LA FALSA " NEUTRALITAT " DEL SENYOR ARQUEBISBE" DE TARRAGONA

per Ramon Serra, editor

Quan un intenta ser neutral o equidistant en un conflicte en general vol dir que s'està a favor del qui mana. I això és el que li passa a l'arquebisbe de Tarragona que no voldria cap barreja de la política amb la religió. Llàstima que aquestes reflexions no les faci quen els espanyols bisbes defensen que la unitat d'Espanya " es un bien moral que hay que defender".O sigui que la gent que no defensa la unitat d' Espanya deuen ser mals catòlics,oi?

La majoria dels bisbes catalans no són ara més que corretges de transmissió de la Conferència Episcopal Espanyola. El buit del seu paper que fins fa uns anys feien els bisbes d'aquí ha hagut de ser omplenat pels abats de Montserrat i Poblet i per alguns capellans amb motiu del referèndum. És possible que no sempre hagin trobat el to adient, però saben que han de defensar el poble català i això és tan elemental com la supervivència dels pobles i de les persones. Davant la supervivència no hi ha "neutralitat" que hi valgui. Per cert, ja va votar el senyor arquebisbe? No crec que votés en blanc,oi?

(7-10-2017)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07024004