UN GOIG SENSE ALEGRIA: ES PROCLAMA LA REPÚBLICA, PERÒ SE N'AJORNA L'APLICACIÓ

Per Ramon Serra

En el camp de la política els designis del Senyor són inescrutables. Per tant, tot és possible i canviant cada minut, sobretot en el procès d'independència català. Quan un lluita contra tots ha d'apamar molt bé cadascún dels passos. Per això la declaració del president Puigdemont d'avui ha estat un goig sense alegria. En efecte, el president ha declarat la independència, però n'ajorna l'aplicacio. Fins quan?

Puigdemont diu que ara caldrà negociar: amb qui? Aquesta és la qüestió. Espanya no vol cap mena de mediació ni tan sols, o potser sobretot, a escala internacional. Espanya mai dels mais no negociarà. Estem perdent el temps. Potser les pressions internacionals i econòmiques han deixat la declaració del president en un bany maria. Som la part més feble i cal deixar més temps per arribar segurament ...enlloc .No en culpo el president perquè segurament s'ha trobat sol davant el perill. Queda clar, però, que el gran suport del poble català no és suficient per tirar endavant. Quina mania això de dialogar amb parets!

És possible que s'hagi d'obrir un període per posar encara més el procés a tot el món, per moure tota mena de voluntats. És probable que la fruita hagi de madurar. Potser el president té alguna carta sota el braç. Cal tenir paciència. Però ara mateix la meva opinió és que és ajornar el problema. Mai dels mais no hi haurà cap diàleg amb Espanya, mai dels mais. Tal vegada no es pot fer res més. Potser. Amb tot permeteu-me dir que és com si hagués menjat una paella sense sal..

D'altra banda, a hores d'ara i en una primera impressió a raig fet, lamento també que la sessió del Parlament hagi començat una hora després quan tot el món n' estava pendent. Hem donat una imatge tercermundista que no ho faria ni Espanya.

En fi, la vida continua. Perdrem el temps uns dies, unes setmanes o uns mesos els que calgui per no sortir del pou Estaria molt content d'equivocar-me. Mentrestant, continuarem rebent els atacs i el menyspreu d' Espanya.Tan de bo que m'equivoqui i d'aquí unes setmanes o mesos--tot plegat hem esperat més de 300 anys-- la independència torni a estar al punt de la confitura. Avui la melmelada se'ns ha desfet als dits.

ELS MONSTRES ESTAN A PUNT DE MORIR: ANAR CONTRA LA IMMERSIÓ POT SER EL SEU DARRER I DEFINITIU ERROR

"Els monstres estan a punt de morir "

 


SALVADOR CARDÚS

 

Segueix-me

“Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar,

i torna el temps dels monstres

que no són morts -i el silenci fa niu en la vida,

fa niu en les coses - .

Quan creus que ja s’acaba,

torna a començar”.

Raimon (1969)

SÍ: HA TORNAT EL TEMPS d’obrir el calaix on havíem desat les velles cançons i les velles imatges que ens van ajudar a resistir la llarga nit del franquisme, aquella “vella i odiada nit”. Uns records, però, que també ens diuen que si vam sobreviure a aquella nit encara més guanyarem la foscor d’ara. Els monstres que no morien fa cinquanta anys eren encara més cruels que els d’ara, i som moltíssims més dels que llavors gosàvem cantar Diguem no.

I ÉS QUE SEMPRE que s’estén el nostre desànim reapareix el seu pitjor i més desbocat nacionalisme, les amenaces -tan ufanes i tan superbes- del qual ens tornen a desvetllar de la melancolia de la derrota. Només cal fer una mica de memòria. Ens hi vam trobar el 2006. L’1 de novembre, després que Pasqual Maragall expulsés ERC del Govern, es van celebrar eleccions al Parlament. L’escassíssima participació del 56,8 per cent assenyalava l’estat de desànim col·lectiu provocat pel fracàs de la reforma de l’Estatut (per cert, aprovat amb una participació encara més escanyolida del 48,85 per cent). Els partits catalanistes, amb el seu habitual comportament fratricida -per si algú no ho recorda-, havien arribat profundament dividits al final de la reforma entre el 2004 i el 2006, i, per tant, sense força negociadora a Madrid. A El camí de la independència (2010) ho vaig descriure així: “Tres anys de mala bava i d’una política de vol baix i més aviat carronyaire”. I fins l’independentisme d’ERC hi perdia 11 del 21 diputats. L’estat espanyol, conscient de la desfeta, va pensar que era l’hora de lliurar la batalla “definitiva” per acabar d’enfonsar-nos i humiliar-nos. Llegeix més...

Visites Rebudes

07024034