LA LLENGUA NO PODRÀ VIURE SENSE LA INDEPENDÈNCIA, PERÒ AIXÒ NO ÉS SUFICIENT

"La llengua, sempre la llengua"

Per Ramon Serra, editor

Carod-Rovira té més raó que un sant quan parla de la situació actual de la llengua que alguns intenten ensucrart o emmascarar. Ja em direu de què serveix estudiar el català a l'escola si no podem veure en català per televisió com a primera opció els partits del Barça, Espanyol i ara el Girona.I no cal que parlem dels equips del País Valencià. I aquest exemple que és tan evident sempre que només el veiem quatre gats.

El pitjor del cas és que estem dominats mentalment per l'espanyolisme lingüístic. I dir això no és ser pessimista ni rebutjar les moltes coses que s'han fet i que, per fortuna, esperem que continuaran fent-se. Es tracta simplement de ser realista i de no autoenganyar-nos.

El lema de peixos al cove ha fracassat rotundament en política com s'ha vist ben clar. També lingüísticament, perquè el que necessitem és controlar el mercat del peix i no tenir un cove per ficar-los--hi. Queda clar que sense la independència la llengua se'n va al pot en pocs anys. Ara bé, que ningú es pensi que amb la independència serà pa sucat amb oli, amb un poble mentalment dominat, amb una majoria de població castellanoparlant a la qual cal afegir la majoria dels nous immigrants que han arribat i van arribant aquí, les relacions que continuaran amb Espanya...En fi, una tasca immensa. A més del poder caldrà tenir voluntat de situar el català com a primera llengua del país i ,sobretot, tenir mà esquerra. Caldrà aplicar aquell principi dels nostres enemics: " que se note el efecto sin que se note el cuidado"...Massa coses? El temps dictarà sentència.

El PÀNIC DEL GOVERN ESPANYOL PER APLICAR EL 155 HA DE SER LA NOSTRA GRAN FORTALESA

"El pànic "
«Potser si ens miràssem aquest canvi sobtat de posició del govern espanyol respecte del 155 com la mostra de pànic desesperat que és en realitat, tots entendríem millor on està la nostra fortalesa»

Per: Vicent Partal

Que la situació que vivim és transcendental poca gent és capaç de discutir-ho. D’ací a setanta-dues hores ens trobarem amb la campanada final i és lògic i comprensible que els uns i els altres senten una gran responsabilitat, fins i tot que resten aclaparats pel pes de les seues decisions. La vida canviarà divendres: sabent-ho, qui seria capaç d’acostar-s’hi irreflexivament?

Reflexionar sobre això que passa, especialment els qui tenen les responsabilitats més altes, és molt necessari. I s’entén que hi haja dubtes sobre com anar-hi. Espanya ha reaccionat amb pànic. És un error monumental. Però compte, que aquestes darreres hores una part de l’independentisme també en sent, de pànic. I d’això cal que en siguem conscients.

Fa mesos vaig escriure que el 155 era inaplicable i fa setmanes vam explicar tots que no s’atrevien a aplicar-lo, quan el PP oficialment va anunciar que no ho faria. Algú ho pot interpretar com un error d’anàlisi, però crec que es pot raonar d’una manera comprensible. El 155 efectivament era inaplicable i d’ací ve que no l’apliquen. Això que ens proposa Mariano Rajoy no és l’aplicació de l’article 155, com qualsevol jurista afeccionat sap. Això és una altra cosa, fora de la constitució i de les lleis. Per una altra banda, si ho recordeu, quan s’acostava el període mínim de quatre mesos que eren necessaris per a aplicar el 155, Rajoy i els seus van afirmar que no el farien servir. Rajoy és un personatge estrany, però té l’estat al cap i sap que això que ara és a punt de fer el dinamita. És extremadament perillós per a ell i per a Espanya i per això no volia arribar-hi.

Però ho ha fet. Forçat. Forçat sobretot pel rei. És el rei qui desencadena el punt on som. Desconcertat, no sé si rabiós, per allò que va veure a Barcelona durant la manifestació contra l’atemptat gihadista. No ens enganyem: el seu discurs televisat és l’origen i la justificació del canvi de ritme i de voluntat del primer ministre espanyol. Això, i evidentment el pànic que sent la Moncloa per allò que veu al carrer. Llegeix més...

Visites Rebudes

06431273