SENYORS D'EDITORIAL PLANETA: NO PUC PAGAR A L'ESTRANGER

Benvolguts senyors d' Editorial Planeta:

Fa uns mesos vaig comprar-vos un robot per cuinar. És una joia. Posteriorment he tingut algun contacte comercial més amb vosaltres i sempre m'heu atès bé. Us felicito pel nostre nas comercial i professionalitat.

També us felicito perquè veig que finalment heu reconegut la independència de Catalunya en traslladar la vostra seu central a Madrid. José Manuel Lara en deu estar molt orgullós. Ell que es moria de ganes de fer-ho i que no s'hi va atrevir!

Jo sóc un client normal i no m'agrada tenir cap problema i menys amb hisenda. Vull dir amb això que com que us heu traslladat a l'estranger-- els fets canten i no pas les meves paraules--potser podria tenir alguns problemes amb la hisenda catalana si els meus pagaments amb vosaltres a través dels Banca se'n van a Espanya. Com sabeu, sempre he pagat tots els rebuts, però ara hauré d'ordenar al Banc que no us en pagui més, llevat que em presenteu una autorització de la hisenda catalana en què m'ho autoritzi. De cap de les manres voldria ser acusat de traficar amb diners a l'exterior.

Que tingueu un bon viatge en el camí cap a la vostra nova casa.

Cordialment,

RAMON SERRA

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07024007