SERRAT O LA TRAÏCIÓ A CATALUNYA

SERRAT O LA TRAÏCIÓ A CATALUNYA

 

Per Ramon Serra, editor

Ja ens imaginàvem que Serrat aquesta nineta dels ulls dels socialistes no pot pas ser independentista. Però també pensàvem que una persona llegida i viatjada com ell no diria les ximpleries que ha dit referides sobretot als subsidis,a les pensions i al sistema sanitari i educatiu en el cas que Catalunya sigui independent. Si hagués llegit amb atenció tot el que ha editat, per exemple, l'Assemblea Nacional s'hauria assabentat que el perill és que tots aquestt aspectes no podran solucionar-se si continuem a Espanya. Entesos?

I sobre el darrer espectacle parlamentari, cal dir que aprovar lleis per urgència no és pas patrimoni exclusiu del Parlament català com s'ha vist a altres parlaments i al Congrés de Diputats. Aquí hi ha l'agreujant que si s'ha fet d'aquesta forma és perquè els grups a qui dóna suport el cantant van acudir abans al TC precisament perquè no es discutís res del referèndum al Parlament. Aquests grups espanyolistes d'esquerra van fer el mateix que la Lliga en temps de la II República quan van recòrrer la llei de Conreus aprovada pel Parlament. Per tant, la traïció no és solament una cosa de dretes.

Amb la negació del dret a decidir del seu propi país Serrat entra a formar part dels traïdors a Catalunya i no pas perquè vulgui continuar a Espanya, opció molt legítima sobretot ell que ha fet diners a cabassos cantant en castellà, sinó per la negació que Catalunya sigui un subjecte polític. L'autoodi i l'intoxicació informativa acostumen a ser mals companys de viatge, especialment en persones importants que en lloc de donar llum donen fum.

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07024000