NOVA PUNTADA DE PEU DE L'ARQUEBISBE DE BARCELONA AL CATALÀ

Per Ramon Serra, editor

El cardenal de Barcelona Juan José--així es diu i, per tant, no s'ha de traduir el nom --- ha donat un cop més una puntada de peu al català, la llengua pròpia d'aquest país. La Missa per les víctimes dels atemptats a Catalunya a la Sagrada Família va estar bé amb l'alternança del català i del castellà. Però el senyor cardenal,ai las, s'ha oblidat de la llengua del país en la prèdica com li passa tot sovint. Ja quan va fer l'entrada a Barcelona pràcticament tot es va fer en castellà, escoltat per tot l'estol d'espanyols que fan de bisbe. Les reaccions del catolicisme d'aquí van ser molt minses en comparació amb l'entrada fa uns anys de monsenyor Marcelo que va haver de suportar la campanya " volem bisbes catalans". Eren uns altres temps i ara el catolicisme catalá té menys força que mai mentre que el catolicisme espanyol, ranci com sempre, avança ben de pressa a casa nostra.

No dic pas que només hagués hagut de predicar en català ateses les circumstàncies internacionals dels atemptats. Podia i crec que devia haver usat també el castellà i l'anglès. Però la renúncia al català el converteixen en un agent més de l'espanyolisme com ho demostren les seves paraules sobre la unitat que repeteix gairebé sempre com si fos un mantra. I no cal ser un expert per endevinar què vol dir. En canvi mai li he sentit a dir que cal respectar els drets de Catalunya. Això no entra en el seu cap.

Amb tot, de moment encara no ha aconseguit que totes les peces demanades per l'Aragó hagin sortit de Lleida. Precisament ell que n'ha estat un dels gran promotors.Un home tan acomplexat que li sobra el seu català de la Franja i es converteix en un agent destacat de l'espanyolisme contra la la nostra llengua i la nostra personalitat nacional. Això sí, sempre en nom de Déu.I tots sabem que Déu és espanyol. Oi tant!

P.S.

He enviat aquest article al senyor arquebisbe. Crec que totes les oportunitats són bones per fer activisme. El poble català no hauria de permetre aquestes ofenses per part dels representants de les delegacions espanyoles catòliques a Catalunya

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07024006