PUIGDEMONT L'HA VESSADA EN EL MOMENT DECISIU O NO HA SABUT EXPLICAR-SE BÉ

Ramon Serra, editor

Els esdeveniments van tan de pressa que potser quan llegiu aquest comentari ja estarà desfasat. Segurament ens haurem de centrar un cop més en la política del terror de l'Estat que serà impecable, perquè considera que a tots els efectes Puigdemont ja ha declarat la independència. Per a ells això és el més important i no la demora en l'aplicació. I amb les ganes que tenen d'atonyinar-nos...

Ja hem tingut termps de dormir, mal dormir en el meu cas, després del discurs de Puigdemont acollit majoritàriament amb gestos de decensís i d'escepticisme, d'acord amb les imatges que vam veure per televisió per part dels milers de persones congregades al passeig Lluís Companys de Barcelona o a Girona. Amb tot, hi hagué un moment de gran eufòria quan el president va declarar la independència abans de posar-hi el fre de mà. L'èxtasi va durar vint segons. Vint segons que passaran a la història de Cataluna, sigui quin sigui el resultat final de tot plegat. Esperem, però, que no entrin en els llibres del futur com un capítol més de les frustracions catalanes al llarg de la nostra tormentada vida.

Alguns analistes consideren que Puigdemont amb aquesta actitud vol guanyar temps perquè Europa hi intervingui com a mitjancer, que el discurs ha estat en clau internacional, o bé per entomar la repressió espanyola que amb tota probabilitat arribarà avui mateix i després tenir raons per justificar la independència. Tot és discutible, però el president que és un bon periodista no ha sabut explicar-se bé. L'ha vessada. Que el ple comencés amb una hora de retard no té cap justificació i ha estat un pèsim exemple de Catalunya de cara al món. Els deures s'havien d'haverr fet abans i no arribar al final amb un canvi del full de ruta per moltes pressions internacionals que hi hagi hagut.

Si Puigdemont espera la mediació internacional perd el temps i demostra que no coneix l'enemic. Espanya MAI DELS MAIS, i perdoneu que ho posi en majúscules, no negociarà encara que li ho demani el Papa, la Merkel o el rei d'Aràbia Saudita a qui l'Estat li ven nombroses armes que li serveixen per propagar el terror. Espanya prefereix quedar cega si nosaltres perdem tan sols un ulls. Ensorrar la nostra economia no els importa gens ni mica. Tan li fa que ells també en rebin les conseqüències. Per tant, qualsevol català que parli de negociació és un ingenu i si és el president encara és més incomprensible.

Potser el segon aspecte sigui que passat un temps Europa vegi el terror espanyol i assumeixi de forma més facticle la independència. En aquest cas Puigdemont s'hauria d'haver explicat més bé. Com si fos un partit de bàsquet Puigdemont va demanar temps mort quan l'equip anava embalat i mai cap entrenador demana temps mort quan les coses van bé. És més, el temps mort és d'un minut que traduït al procés podria ser d'un mes més d'acrod amb la CUP. I Puigdemont no ens ha dit res tampoc sobre el temps que pensa allargar el partit.

En resum, potser Puigdemont ha actuat amb intel·ligència, però el missatge no ha arribat al poble com cal. Per conservar la unitat de l'independentisme té un mes, el termini que li ha donat la CUP. En cas contrari els cupaires abandonaran el Parlament i Puigdemont es quedarà en minoria. I si hi ha unes noves eleccions autonòmiques ja s'ho poden confitar del tot. No podem com Penélope teixir i desteixir o com Sísif arribar al cim de la muntanya ben carregats i estimbar-nos una i altra vegada. O pàtria o gairebé mort.I el temps s'acaba, perquè hem entrat en una pròrroga totalment inesperada. Generalment la pròrroga la guanyen els equips amb més resistència mental.

(11-10-2017)

EL MUSEU DE LLEIDA: " QUE SE CONSIGA EL EFECTO SIN QUE SE NOTE EL CUIDADO "

 

'El museu de Lleida: “Conseguir el efecto y que no se note el cuidado”'

 

Antoni Bassas

Com que en política no hi ha res casual, avui, quan falten deu dies per a les eleccions, ha arribat el dia del trasllat de les obres d’art del Museu de Lleida reclamades per Sixena. No és casual: amb la Generalitat sotmesa al 155, l’Estat consuma una nova mesura de força política i jurídica que entra dins la categoria de l’“¡A por ellos!”.

Ara no repassarem tota la història de la reclamació de les obres d’art, però m’agradaria que es quedessin amb les explicacions que va donar el director del Museu de Lleida, ara fa un any, quan el vàrem entrevistar just davant de les obres avui embalades en direcció a Sixena.

Remarco la informació: les obres van ser dipositades per Sixena. El Museu de Lleida les ha conservat perfectament durant molts anys. I remarco el concepte de Sixena, Lleida, la Franja, com un espai geogràfic de contacte entre el català i el castellà; àrea de barreja, d’interessos compartits a la conca de l’Ebre; llocs on, fins fa anys, les fronteres dels bisbats no es corresponien amb les de les províncies, fins al punt que molts aragonesos de la Franja tenien el seu bisbe a Lleida perquè les parròquies del seu poble pertanyien al bisbat de Lleida. Ara els mateixos que diuen que no s’han de posar fronteres són els mateixos que la posen entre Catalunya i Aragó. Llegeix més...

Visites Rebudes

06674919