PUIGDEMONT L'HA VESSADA EN EL MOMENT DECISIU O NO HA SABUT EXPLICAR-SE BÉ

Ramon Serra, editor

Els esdeveniments van tan de pressa que potser quan llegiu aquest comentari ja estarà desfasat. Segurament ens haurem de centrar un cop més en la política del terror de l'Estat que serà impecable, perquè considera que a tots els efectes Puigdemont ja ha declarat la independència. Per a ells això és el més important i no la demora en l'aplicació. I amb les ganes que tenen d'atonyinar-nos...

Ja hem tingut termps de dormir, mal dormir en el meu cas, després del discurs de Puigdemont acollit majoritàriament amb gestos de decensís i d'escepticisme, d'acord amb les imatges que vam veure per televisió per part dels milers de persones congregades al passeig Lluís Companys de Barcelona o a Girona. Amb tot, hi hagué un moment de gran eufòria quan el president va declarar la independència abans de posar-hi el fre de mà. L'èxtasi va durar vint segons. Vint segons que passaran a la història de Cataluna, sigui quin sigui el resultat final de tot plegat. Esperem, però, que no entrin en els llibres del futur com un capítol més de les frustracions catalanes al llarg de la nostra tormentada vida.

Alguns analistes consideren que Puigdemont amb aquesta actitud vol guanyar temps perquè Europa hi intervingui com a mitjancer, que el discurs ha estat en clau internacional, o bé per entomar la repressió espanyola que amb tota probabilitat arribarà avui mateix i després tenir raons per justificar la independència. Tot és discutible, però el president que és un bon periodista no ha sabut explicar-se bé. L'ha vessada. Que el ple comencés amb una hora de retard no té cap justificació i ha estat un pèsim exemple de Catalunya de cara al món. Els deures s'havien d'haverr fet abans i no arribar al final amb un canvi del full de ruta per moltes pressions internacionals que hi hagi hagut.

Si Puigdemont espera la mediació internacional perd el temps i demostra que no coneix l'enemic. Espanya MAI DELS MAIS, i perdoneu que ho posi en majúscules, no negociarà encara que li ho demani el Papa, la Merkel o el rei d'Aràbia Saudita a qui l'Estat li ven nombroses armes que li serveixen per propagar el terror. Espanya prefereix quedar cega si nosaltres perdem tan sols un ulls. Ensorrar la nostra economia no els importa gens ni mica. Tan li fa que ells també en rebin les conseqüències. Per tant, qualsevol català que parli de negociació és un ingenu i si és el president encara és més incomprensible.

Potser el segon aspecte sigui que passat un temps Europa vegi el terror espanyol i assumeixi de forma més facticle la independència. En aquest cas Puigdemont s'hauria d'haver explicat més bé. Com si fos un partit de bàsquet Puigdemont va demanar temps mort quan l'equip anava embalat i mai cap entrenador demana temps mort quan les coses van bé. És més, el temps mort és d'un minut que traduït al procés podria ser d'un mes més d'acrod amb la CUP. I Puigdemont no ens ha dit res tampoc sobre el temps que pensa allargar el partit.

En resum, potser Puigdemont ha actuat amb intel·ligència, però el missatge no ha arribat al poble com cal. Per conservar la unitat de l'independentisme té un mes, el termini que li ha donat la CUP. En cas contrari els cupaires abandonaran el Parlament i Puigdemont es quedarà en minoria. I si hi ha unes noves eleccions autonòmiques ja s'ho poden confitar del tot. No podem com Penélope teixir i desteixir o com Sísif arribar al cim de la muntanya ben carregats i estimbar-nos una i altra vegada. O pàtria o gairebé mort.I el temps s'acaba, perquè hem entrat en una pròrroga totalment inesperada. Generalment la pròrroga la guanyen els equips amb més resistència mental.

(11-10-2017)

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07024009