NO PERDEM NI UN MINUT: ARA TOCA PROCLAMAR LA INDEPENDÈNCIA

Per Ramon Serra, editor

Els esdeveniments van tan de pressa que ja no hi ha temps ni d'assaborir les grans victòries dels darrers dies tant a les urnes com al carrer. Ara sí que arriba l'hora de la veritat. Ningú no oblidi que estem sols. Ni Europa ni ningú no ens donaran un cop de mà. Com deia Macià, Catalunya només ens té a nosaltres.

Cal declarar la independència al més aviat possible perquè d'aquí pocs dies ja no serem en el primer pla de l'actualitat internacional. El tren només passa una vegada. No esperem gran cosa de la sessió del Parlament europeu d'aquesta tarda, dominat pel PP i el PSOE europeus. La Comissió Europea ja ha dit que no vol fer de mitjancer. L'orgull d'Espanya no admet cap ingerència exterior en un assumpte considerat intern.

Per tot plegat ,no sembla adient que els advocats de Barcelona vulguin posar pau ara quan una de les dues parts s'hi nega. Res de diàleg quan s'ha de parlar amb una paret. Encara no hem escarmentat? No hem vist que és impossible ? Si algú en tenia alguna esperança el discurs de Felipe VI la va matar. Fixeu-vos que de Felip V a Felip VI només hi ha un número ordinal...

És possible que més endavant sigui necessària una mediació internacional, però ara mateix cal anar als fets consumats i això passa necessàriament per una declaració urgent d'independència. Altra cosa és la proclamació definitiva. Cal anar a pams. Com més retardem la declaració més difícil ho tindrem.

Puigdemont es declara decebut amb la UE. Doncs, què esperàveu, president? Per cert, el president va respondre en castellà a l'entrevista en anglès a la BBC, idioma que ell domina. Espero que sigui una anècdota.

Si us plau, no perdem ni un minut més: ara toca declarar la independència.

UNA REVENJA LLARGAMENT PLANIFICADA PER ANORREAR LA NACIÓ CATALANA

 

" Una revenja llargament planificada "

 

SALVADOR CARDÚS

 

El sacrifici dels represaliats polítics posa en evidència la greu feblesa democràtica d’Espanya

 

Avui fa just un any –un any llarguíssim– que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són injustament a la presó. És cert que molta gent d’aquest país està demostrant que no els oblida –ni a ells, ni a la resta d’empresonats i exiliats–, amb multitudinàries concentracions diàries i setmanals en diversos municipis i davant les presons; amb milers de cartes enviades als centres penitenciaris; amb tota mena d’actes “grocs” arreu del país per a les caixes de resistència i amb iniciatives de tant valor simbòlic com la pujada als Cims per la Llibertat. Però fins i tot aquests gestos de solidaritat es podrien tornar rutinaris i acabar fent 'normal' allò que és insuportablement ignominiós. Tenir gent de pau com Sànchez i Cuixart i bona part d’un govern escollit democràticament a la presó i a l’exili –a més dels centenars d’investigats pendents de procediments judicials– és tan i tan greu que costa d’entendre que algú ja ho pugui donar per descomptat a l’hora de valorar la situació política actual.

Aquest primer empresonament de dues persones que estimo i admiro tant, compromeses, intel·ligents, tenaces, valentes, pacífiques i, sobretot, innocents, fa un any que ens va trasbalsar profundament. Algú dirà que es podia veure a venir. Però era un pas tan descarat en l’expressió d’hostilitat de l'Estat cap a una gent i un territori que consideren seus, que semblava que no gosarien fer-lo. Esclar que tampoc no m’havia imaginat l’atonyinament de l’1-O, quinze dies abans. Però que la policia s’excedís encara podia entrar en la hipòtesi del descontrol o de la irritació per aquella profunda humiliació política. Ara bé, ¿era concebible que el sistema judicial es deixés arrossegar per la venjança de manera tan desvergonyida? Llegeix més...

Visites Rebudes

08321827