent-ho, qui seria capaç d’acostar-s’hi irreflexivament?

Reflexionar sobre això que passa, especialment els qui tenen les responsabilitats més altes, és molt necessari. I s’entén que hi haja dubtes sobre com anar-hi. Espanya ha reaccionat amb pànic. És un error monumental. Però compte, que aquestes darreres hores una part de l’independentisme també en sent, de pànic. I d’això cal que en siguem conscients.

Fa mesos vaig escriure que el 155 era inaplicable i fa setmanes vam explicar tots que no s’atrevien a aplicar-lo, quan el PP oficialment va anunciar que no ho faria. Algú ho pot interpretar com un error d’anàlisi, però crec que es pot raonar d’una manera comprensible. El 155 efectivament era inaplicable i d’ací ve que no l’apliquen. Això que ens proposa Mariano Rajoy no és l’aplicació de l’article 155, com qualsevol jurista afeccionat sap. Això és una altra cosa, fora de la constitució i de les lleis. Per una altra banda, si ho recordeu, quan s’acostava el període mínim de quatre mesos que eren necessaris per a aplicar el 155, Rajoy i els seus van afirmar que no el farien servir. Rajoy és un personatge estrany, però té l’estat al cap i sap que això que ara és a punt de fer el dinamita. És extremadament perillós per a ell i per a Espanya i per això no volia arribar-hi.

Però ho ha fet. Forçat. Forçat sobretot pel rei. És el rei qui desencadena el punt on som. Desconcertat, no sé si rabiós, per allò que va veure a Barcelona durant la manifestació contra l’atemptat gihadista. No ens enganyem: el seu discurs televisat és l’origen i la justificació del canvi de ritme i de voluntat del primer ministre espanyol. Això, i evidentment el pànic que sent la Moncloa per allò que veu al carrer. Llegeix més...

Visites Rebudes

06431307